Ens havien parlat molt de Fernando Barrachina, especialment en relació a la seua passió per la pintura i la seua gran habilitat, que podem vore en el retrat d’Azorín que acompanya esta publicació. Vam passar un ratet molt agradable mentre ens parlava sobre el poble, sobre les seues vivències i sobre molts anys de treball i dedicació a la pintura. Un plaer, Fernando!

Sinopsi

Fernando Barrachina Ausina (1933) és conegut al poble com a pintor. En esta entrevista ens parla de la seua passió per la pintura i del context en què va impulsar i crear junt a altres persones el Centre d’Art de Foios, un espai inèdit en la zona que ha ajuda a les persones apassionades per la pintura ajuntar-se i compartir la seua afició. Ens explica també algunes experiències de la postguerra i ens parla del seu pregó en les festes de Foios de 2013, un text que reproduïm en esta publicació i en el que volia convidar a reflexionar sobre la importància de la pau i sobre diversos fets ocorreguts en el poble.

Transcripció

Bueno, lo primer que tinc que preguntar-li és com li diuen, clar, perquè es quede ahí.

Fernando Barrachina, Fernando Barrachina Ausina.

I l’any de naixement mos lo pot dir? Si no li fa vergonya…

Sí, el 33, igual que Miguel. Miguel Rodrigo [entrevistat a la Foiospèdia] i jo érem de la mateixa quinta. Ell fou el clavari de la festa de… Férem una festa, com fan tots els anys, els que accedien al servici militar feen la festa i la festa de la meua quinta el clavari va ser Miguel. Miguel Rodrigo.

Vostès… Són família d’ací, de Carracuca, vamos,  no?

Jo… Ma mare, bueno mon pare era Barrachina i ma mare era Cabilda dels cabildos, una família que tenia alguna connexió en França, perquè el apellido dels cabildos era Boil i Boil era un cognom francès. Diuen eh… no sé.

Eren, se dedicaven, m’imagine, en este poble serien llauradors.

Supose que sí, encara que això del cabildo, saben que cabildo era una espècie d’entitat que agrupava a una selecció del poble i no sé quins fins tenia ni res però el cabildo era… Que encara me pareix a mi que en València encara n’hi ha un cabildo de no sé què… És un organisme. Que té que ser benèfic o algo aixina.

Clar. Bueno, pues hem llegit el pregó que va fer vostè fa uns anys. El pregó que va fer a les festes de fa uns quants anys i portem empapat algunes coses. Mos ha sorprès que no ho havíem sentit dir a ningú, vostè contava entonces que hi havia un polvorí i que va rebentar. No ho havíem sentit dir a ningú això.

Sí, home, sí. Jo ho vaig viure en directe. I me’n recorde com anava ma mare pel carrer i me portava de la maneta i anàvem al refugi. Tots els cristals eixien de les parets, de les finestres, aixina fets a testos. Tots cap a… I era l’explosió de la Porcatera de Rabosa, se dia. I diuen si va ser una acció de… Com se diu això?

De la Quinta Columna no? Sí, sí. Un sabotatge.

Un sabotatge.

Bueno, ací seria la única acció de guerra, no hi hauria… Ací no se va viure la guerra.

Home, jo domés recorde de la guerra el ruido de la pava. Quan venia la Pava [aviació italiana] ací s’amagaven tots i feia rurururu… I la Rabosa sí. Per cert, que jo creia que això que vaig ficar jo en el pregó tindria conseqüències i la gent s’interessaria i escarbaria. I no he sentit ni un comentari. Ni uno.

Mosatros ho enllaçarem també, està en Internet, se pot llegir.

Jo… Està i estarà. Lo que entonces vaig dir jo és lo que jo recordava d’aquell temps. Poden haver inexactituds, poden haver alguna cosa a rectificar. Però en essència l’explosió, l’explosió… Això va ser molt sonat i mai millor dit [risses]. Peguí uns esclafits… Impresionante.

I els refugis? Ací n’hi haurien, no hi haurien molts refugis?

Els refugis, els refugis eren, bueno… Jo recorde que mon anàrem ma mare i jo eixe dia. Era a casa la tia Francisqueta, que estava ahi en el carrer, dos carrers més pac allà d’ací. I era: baixaven una escaleta, que havien excavat en terra i allí estàvem tots a salvo si no caïa la bomba a propet [5 min.].

Clar, com açò… Com este foc venia de la superfície pues els que estaven allí baix podien estar tranquils, hasta cert punt.

Perquè allí no tenien eixida?

Jo no recorde que haguera ninguna això de direcció, direcció obligatòria ni prohibit ni res. Allí estàvem tots. Se sentàvem en terra o estàvem drets però no hi havia ninguna organització. La gent entrava i estava.

Vostè va anar a escola ja en postguerra, clar.

Nasquí en el 33. Casi la guerra la comencí jo. En el 33, escomençà en el 36… Vull dir, era un homenet ja.

Ací només hi havia una escola.

A on està… A on ara, a on ara van a fer… Bueno, crec que ara se inaugurarà dins de poc la sala d’exposicions. Per cert, que li van a ficar el meu nom. I… eixa sala, en eixa sala estava l’escola de Don Andrés, que era un mestre que tenia els més majorets [podeu vore un foto del mestre amb un grup d’alumnes en 1946 al final de la Col·lecció de fotos de la Banda (II)]. A on està ara la sala d’exposicions. Prèvia d’eixa hi havia una altra, que estava al costat, que era als menos majors. Les edats anaven separant, més que…. No, jo crec que els coneixements que adquiríem estaven proporcionats a l’edat, perquè estava tot reglamentat pa que se tratara… a l’edat anaren a tal puesto i tal. I eixa època la vaig viure jo.

Clar. I vostè, que ha tingut relació amb la cultura, com recorda aquella escola?

Home… A mi me pegaren una sèrie de sopapos… Prou respetables. Sabeu, voleu que vos conte una anècdota d’una palissa que em pegaren a mi? Resulta que jo tenia un amic que era el cabesilla de tot el carrer. Ixe era el jefe. I resulta que un dia mos diu: jo te pose una suma i no la saps fer. I en essència era això: ell ficava uns  números pa sumar i n’hi havia uno que ni era un u ni era un set. Si tu el sumaves com un 7, ell te dia que era un 1 i no l’havies fet bé. Jo al dia siguient me’n vaig a escola i li dic al meu company: jo li pose una suma a Don Menses i no la sap fer. I va i Don Menses mos crida “vostè ha dit açò?” “sí, senyor”. Pam pam! Dos castanyes. Qualsevol li perdia el respecte al mestre. I don Mences m’obrigué els ulls. Xe, i per ixa tonteria este home, me soltà dos: una pac ací, l’atra pac allà. No podia pensar ell que això era una chiquillà. No sé lo que pretenia el mestre ixe.

Així i tot vostè era bon estudiant. Vostè va seguir estudiant.

Sí… Jo después aní a València a fer el batxillerat. Bueno, aní a València no sé a què. Però jo d’allí passí al Lluís Vives, a l’institut. Allí vaig fer el batxillerat jo. Bueno, vaig fer la segon part del batxillerat perquè la primera no la fiu allí. I bueno i conserve d’aquella època una quadrilla d’amics [10 min.] que se reunim tots els anys i tots els anys vénen ací, a les calderes, vénen ells ací i dinem ací i se reunim i contem batalletes i tot això.

Bueno allò era un atre món, no?

Claro, entonces era quan jo vaig fer el batxillerat en València, de Foios érem tres o quatre. Que no anaven precisament al Luis Vives a l’institut. Algú anava als Maristes, l’atre anava… Érem poquets. Si érem 7 o 8 els que estudiàvem el batxillerat entonces serien tots. Anàvem en el trenet ja. Al Pont de Fusta.

Bueno vostè va treballar… Vostè va treballar també en la Jutera. Treballaria en estiu, imagine.

[risses] Sí, tot un estiu treballí allí. Mon pare era treballador de Jutera i es veu que li va demanar al director que ell tenia un fill, que tal que bueno… pa vore si no, que no fera jo el perdut. I bueno, una experiència nova, i me feren botones del despatx.

A fer recaos?

Fer recaos i romanços. Clar, eixe recuerdo guarde d’entonces.

Vostè se posaria prompte a treballar, imagine.

No… No perquè jo recorde l’any que ingressí jo… Crec que fou en el 50… En el 52 o 53. Ingressí en el Banc de València.

Clar, clar… Bueno amb 19, 20 anys.

Sí, 20 anys tenia.

I s’ha dedicat a això tota la vida.

Sí… Se pot dir. Professionalment, sí. Encara que jo m’he dedicat a pintar.

Home, clar, ja anirem ara [risses], ja sabem a què s’ha dedicat. Com s’entrava en banc entonces? Com entraven en un banc?

Com dien entonces? “Ha ingressat en el banc”. Això era com una batalla que s’havia guanyat ja en la vida. Jo ja tenia la vida solucionà. I después tenia que currar com un loco. Pues sí. I bueno… allí fiu tota, des dels 20 anys que entrí hasta els 60. Quan me jubilí jo? Als 60? Jo tenia 60 anys quan me jubilí. Sí. Me jubilí als 60 perquè me tocava. Portava 40 anys de servicis i tenia la cotització adequada pa jubilar-me als 60 anys. I demaní la jubilació, me la concediren. Des dels 60 anys i si haguera aprofitat el temps correctament, m’havera vingut bé. Però sempre uno recorda el temps que ha desperdiciat.

Bueno, vostè s’ha dedicat… El coneixem perquè és artista, perquè és pintor, però com va arribar a això?

No ho sé… Perquè a això s’aplega sense donar-te compte, perquè vas poquet a poquet aficionant-te al dibuix, a tot això i después aplega un moment… clar, dixes de treballar i comences a connectar en un atre món… De fer els pintors que coneixes i tal i la teua vida va paral·lela a les noves circumstàncies. I bueno después les experiències van directament al pas de com te va… els ingressos familiars [15 min.]. Tens que portar la teua família avant i tens que fer tot lo… Entonces ahí hi ha molts obstacles que vas superant poquet a poquet i después en la vida se va quedant lo de pintar com una segona, com una segona professió digam. I vas agarrant-te ahí i quan te dónes compte han passat els anys apressa. Peró bueno, més o menos, aprofitats estan.

Vostè no ha sigut mai professional, no s’ha dedicat mai professionalment a la pintura.

No.

Però ho haguera pogut fer…

Bueno, jo crec que sí que haguera pogut intentar-ho. Intentar una professionalitat en el tema artístic és una aventura un poc quimèrica. Això és molt exposat. Perquè te’n dónes conte de gent que ho feia millor que tu i que no podia cantar victòria en absolut. I tu que escomençaves entonces i diu ui com tinc jo com tinc jo que vendre açò, si açò és més fluixet que lo que fa Fulano i Fulano no pot tirar avant. I no, no t’anima massa això. O siga que això, d’ahí t’agarres poquet a poquet. Pos els amics compren algun quadro i això te va animant i después te va desil·lusionant perquè a lo millor lo que tu penses que era millor no t’ho aprècien… Coses d’ixes.

Vostè tenia un context per a la pintura, i per a la cultura en general?

Pues poqueta cosa perquè entonces els pintors, claro, n’hi havia algun organisme en València. Estava el Cercle de Belles Arts en València que això mos unia als que volíem anar allí, els que teníem afició i teníem una relació prou amistosa. Però… No era fàcil. Aixina com hi ha pobles que han tingut un propi cercle de belles arts, en Foios ho vàrem fer poquet a poquet entre uns quants i bueno, entonces n’hi ha la possibilitat de tindre un núcleo. Pa relacionar-te amb els que pensaven com tu. Però no passava d’ahí el tema.

Vostè va ser fundador del Cercle d’Arts.

Bueno, vaig ser fundador. Vaig ser uno dels fundadors. Encara me’n recorde que era el micro de l’ajuntament i era una festa local i estàvem en la plaça fent un concurs de paelles i entonces me s’ocurrí a mi això: dir… Li dic a l’alcalde: “Vol que agarre el micro jo i faça una convocatòria pa que la gent se reunim en el saló d’actes de l’ajuntament?” I me digué que sí i entonces jo vaig agarrar el micro i diguí “Bueno… Sóc Fulano de tal, anem a vore si conseguim una reunió pa parlar d’este tema, anem a vore si funciona, si fiquem en marxa una associació pa ficar els que tinguen afició d’açò que sàpien on està ixa cosa”. I se reunírem allí baix, ixe dia mateix i tots acordàrem que sí, que anara avant. I entonces a partir d’ahí diguem que al dia tal tornem a reunir-se pa fer açò, a vore si fem la convocatòria d’una associació com cal. Entonces escomençava a respirar un poquet la democràcia i claro [20 min.], la gent volgué fer una cosa oficial i férem una associació con arreglo a lo que mos digueren que era preceptiu. Fer els estatuts.

I açò ja era el Cercle d’Art?

Cercle d’Art de Foios.

I eren molta gent?

Escomençàrem sí… Una vintena, els que vingueren a la reunió ixa… pues una vintena. Después d’ixos 20… Jo dic 20, poden ser 30 o poden ser 10. Alguns se varen despenjar perquè això de reunir-se cada 15 dies o cada setmana no casava molt bé i nada, al final permanesqué lo que tenia que permanèixer que era l’associació. I tenia nom i cognoms. I entonces això com va ser oficial i quedà tot ja registrat i complien els requisitos legals pos tinguérem que fer una associació i quedà així i ja està i començàrem a funcionar i més o menos ha aplegat hasta hui. De moment ha aplegat hasta hui. Jo pense que…

Sí, home, continuarà. I a què se dedicaven, quines activitats tenien?

Mosatros, ai, escomençàrem… Domés escomençar ja escomençàrem a pensar en fer concursos en Foios de pintura. I organitzàvem pintura pa escolars. Tots els anys fèiem un concurs de dibuix i pintura per a escolars. Fèiem un atre concurs nacional de pintura ràpida, que entonces estava en auge. I varen ser uns anys a on la gent del poble participava molt en l’activitat ixa. Después fèiem l’exposició de les obres. En fi… Anàvem a la sombra del concurs anàvem fent coses. I aixina anant anant, sobre la marxa anàvem improvisant, lo que mos convenia, lo que no mos convenia…

És una meravella. No hi ha en tots els pobles…

No, no. No està, no. Jo recorde que si volguérem anar en una ocasió, volguérem associar-se en los semejantes, de los convecinos però no hagué molt d’eco perquè en els pobles no hi havia res d’això… Ací… inclús después s’apuntaren alguns pobles a fer concursos encara que no n’hi havien associacions com la nostra. Algun poble s’atrevia a fer concursos: El Puig, en La Pobla de Farnals tamé, crec, però poca cosa.

Vosté m’imagine que dibuixaria ja bé de xicotet…

Bueno això… Sí, no saps si ho fas bé o mal… Però a tu t’agrada fer-lo i millorar, millorar… Intentes millorar lo que te pareix que has fet bé o saps que has fet bé i sobre això vas insistint i vas arreglant…

No va tindre mestres? Perquè per a fer açò… Autodidacta completament…

Home, que tots depreníem de tots. Inclús els que han destacat més i el seu… Digam que professionals… Tamé han tingut mestres, encara que se diguen autodidactes i inclús si anàrem a les grans figures tamé han tingut mestres.

I vostè tenia algun mestre? Tenia alguna preferència?

No ho sé… Les meues preferències entonces eren els que triomfaven en les sales comercials, els que.. Per eixemple, Peris Aragó, i quin atre podria dir? [25 min.] Ara no recorde cap atre nom. Vaja, que n’hi havia alguns que exposaven i tu anaves a vore les exposicions d’ixos, que creus que eren els teus mestres i después t’has donat compte que alguns que tu creies que eren figures, els has descabalgat, els has baixat del pedestal i ixos ja no han sigut mestres per a tu. Això va canviant molt.

Com feia? Anava a pintar per ahi? O pintava de fotografia?

Sí, no… Lo que tinc per aquí tot és de concursos. Bueno, estes de figures no [figures 1 i 2], però alguns són quadros de concursos. Ixe és Xinxilla per eixemple [fig. 3]. Jo aní a Xinxilla i pues ixe dia me fiquí ixe quadro. Després no me’l premiaren, se’n vinguí cap a casa, com la majoria. I después he anat retocant-lo a lo millor… En ixe cas. Este no… Ixe el vaig fer de una foto que fiu en el IVAM que exposà [fig. 4], el escultor este, Miquel Navarro, exposà ixes figuretes i vaig vore que n’hi havien unes xiquetes ahi jugant i fiu una foto i d’ixa foto ha eixit ixe quadro. Este és Valdemoro [fig. 5], al costat de Madrid, aní a un concurs… Ixe sí que tinguí prèmit, ixe me donaren una menció d’honor.

Té una tècnica molt particular, no?

Sí, bueno… Jo vaig ensayar amb esta tècnica de ratlletes… Fent ratlletes. I ixe, ixe no… No, ixe tamé [fig. 6]. Tamé està amb ratlletes. Estan tots amb ratlletes. Este no [fig. 2]. Bueno, después tinguí una època en què feia triangles. Tots els plànols a base de trangles. Tot el quadro estava muntat sobre una successió de triangles. Jo tinc fotos d’ixos quadros. Però ara ja fa temps que no estic en ixe… En canvit en les ratlletes torne, recurrisc a les ratlletes moltes vegades.

Vostè ha rodat també, no? Vostè per lo que conta.

Sí, sí… Jo tinc en casa una tira de quadros per ahi… Que vénen de concursos i después quan els he retocat bé en ratlletes o bé en triangles pues he anat a concursos i si no me’ls han premiat han tornat a casa, que són casi tots.

Sí, és aixina… Quan tens concursos molta injustícia, no?

Bueno, això sempre quan vas a un concurs com els quadros els exposen te’n dónes conte que hi ha millors que tu. Que a lo millor no són els premiats, pot ser, però que hi ha millors que els teus, sempre en veus. I això te dóna una humilitat més forçada que altra cosa, però que és.

Bueno, és una cosa sana tamé.

És higiènica.

Bueno, vostè ha fet retratos tamé, el retrato ja són paraules majors, hi ha que tindre un domin…

Sí, he fet molts de retratos. Ahi sí que puc ensenyar-vos, que els tinc.

Vostè la tècnica, que pinta a l’oli sempre?

Sí, jo sempre. Bueno, he fet algunes aquarel·les tamé, però l’oli ha sigut una tècnica que m’ha acompanyat sempre. Lo que me done conte que aplega a totes les possibilitats. Pots rectificar, pots modificar.

I per a trobar un enquadre o una imatge? Li costa molt? Té que pegar moltes pataes? [30 min.]

Ai, això es imprevisible perquè igual vas a un concurs i estàs en la plaça i dius “xe, què bonico és açò, açò m’agradaria pintar-ho” però a vegades no trobes el tema, no t’agrà res, estàs fosc, estàs a fosques… O siga que sempre no el trobes.

Bueno, hem vist que té quadros en una paleta molt justeta… Amb molts pocs colors. Té de tot.

Bueno, és que en pintura no pots anar digam que ficant els colors com te pareix, tens que causar una harmonia, té de donar-te una impressió d’entrà, que siga apta, que valga, com una impressió que te done… I això sí, si te fiques un quadro que siga amb colors càlids i tu fiques una nota de color gelat que no combine, que no… A lo millor això detona molt, i tens que anar cuidant, a vore, poquet a poquet vas deprenent.

Vostè no ha tingut relació amb l’Escola de Belles Arts…

Home, amb el Cercle de Belles Arts, sí. En la facultat de Belles Arts no he anat mai. I a [el Cercle de] Belles Arts jo anava allí els dumenges. Feien en la plaça de Benlliure que se dia. Davant del Cercle de Belles Arts en un carrer que té com una placeta. I allí anàvem a pintar de uns models que ficaven vius, persones, els fees un retrat i después alguns te’l compraven i atres no te’l compraven. Però tu havies passat el matí dibuixant i fent lo que t’agradava. I bueno pues això… De retratos que vaig fer jo en ixa època en tinc també.

Bueno molts concursos i molta activitat durant molt de temps.

Jo he participat en molts concursos, tant d’esta… Esta obra se diu seca, en contraposició a la ràpida que és la que se fa en un matí. La seca és la que se fa després de l’estudi.

Clar, clar. Bueno fent i supose que organitzant també, pintant però també organitzant concursos i coses.

Figura 7

Sí… Això és quan és en Foios, quan me fique pel mig, fique el nas, claro… En atres pobles no… Perquè no… Si no és que me demanen alguna orientació per a organitzar-la ells, que no tenen experiència, que els ajudes un poc… Si no, claro, no intervenisc. Ni nombrat de jurat ni res. Heu vist el catàleg que feren en motiu dels 25 anys?

Sí, està ací, és este roget. Bueno, una maravilla, caramba, què lujo.

A este el conegau? Tomàs Paredes. És el president del Cercle [de Belles Arts] de Madrid. Heu vist un retrato de Azorín [fig. 7]? Ixe retrato és el que me costà açò. Perquè com este home s’avingué a fer-mos la presentació, jo li vaig correspondre amb això que m’ho demanà ell. “Yo tengo mucha ilusión puesta en Azorín, tengo… toda la obra suya la tengo”. És un retrat que estava en blanc i negre en la pàgina web de Azorín [35 min.]. I estava en blanc i negre i jo li vaig fer això. Ha eixit per ahi el retrato, no? Jo me l’estime tamé ixe retrato.

(…)

Sí que voldríem preguntar-li com va quedar la seua família en la Guerra Civil, com ho van viure, quina repercussió va tindre… Si vol, en fin, si no no, que això ho tallem i ja està.

Un poquet fotut va ser. A mon pare el van perseguir per a emportar-se’l a Gilet, a passar-lo per la… I com no… Quan aplegaren a Albalat, com ne faltava uno, carregaren a uno d’Albalat que s’emportà… Se quedà… Això és lo que me contaren a mi els pares. Mon pare és que tenia un amic en el comitè local que li va soplar que anaven a per ell eixa nit i entonces ell pegà a fugir de casa, s’amagà en un hort, en un hort de taronges o d’albercocs o no sé què… Ixa nit, i ensendemà ja havien anat a una atra casa i estava dormint en casa però en un atre puesto i no el trobaven clar i com no el trobaven se quedà viu mon pare. Però ixa nit anaren a… Ma mare me contà que entraren en sa casa i jo era.. Tindria 3 anyets… I entraren amb una pistola aixina de gran i era per mon pare. I ma mare ja sabia que se n’havia escapat però els dia que no estava en casa. Bueno un drama allò, va ser dur, ma mare amb dos xiquets menuts o tres tenia. I un tio amb la pistola a la mà. Bueno però això són coses de la guerra molt desagradables, que ha passat. Que no torne.

Vostè acabava el pregó precisament dient això. Que estava molt bé. Perquè feia 70 anys que no -ara en fa 80 ja- que no hi ha cap guerra.

Això val molts dinés. Això és molt bo. Però no ho valorem. Bueno, habitualment no ho valorem jo crec que en el fondo tots volem la pau i l’apreciem.

Clar, del sexe no anem a preguntar-li… les relacions entre els xics i les xiques?

Molta… Era una relació pues, jo crec que entonces teníem més mala llet que hui. Anàvem amb més mala intenció a tot. La mala intenció és lo que ara diem que és passar-ho bé. Però entonces era a vore com la fot jo a esta o a vore qui ve a mi, bueno…. Res, hi havia problema entonces perquè hi havia una repressió molt latent i estava contínuament damunt de mosatros. Después afortunadament les coses anaren ficant-se al seu lloc i ja està.

Lo que contava vostè que tampoc sabíem és que en estiu era tot pols i en hivern era tot fang, sobretot en hivern quan plovia i que hi havia pilonets per a passar també.

Sí, home, sí. No ho sabíeu? Pues hi havien els pilons a la part de… Bueno, immediatament, a la església hi havia uns pilons de bandera. Eren aixina alts que pa passar-los hi havia que atinar-se bé perquè si te pegaves la tonya… [40 min.] I ahi hi havien molts pilons bons.

(…) Jo ja te dic, lo que me passà quan mencioní lo de la Porcatera de Rabosa, pues jo creia que això tindria una conseqüència major. Vull dir, que algú que sentira això diria “ui, i en Foios estava la Porcatera de Rabosa? I explotà? I com seria això? Que seria sabotatge, no seria…?” Pues el silenci ha caigut sobre damunt d’això. No li han fet massa cas. Però bueno jo lo que tenia que dir ho he dit.

Per supost i ahi està. Està escrit i està accessible, a més, perquè està en internet.

Bueno pues aixina com ell tingué eixa experiència después hi hagué alguns que sí que es desgraciaren. Perquè manipularen explosius i explotaren, me venen coses de totes classes. I com resulta que passà això i després s’ha fet un silenci sobre el tema? S’hauria de vore algun periodiste que ficara el nas ahí i anara escarbant a vore lo que eixia. Perquè l’ajuntament entonces, siga qui siga el que estiguera d’alcalde i això, tindrien constància de coses. O se manifestaria inclús en alguna sessió. Pos si això haguera eixit un poquet a la llum, jo estaria més content, si isquera això. Perquè això no solament era Foios, això afectà a Meliana, afectà a les Cases de Bàrcena, afectà a Bonrepòs… Tot això. La Porcatera de Rabosa està a mitan camí, d’ací a Almàssera o això i a Borbotó… Tot està al centro.

I això que fan ara el monument tal, s’ha retrobat i estan fent-li una investigació perquè s’ha demostrat que ahí no sé què… Que anà, pos no sé, l’arquebisbe de València. Però si se fa el silenci… Pues lo que passa entonces… Què pintava l’Ajuntament quan explotà la Porcatera de Rabosa? Què dirien? Se callaren tots com a putes o varen manifestar algo en favor o en contra?

[Sobre la Porcatera de Rabosa] (…) Después n’hi hagueren alguns que se desgraciaren perquè manipularen explosius i estallaren… n’hi hagueren coses de totes les classes.

Sí, después de guerra… Clar.

I com resulta que passa això i después s’ha fet un silenci sobre el tema?

Pues algo hi haurà en arxius, hi haurà alguna cosa. Té que haver deixat…

Pues hi hauria que vore algun periodiste que ficara el nas ahi i anara escarbant a vore lo que eixia, perquè l’ajuntament d’entonces, siga qui siga el que estava d’alcalde, tindrien constància de coses. Ahi… o se manifestaria inclús en alguna sessió, algo. Pues això, si haguera eixit un poquet a la llum, jo estaria més content si isquera a la llum això.

Bueno, nosaltres podem mirar a vore si trobem algo, podem mirar-ho.

Perquè això no només és el Foios, perquè açò afecta a Meliana, afecta a Les Cases de Bàrcena, afecta a Bonrepòs, la Porcatera de Rabosa està a mitan camí d’ací a… d’ací a Meliana no, d’ací a Almàssera o això, i a Borbotó, tot està al centro. Entonces què pintava l’ajuntament quan explotà la Porcatera de Rabosa, què dirien? Se callaren tots com a putes o varen manifestar algo en favor o en contra? No ho sabem.

Això ho buscarem nosaltres. En premsa segurament no hi haurà res perquè hi havia molta censura.

Te convidaré a un cafè si fas això.

Bueno, li ho recordaré!

Dos cafés.

Eu! [risses]

És el orgull. És que ojo si val la pena, home. Ixa notícia a un periodiste que se sent periodiste viu li té que conrear molt saber què passà. Ahí n’hi hagué de tot.

Vostè recordarà també aquella inundació tant forta de l’any 46.

Sí, ixa inundació la vaig viure jo també. Perquè jo anava amb l’aigua per ací. Me’n recorde encara, que estava jo en ma casa i jo vivia en el carrer Major i l’aigua venia de Vinalesa pac ací, entrant per la porta del carrer major i se n’eixia per la portalà… Un barranc. Un barranc era. Me’n recorde d’un veí que li dien el Xurro que anava a vore a qui li ajudava. Tots. Tot el rato. Si no era heroi, faltaria poc. Perquè ixa nit se passà molt mal. Vore passar un paller per el carrer Major. Era terrible.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Nom/Cognom  Fernando Barrachina Ausina
Data de naixement  1933
Títol  Fernando Barrachina, pintor vocacional
Categories  Treball, cultura, home, postguerra, associacions
Data i lloc de l’entrevista  Dilluns 28 de setembre de 2020, ca l’entrevistat
Data de publicació  Dijous 22 d’octubre de 2020
Equip entrevistador  Etnograma (Nelo Vilar, Laura Yustas)
Enllaç https://youtu.be/eDYoyCnYZsE
Extracte  https://youtu.be/0Z76aWZ5b4A
Transcripció en PDF 

Pregoner de les Festes de Foios 12 d’agost de 2013

[Text tret del blog D’un temps, d’un pais, del mateix autor]

Fernado Barrachina és un pintor de Foios que tot i haver començat tardanament la pintura, ha arribat a constituïr una obra considerable que s’ha pogut contemplar durant les Festes en tres exposicions simultànies i que també podeu apreciar ací.

PREGÓ

Moltes gràcies, Sr Alcalde. Moltes gràcies, Hèctor, per les teues amables paraules i per la presentació tan afectuosa que m’has dedicat.

Permet-me el públic tuteig, en raó de què el respecte i la confiança no són conceptes antagònics; al contrari, poden resultar ben compatibles i harmònics si és que van junts i de la mà, com és el cas.

Abans de començar volguera expressar-vos, a tu i a Mª Jesús, regidora de festes, el meu agraïment per la distinció que m’haveu fet, en confiar-me esta grata responsabilitat.

Alguns quadres

Figura 1

Figura 2


Figura 3


Figura 4


Figura 5


Figura 6

Figura 7

Skill or Task