En 2003 es va publicar el llibre El patrimoni paisatgístic de Foios, un treball de recerca en què van participar alguns dels més importants investigadors de l’Horta Nord. Tanmateix, quedaren molts temes pendents: un d’ells va ser dedicar un espai al responsable de la major part de la brillant arquitectura modernista que omplí Foios a principi del segle XX. En aquell moment moltes foieres i foiers encara recordaven al tio Francisco Ruiz Ferrando, “Quico Caparotllos”, un mestre d’obres de Foios inquiet i modern que va posar el seu geni (i sovint el seu capital) en modernitzar el nostre poble des de l’arquitectura, l’urbanisme, l’economia i la filantropia. Va ser l’home darrere de la construcció de les escoles, de la Jutera, de l’Albereda o del Musical, a més de moltíssims edificis d’estil elegant -segons les modes modernistes que arribaven de fora-. També va ser ell qui proposà la instal·lació del clavegueram i del paviment. Un home avançat, d’idees republicanes, que va haver de rebaixar el seu perfil públic després de la Guerra Civil.

Sobre la seua figura tenim el preciós llibret que publiquem ací en versió digital, El tio Francisco, Mestre d’Obres de Foios, escrit per Ana Ruiz Ruiz, Francisco Rausell Ruiz i Àngel Castanyer Rausell. És una publicació que li fa justícia, que glossa la seua figura i que inclou quatre entrevistes a persones que el van conèixer. El va publicar l’Ajuntament de Foios en 2010 i ara el recuperem per seguir completant el nostre arxiu local.

A Francisco Ruiz Ferrando se li van fer homenatges en vida i després de mort, al recuperar la democràcia. En l’actualitat té un carrer al seu nom, que, si més no, comença i acaba amb acurats jardinets.

A continuació deixem el llibre en versió descarregable en PDF i també en versió web.

*

El tio Francisco, Mestre d’Obres de Foios

Ana Ruiz Ruiz,
Francisco Rausell Ruiz,
Àngel Castanyer Rausell

*****

Volem agrair les aportacions de:
Francisco Bruixola Pedro “Tio Paco”, Guillermina Corell Dorba,
Milagros Fontestad Rodrigo, Vicent Ruiz Llistó, Alberto Saurí París
sense el testimoniatge dels quals aquesta semblança no seria la que és.

*****

Ana Ruiz Ruiz, Francisco Rausell Ruiz, Àngel Castanyer Rausell (2010), El tio Francisco, Mestre d’Obres de Foios. Ajuntament de Foios.

Disseny de portada: Grupo Do2

*****

Índex

El tio Francisco, Mestre d’Obres de Foios. 1

Introducció. 3

Sobre la seua persona. 4

Sobre la Jutera. 6

Sobre les escoles i l’Albereda. 8

El Musical 10

Més sobre la persona. 10

Fotografies. 13

Transcripcions de testimonis. 18

Introducció. 18

Milagros Fontestad Rodrigo. 18

Francisco Bruixola Pedro (Tio Paco) 19

Guillermina Corell Dorba. 22

Vicente Ruiz Llistó. 23

*****

Introducció

La personalitat de Francisco Ruiz Ferrando, el tio Francisco “Caparotllos” és un cas en la història de Foios.

Ho és per diferents motius. El principal perquè l’urbanisme del poble, sense ell, no seria avui el que és; la Jutera i els edificis públics que daten del primer terç del segle XX, han estat pràcticament tots projectats i dirigits per ell a una època on la iniciativa pública era escassa a nivell municipal. Òbviament moltes de les principals vivendes de la mateixa època i avui protegides, també se li deuen a ell.

Des de Massamagrell fins a Tabernes Blanques, a tots els pobles, podem trobar cases que porten a les 6 façanes i ferraments, pel que fa a projecte i execució, la firma del tio Francisco.

En Foios, al carrer Barones de Alcahali, números 6,8,10 i 12, on viuen els seus nets Rafael, Ana, Elena y la seua besnéta Núria, existixen, protegides per la Generalitat Valenciana, en perfecta conservació, les cases amb les seues façanes que tenen la finesa i la elegància del Modernisme de la època, tan ben captat pel tío Francisco gràcies a les seues lectures y els seus viatges a Barcelona.

També fou projectada i realitzada per ell la casa dels “Artillers” ubicada en l’actual avinguda Hugo Bacharach, i algunes altres més.

De la importància i capacitat d’intervenció del tio Francisco com empresari, a part de les construccions importants que es poden contemplar, en tenim una prova documental en una proposta que fa a l’ajuntament d’Alfafar el 23 de Novembre de 1928.

Assabentat de que l’ajuntament d’Alfafar projecta una operació “de empréstito o préstamo para largo plazo y en cuantía de alguna importancia, al efecto de destinarla a construir algunos edificios municipales y realizar otras reformas urbanas” proposa a l’ajuntament la conveniència de prescindir de l’operació financera projectada i es compromet “previa la oportuna aprobación de proyectos facultativos, a construir a partir del año 1929, los edificios siguientes:

-Escuelas graduadas

-Casa Cuartel de la Guardia Civil

-Mercado.

Y posteriormente a la terminación de estos edificios verificar la construcción de alcantarillado y pavimentado”.

Conjuntament amb la proposta tècnica ofereix un finançament de les obres a raó de 40.000 a 50.000 pessetes anuals al 6% d’interès en el cas que les obres executades no foren pagades transcorreguts tres mesos a partir de l’entrega de les certificacions. Una formula que sens dubte havia de ser molt més avantatjosa per l’ajuntament que l’emprèstit o préstec que tenia previst realitzar.

No solament el tió Francisco és un cas pel que va fer, com dèiem, sinó per l’esperit amb que ho va fer. Va ser un emprenedor, un mestre d’obres d’idees avançades, tant en l’aspecte professional com humà.

I finalment, també és un cas perquè resulta incomprensible que una personalitat com la del tio Francisco haja passat a la història de Foios, fins vui, sense pena ni glòria.

Incomprensible no és el terme exacte car el silenci sobre la seua persona –com la de tants altres- només s’entén per la magnitud de la tragèdia de la nostra guerra “incivil”.

En massa casos han hagut de passar molts anys per intentar recuperar la memòria. I és la generació dels 8 nets –en el cas del tio Francisco la seua neta Ana- la que ha començat a abatre el mur de silenci.

També és just reconèixer que arribada la democràcia, el consistori de Foios, l’any 1982, proposà a la família incorporar al nomenclàtor de Foios el nom del mestre d’obres i erigir un bust d’ell a l’Albereda.

Una certa confusió per part de la família en aquell moment va aconsellar ajornar la decisió.

*****

Existix malauradament poca documentació escrita i gràfica que ens permeta traçar una biografia exhaustiva. No s’han trobat, per exemple, els plànols que va realitzar o sobre els quals va treballar, ni informes, ni estudis; només algunes notes i algun que altre pressupost que recollim en aquesta semblança.

Si aquesta manca de documentació no és essencial per apreciar l’obra realitzada ja que, per sort, a la vista està, sí que hauria pogut ser un inconvenient a l’hora de saber les condicions i l’esperit amb que va estar executada i sobretot per conèixer la personalitat singular del tio Francisco.

Condicions i esperit que són, amb l’obra mateix, un dels aspectes més característics i interessants de la seua trajectòria vital.

Per sort, per conèixer la manera amb que el tio Francisco va treballar pel poble disposem dels testimonis orals –amb una excepció, tots contemporanis seus– recollits micròfon en ma per la seua neta Ana.

De procedència i idees diverses, tots corroboren el que a nosaltres mateixos ens havien contat els nostres pares.

Sobre la seua persona

El tio Francisco, “Caparotllos” (17/03/1877 – 08/08/1964) va nàixer i morir a Foios on va exercir la professió de Mestre d’Obres (a l’època, els Mestres d’Obres feien moltes de les funcions dels arquitectes d’avui). També va ser Jutge de Pau del poble; una de les persones entrevistades recorda que va ser ell qui la va casar en guerra quan no se celebraven casaments religiosos.

El nom de “caparotllos” li ve de la seua infància i l’anècdota del seu malnom la va contar ell mateix al seu net Paco.

Estava en la plaça de Foios jugant amb els seus amiguets i menjant-se un rotllo de pa, quan va passar el rector camí de l’església; tots els xiquets van anar corrent a besar-li la mà com era costum en aquella època; tots els xiquets, menys ell! Un dels nens li va dir al mossèn “mireu eixe no ha vingut a besar-li la mà” i el capellà va respondre: “Deixeu-lo; eixe, capant rotllos en té prou”. Els xiquets es posaren a riure, i amb la fantasia que els caracteritza, des d’aleshores el van anomenar “caparotllos”.

Val a dir que aquesta anècdota no deixa de ser significativa de la personalitat del tio Francisco que des de menut ja mostrava el seu caràcter i la seua tendència a no seguir les convencions.

Es va casar molt jove amb una xica de Foios, Patrocinio Rausell, germana del tio Batiste i del tio 11 Fernando, els de “Joanet”. D’aquesta unió van nàixer tres fills que van morir recent nascuts i dos filles, Mercedes i Patrocinio, les dos molt generoses i benefactores com ell, i molt religioses, contràriament al liberalisme i agnosticisme del seu pare.

És important detenir-se a l’època en que va nàixer el tio Francisco per emmarcar les seues idees.

Acabava de ser nombrat Rei d’Espanya Alfonso XII a conseqüència de la sublevació del General Martínez Campos en Sagunt. Començava el període més serè del segle nomenat “de la Restauració”, liderat per dos homes d’Estat, Cánovas del Castillo i Práxedes Mateo Sagasta, de profundes conviccions conservadores i monàrquic el primer, liberal, progressista i republicà el segon; tots dos reberen, a la seua manera, l’herència de “las dos Españas” que el convuls segle XIX havia generat i que es va prorrogar al segle XX amb la dictadura de Primo de Rivera i el drama de la bestial guerra civil.

El tio Francisco, com la majoria dels homes de pensament i visió de futur de l’època, des de molt jove s’inclinà per la defensa de la cultura i el progrés i s’afilià conseqüentment al partit liderat per Sagasta.

I va ser tanta l’ajuda que oferí al partit i, després de mort Sagasta, a la seua família, que la viuda, Doña Angela, li va regalar, segons va contar al seu net Paco, un joc preciós de porcellana xinesa i un rellotge de cadena d’or que tota la seua vida va portar a la butxaca de l’armilla.

En la mateixa línia política era admirador i seguidor de Blasco Ibáñez el gran escriptor i polític valencià de finals de segle XIX i principis del XX. I com ell, en aquells temps del regnat d’Alfonso XIII i la dictadura de Primo de Rivera, el tio Francisco era republicà, d’esquerres i lliure pensador.

Segons conten els seus contemporanis, estava molt relacionat amb la societat de València i les autoritats de la època, i freqüentava el Cafè Martí (avui cine Martí) i el City Bar on els tertulians anaven en sabates de xarol i ell no dubtava en presentar-se en brusa i espardenyes d’espart, les clàssiques espardenyes valencianes de beta negra.

La seua personalitat i la seua intel·ligència devien ser molt fortes perquè aquests senyors es desplaçaven des de València per consultar-lo i demanar-li consell.

És probablement al Cafè Martí, o al City Bar que va tenir l’ocasió de conèixer l’industrial alemany Hugo Bacharach. La senyora de Bacharach era fumadora de purets cubans i durant un temps no se’n trobaven enlloc. Un dia el tio Francisco, tal com ell mateix contava l’anècdota, li va donar els purets que li quedaven i es va oferir galantment a buscar-li’n més; l’endemà li en va regalar uns quants paquets convertint-se en el seu proveïdor habitual al mateix temps que s’establia amb el matrimoni alemany una sincera amistat.

Aquesta anècdota i l’encontre seran d’una gran importància per Foios com tindrem l’ocasió de comprovar.

I no solament el tio Francisco era respectat per la classe alta de la societat valenciana de la època sinó que tots els marginats de la capital el coneixien i l’estimaven perquè era molt generós amb ells com ho va ser tota la seua vida amb els més desheretats.

Per la seva generositat i pel respecte amb que els tractava, el tio Francisco tenia un gran ascendent sobre aquestes persones fins al punt de que si un conegut seu havia estat víctima d’algun carterista a València, el tio Francisco només havia d’indicar als seus protegits en quin barri o en quin tramvia s’havia produït el robatori, per què al poc de temps, apareguera, com per art de màgia, la cartera robada!

A més, en aquells temps agitats de principi de segle, s’oferien a acompanyar-lo en el tren quan tornava a Foios per protegir-lo dels enfrontaments entre “blasquistes” com ell i “antiblasquistes” que sempre acabaven -segons l’expressió consagrada de l’època- “com el rosari de l’aurora”; una expressió que ha esdevingut sinònim d’acabar qualsevol situació en desori, quan no a cops.

Sobre la Jutera

En un principi la Jutera, segons J.A. Sauri Tamarit1, estava destinada a ser implantada a Meliana on des de 1862 existia la fàbrica de mosaics Nolla; altres parlen d’El Puig.

El cert és que la relació personal establerta amb l’industrial alemany al Cafè Martí, com sens dubte la força de persuasió i la solvència tècnica del tio Francisco –en aquell moment ja havia construït les escoles de Foios- devien jugar el seu paper, i la Jutera no s’instal·laria ni a Meliana ni al Puig, sinó que el 3 de maig de 1926 els senyors Meyer i Bacharach van sol·licitar a l’alcalde de Foios “el correspondiente permiso para la construcción de los edificios industriales destinados a una fábrica de Tejidos e Hilados de Yute” fàbrica que va obrir les seues portes el 1926, el que demostraria que ja en aquella època es podia començar a construir abans d’obtenir la llicència d’obres!

Per a poder-la construir i dirigir, el Mestre d’Obres presentà a l’ajuntament i a Hugo Bacharach i al seu cunyat i soci, senyor Maeyer, un projecte complert que comportava la planificació de l’entrada del poble des de la carretera de Barcelona, avui avinguda Hugo Bacharach; el projecte d’urbanització dels carrers interiors de la fàbrica; la portada d’entrada a la fàbrica 1 José Aurelio Saurí Tamari. Yutera Española S.A. y la Industria del Yute en Foios 1920-2002 15 amb els seus pilastres i portatge metàl·lic, les oficines i les primeres naus, les vivendes de la primera planta per a directors, etc.

El pressupost incloïa -a part dels terrenys que alguns foren comprats i altres regalats per les gestions del tio Francisco- el cost detallat per m2 de tota la urbanització, la portada d’entrada de les oficines, cases de la direcció i primeres naus. Posteriorment, donat la confiança dipositada pels industrials amb el Mestre d’Obres, les obres van seguir fent-se o pel sistema d’administració o per preus orientatius, sempre dirigides pel Mestre amb el seu cosí “Pepet el de Melons” d’encarregat.

Es conserven relacions detallades de costos de materials com grava, arena, ciment, guix, calç i també de ma d’obra -comptada en jornals d’oficials i de peons- datades a partir de l’1 de maig de 1926 fins al 21 de juny de 1928, és a dir, des del començament de les obres fins a posteriors ampliacions, així com justificants de pagaments abonats per “D. Francisco Ruiz de Foyos a cuenta de la obra de la Yutera” en concepte de compra de grans quantitats de fusta a “Almacen de Maderas Vda. De Martínez y Esteve de València”.

Un cop retirat el tio Francisco, el seu gendre, José Rausell, fill del tio “Pepet”, va continuar els treballs fins que es va tancar la fàbrica l’any 1988, de tal manera que en les obres realitzades a la Jutera es pot assegurar que mai va intervenir un paleta que no fora de l’empresa familiar que el tio Francisco va crear.

Com havia procedit igualment amb les escoles, el tio Francisco no es limitava solament a construir – sempre dirigint les obres a peu de canó, com diu un testimoni- sinó que amb la seua influència i la seua empenta aplanava el camí, gestionava i obtenia dels propietaris, com hem vist, els terrenys necessaris -en el cas de la Jutera, el tio Ximo “el Bolo” va donar uns camps que tenia a la zona (donats! donats! com diu la mateixa neboda de l’antic propietari).

No es disposa de documentació que ho avali, però és lògic deduir que si un terratinent oferia uns camps, el Mestre d’Obres i impulsor de l’obra hi devia posar la seua part, sinó no s’explica que l’opinió dels contemporanis sobre el “tio Caparotllos” continuara sent tan favorable.

En aquells temps, pel “tio Francisco”, coherent amb les seues idees, l’interès general prevalia sobre qualsevol altra consideració.

I tot això sense que fora en detriment d’una situació econòmica personal confortable que tot avala que posava al servei de la gent i del poble de Foios.

No cal insistir sobre la importància vital, per un poble com Foios i per tota la comarca, d’una fàbrica com la Jutera que segons un estudi de Maria Josep Aguilar i Lluïsa Carceller a la revista La roda del Temps, “A l’any d’estar oberta ja comptava amb 357 treballadors, i als 4 anys del seu funcionament el número de treballadors s’havia triplicat”. La revista dona la dada, pel període estudiat (1926-1942), de un 17 nombre de treballadors estabilitzat al voltant dels mil, en un percentatge d’uns 75% de dones i uns 25% d’homes. En total, hauran passat per la Jutera uns 4.000 treballadors i treballadores.

Com hem pogut llegir en un altre treball, la Jutera de Foios “forma part d’un entorn arquitectònic únic – algunes naus són avui protegides- al mateix temps que de la història de Foios i de l’Horta Nord”.

I en el llibre El patrimoni paisatgístic de Foios, editat per l’ajuntament el 2003, es pot llegir que la Jutera “va caure del cel”, una opinió que no deixa de ser sorprenent.

Segur que pel seu impacte econòmic fou un bé de Deu per a moltes famílies. Però de miracle res.

No solament el tio Francisco va ser el constructor material d’aquest “regal”, sinó que el més segur és que va saber convèncer els industrials alemanys fins al punt de que triaren un poble com Foios sense antecedents industrials per instal·lar-hi una fàbrica de la importància de la Jutera.

Amb les seues iniciatives i la construcció de la Jutera, el tio Francisco, en son temps, va posar Foios al mapa.

Sobre les escoles i l’Albereda

Ací també l’ombra del tio Francisco és allargada, tan allargada que probablement sense ell no existiria ni una cosa ni l’altra.

I, tant les escoles com l’Albereda, són dos equipaments emblemàtics.

Les escoles pel seu significat, per la preocupació constant d’instruir a la gent del poble, molt pròpia dels republicans i lliures pensadors de l’època (el tió Francisco era també partidari i admirador de Giner de los Ríos, fundador de la Institución Libre de Enseñanza).

I no es va preocupar per les escoles solament de Foios. Com hem vist, va fer una proposta per construir-ne unes al poble d’Alfafar. Així mateix, una carta del Director General de primera ensenyança, Rafael González Coros, de 21 de Setembre de 1935, prova l’interès que va tindre el tio Francisco per dotar Cuiper d’una escola mixta probablement per evitar als infants d’haver de travessar l’horta fins a Foios.

I pel que fa a l’Albereda i els seus carrers adjacents, també són emblemàtics pel que representen d’urbanisme modern i de visó de futur.

En efecte, l’ampliació de Foios va ser planificada segons el pensament urbanístic avançat de l’època, a imitació de l’Eixample de Barcelona que el tio Francisco havia visitat amb freqüència.

D’aquests viatges i amb la seua cultura, va saber absorbir el corrent modernista tant en voga a la Ciutat Comtal i va poder projectar unes escoles amb un moviment i equilibri que es podria anomenar segons expressions del seu net Paco Rausell “Modernisme tio Quico” o “Modernisme foiero”; bellesa solament feta malbé segons el net, per “la cataplasma de columnes i frontispici pseudo grecs, imposats per un arquitecte municipal a qui la naturalesa li ha negat tot sentit de la proporció, de l’equilibri i de l’estètica”. Amb la resta de la família, el seu net reclama la demolició de l’afegitó que fonamenta “no en un capritx familiar sinó en els drets històrics, jurídics i humans sobre les obres d’art”.

Tornant a l’Albereda, potser que la unanimitat favorable entorn a la persona del tio Francisco i la seua obra podia haver patit un cert desencant per part d’aquells -n’hi van haver alguns- que, amb la seua mentalitat agrària, consideraren excessives les dimensions de l’Albereda i l’amplada dels carrers de l’Eixample de Foios, uns carrers, a l’època, plantats d’arbres de banda i banda.

Amb la visió de futur del tio Francisco, quantes collites perdudes, devien pensar els seus detractors!

Pel que fa a les escoles, s’ha trobat un full de calendari probablement de l’any 1916 al reves del qual es pot llegir, escrita a llapis, la nota següent: “Las obras de las Escuelas de Foyos importarán sobre 92.000 pts”.

També es disposa d’un document sobre paper imprès oficial datat de l’any 1921 i titulat OBRAS PÚBLICAS. Distrito municipal de Foyos. AÑO 1921. Semana del dia 25 de Julio al dia 30 de Julio. Relación nominal de los jornales invertidos durante la citada semana en la obra de construcción de los edificios Escuelas.

Seguix una relació manuscrita de 16 noms amb el compte de jornades treballades per cada treballador durant aquella setmana, pagades a raó de 2,50 fins 9,75 pts per jornada o siga uns jornals setmanals que van de les 12,50 a les 48,75 pts, per 5 dies de treball.

Segons testimonis, la construcció i inauguració de les escoles tingueren lloc sent alcalde de Foios Francisco Ausina Ros, el tio Paco el “Cabildo”.

Les terres on es van construir les escoles pertanyien als barons d’Alcahalí. El baró, José Ruíz de Lihory, també marqués de Villasante va ser alcalde de València.

Existix, una relació manuscrita titulada Cuentas pendientes con Francisco Ruiz Ferrando de la venta d’onze solars de les terres dels barons -amb la superfície en pams de cada parcel·la, el preu del pam i el total del cost de la parcel·la- que revela coses interessants.

Primerament, que el tio Francisco fou amb tota probabilitat qui va realitzar el treball de parcel·lació de  les terres del baró a la vegada que feu d’intermediari en la venta de les parcel·les cobrant per tot plegat una comissió del 2%, percentatge que faria riure els nostres taurons moderns de la construcció.

I fet més significatiu: el tio Francisco compra el solar on construirà la seva casa a les mateixes condicions que compren les altres famílies de Foios: “solar vendido a Francisco Ruiz Ferrando de palmos 4397 por Pts 2418 el 22 de Diciembre de 1926 fecha de la escritura notarial se entregó al propio Francisco Ruiz Pts -50 o sea algo más del 2% del precio”.

No s’ha trobat cap indicació de la compra dels terrenys de les escoles i de l’albereda i tot indica que foren cedits en contrapartida de la parcel·lació i venta de la resta de les terres. Una cessió molt més generosa pel poble de Foios que el 10% que marquen les lleis actuals, i probablement per això el carrer de les escoles rebria el nom que encara porta avui, de Barones de Alcahali i el que, vorejant l’Albereda, va de la Sarieta a la plaça de l’Estació, el nom, també encara vigent, de Ruiz de Lihory.

Si Foios disposa d’aquests dos equipaments públics –l’albereda i les escoles avui transformades en Casa de la Cultura i en Llar dels Jubilats- és perquè el tio Francisco en va prendre la iniciativa, imposar, obtenir gratis els terrenys, construir i, probablement finançar la construcció amb formules tan avantatjoses -o més, tractant-se del poble- que les que va proposar a l’ajuntament d’Alfafar.

Com també va finançar moltes cases de famílies necessitades de Foios que li anaven retornant com podien, sense interessos, les quantitats avançades.

Quan un pare de família acudia a ell, sols li preguntava: “Tens un duro? Doncs va!” I amb això començava l’obra.

Si tenien dificultats per pagar, la seua frase sempre era la mateixa: “Tu no et preocupes i cria la família”.

S’han trobat paperetes manuscrites, algunes firmades amb el dit: “Recibí de Francisco Ruiz Ferrando la cantidad de cien pesetas en concepto de préstamo. Son #100# Pts. Foyos 18 de Abril de 1948. Por no saber firmar Agustín Mercader Rausell firma con las huellas digitales”.

Una d’aquestes paperetes val la pena reproduir-la en la seua integritat perquè explica perfectament el procediment utilitzat. El tio Francisco prestava sense interès, estipulant la manera de tornar el préstec i solament comprometent-se el beneficiari a pagar les despeses que podia ocasionar per incompliment del seu compromís:

Yo Alfredo Ros Carceller, mayor de edad, casado, ebanista, vecino de Foyos, confieso deber a Don Francisco Ruiz Ferrando, de la misma vecindad, o a quien en derecho represente, la cantidad de cuatrocientas treinta y cinco pesetas, que me dejó prestadas sin interés alguno, cuya cantidad me comprometo devolver a dicho Señor Ruiz o a quien en derecho le represente y en su propio domicilio por 23 entregas semanales de quince pesetas a partir de la entrante semana, con la observación de que si dejara de abonar alguno de los plazos, se entenderían vencidos los restantes y con la obligación por mi parte de abonarle el saldo que resulte al tiempo de incumplimiento, como asimismo respondo de los gastos y prejuicios que por tal morosidad diera lugar si me reclamare el Señor Ruiz o su representante legal.

Y para que conste extiendo el presente que firmo con un testigo en Foyos a veinticuatro de Enero de mil novecientos treinta y dos.

A més, El tio Francisco va crear una espècie de Banc de Crèdit Popular que avançava als llauradors els diners per comprar les llavors i aquests li els tornaven quan venien la collita o, el més segur… quan podien!

En través d’una de les paperetes es pot llegir: “Devolverá esta cantidad a la cosecha del trigo del corriente año”.

En aquest aspecte va ser també un precursor i d’alguna manera “l’inventor” a Foios d’uns “micro crèdits” avui molt útils en països del tercer món on resolen no pocs problemes de la gent.

El Musical

I com no; també va saber convèncer el propietari del terreny, el tio Roque Badía Bruixola (de “Corriola”) per construir el Musical a la cantonada dels carrers Barones de Alcahali i Secretari Higón, on fa poc encara tenia la seu la Societat Musical de Foios de la qual tots dos foren membres fundadors i “socios honorarios por su auxilio tanto artístico como material en beneficio de esta sociedad”.

En una acta manuscrita de 30 de Novembre de 1927 es pot llegir: “Aceptar la proposición de D. Francisco Ruiz, en la cual dicho Sr. se ofrece a abonar de su cuenta el coste de una mesa de billar para la sociedad y con los rendimientos que se obtengan de ella amortizar su coste y una vez amortizada en su totalidad pasar la mesa a ser propiedad de la sociedad.”

Inútil precisar que el billar no va ser mai “amortizado” i que es tracta d’una clàusula d’estil per no dir que a la pràctica en feia donació a la societat.

Més sobre la persona

De tot el que es ve explicant, potser algú podria concloure que certs aspectes del “currículum” del tio Francisco poden semblar al d’aquelles personalitats de l’època, nous senyors feudals dels que depenia la vida i hisenda dels seus pseudo protegits, clàssics cacics disfressats de “benefactors” i que tant han abundat en èpoques passades.

La personalitat del tio Francisco estava a les antípodes d’aquesta gent. Res més lluny d’ell, en efecte, quan veiem com actuava, observem la seua vida personal i confrontem el testimoniatge dels seus contemporanis d’horitzons molt diversos.

El tio Francisco no es servia dels seus iguals sinó que els servia.

*****

Va quedar viudo molt jove, als quaranta dos anys, i al cap d’uns anys es va posar a viure amb Pepica.

La tia Pepica era d’extracció humil; la seua família la va tirar de casa quan va quedar embarassada i abandonada pel seu nuvi, el pitjor que podia passar-li a una dona en aquella època. El tio Francisco la va recollir del carrer i la va instal·lar, en un primer temps, al motor de “Pusa” i més tard van viure junts al carrer Barones de Alcahali on va morir.

Era una molt bona dona que tractava i volia als nets del tió Francisco com si foren els propis nets i era molt estimada per ells i molt respectada per les seues filles.

El tio Francisco i la tia Pepica van ser el que avui diríem parella, casant-se poc abans de morir i mostrant el tio Francisco, a la societat d’aquell temps, l’exemple del seu esperit obert i generós, exempt de tot prejudici social.

Gràcies a ell la tia Pepica va tindre una vida molt diferent a la que sens dubte, en una època com aquella, l’actitud dels seus pares l’haurien condemnada.

A la cantonada de l’Albereda i el carrer Ruiz de Lihory, a la mateixa vorera on avui encara hi ha perfectament conservat el xalet dit de “Don Adolfo” – el metge del poble d’aquella època- el tio Francisco disposava d’un pati amb unes dependències on acollia, a canvi de res, tots els indigents que passaven pel poble.

Allí, aquestes persones tenien en permanència la seguretat de trobar un plat de calent i on poder dormir, sense haver-se de plegar a cap disciplina, ni donar cap explicació a ningú. Era una espècie d’hospici permanent per als maltractats de la vida. Diu un dels testimonis que “estava ple d’abuelets tots molt nets”.

De la gran quantitat de vellets que recollia podem esmentar, perquè molts a Foios encara els recorden, “Les Abueletes”, “Nasio”, “El tio Ratat”, “El tio Nelet”…

A més, cada Nadal, en la “portalà” avui casa d’Elena, el tio Francisco obria de par en par les portes i plantava una gran taula i tots els pobres que passaven demanant almoina, els seia amb ell per compartir el menjar. A la pregunta del seu net Paco de per què feia això, ell, l’agnòstic, responia: “Això és el que predica l’evangeli…”

Altruisme, solidaritat i respecte eren els sentiments que movien el tio Francisco. Era la generositat personificada, coherent amb la seua ètica i els seus ideals.

Els valors humanitaris i autèntics del tio Francisco eren reconeguts pels seus treballadors i també per tot el poble, com ho demostren els testimonis de tot color polític, dels quals, per acabar aquesta semblança, transcrivim algunes de les seues opinions sobre la personalitat d’un home generós que va marcar de la seua empremta el poble de Foios.

Tots els testimonis coincidixen:

Milagros Fontestad Rodrigo:

Totes les coses que sé d’ell són bones, cap de mala.

Es posava la ma a la butxaca i no mirava el que donava; això, mirant-ho jo!

S’ho mereix tot.

Molt bona persona.

Vicent Ruiz Llistó, elegit regidor socialista de Foios a les primeres eleccions democràtiques:

Republicà, d’esquerres, lliberal, lliure pensador.

Seguidor de Blasco Ibañez.

Considerat molt com a persona.

Guillermina Corell Dorba:

Mon pare era de dretes i ell d’esquerres però els dos eren molt sabuts i s’estimaven molt.

Personalitat que feu molt pel poble.

Molt bon cor, molt bona persona.

Francisco Bruixola Pedro “El tio Paco de Foios”, d’ideals polítics a l’oposat dels seus:

Home molt correcte, molt decent.

Gran personatge de Foios.

D’una gran capacitat i de moltíssima categoria.

El que ha fet no es pot contar amb paraules.

Es desvivia per Foios.

Tenia els seus ideals però no va voler ser mai alcalde.

Pots estar molt orgullosa del teu “abuelo” (a la seua neta Ana)

Humil, senzill, gens orgullós.

*****

Al finalitzar la guerra, el prestigi del tio Francisco al poble era gran, però forçat per les autoritats d’aquell temps, va haver d’iniciar una discreta retirada.

La vida continuà, si bé en una altra època i uns altres actors.

Foios, tardor de 2008

*****

Fotografies

Patrocinio Rausell i Francisco Ruiz.

El tio Francisco a l’albereda.

El tio Francisco en la celebració d’una boda.

El tio Francisco lluint una distinció i voltat de les seves dos filles i d’autoritats, a l’ocasió d’un dels nombrosos home-natges que se li van tributar al llarg de la seua vida.

Comptabilitat dels jornals invertits en la construcció de les escoles.

Pressupost darrere d’un full de calendari.

Terres dels Barons d’Alcahali venudes en parcel·les.

*****

Transcripcions de testimonis

Introducció

Estes grabacions s’han fet amb la intenció de recuperar la memòria històrica de Foios i la figura de Francisco Ruiz Ferrando, el tio”Caparrotllos”, nascut a Foios el 17 de Març de 1877.

He volgut a falta de documentació escrita que alguns d’aquells que el conegueren opinaren sobre la seua vida i obra.

Milagros Fontestad Rodrigo

Ana.— Bon dia, tia Milagros.

Milagros.— Bon dia.

A.— Jo volia preguntar-li si recorda el tio Caparrotllos? i si pot contar-me alguna cosa d’ell.

M.— Hui!! Ell em casà.

A.— Ah sí. Per què?

M.— Perquè era en guerra i com no hi havia església pues ell em casà.

A.— Que era jutge?

M.— Sí, era jutge i em va casar. Era un home molt bon home, molt bona persona. Aquell que li demanava es tirava mà a la butxaca i li donava sense mirar lo que es treia, li donava lo que eixia, això mirant-ho jo.

Una vega, el meu germà estava en el camp treballant i va un i li furtà els pantalons i la camisa, i el meu germà que era molt valentot l’agarrà i…

A.— Quin germà?

M.— Pepico. Pues l’agarrà i el dugué a la Casa del Poble i allí estava ton iaio i li digué.-Que ha passat Pepico? Diu.-Que m’ha furtat els pantalons i la camisa… i ton iaio li contesta pues ara vas i (com ja era de nit) li dónes un bon sopar. Ma mare li feu creïlles fregides i li deixà caure un ou en mig rotllo de pa d’abans.

A.— Damunt de robar-li li donaren a sopar….

M.— Sí i ton iaio digué -i després que se’n vaja a casa-. Totes les coses que sé d’ell son bones, males cap, tots el volien.

A.— Sap, vosté, quines obres feu en el poble?

M.— Clar, les escoles i el musical

A.— I hi hagué polèmica en aquella època, perquè la gent no comprenia…

M.— No hi hagué polèmica, tots estàvem molt contents, algú hi hauria que no, però, ben pagades que anàvem totes les xiques…

A.— De la jutera em pot dir alguna cosa?

M.— Hui!! De la jutera ell va ser un dels que ho feu. Jo et diré, un tio meu, mon tio Chimo donà la terra, la donà pa que la feren.

A.— Quin tio Chimo?

M.— Chimo, el Bolo, donà la terra, donà, per a la la jutera, això es de veres, i tot per ton iaio.

A.— Vol dir que ell feia d’home bo per a convéncer a la gent?

M.— — Sí, Sí.

A.— Vosté considera que la jutera vingué a Foios per mon iaio?

M.— Sí i per mon tio també, que donà la terra, donà, sense cap de perra.

A.— I vosté sap d’algunes cases que feu?

M.— Oi!! Ell era el principal obrer de Foios, el principal, i tots anaven a demanar-li paréixer a d’ell. No puc dir més que bé d’ell.

Tenia una caseta que arreplegava a tots els que no tenien pa menjar i els arreplegava a tots els abuelets allí i tot. Una caseta ahí al costat d’on estava Don Adolfo.

A.— O siga , que tenia com una espècie de residència d’abuelos i tot de la seua butxaca?

M.— Sí, sí, tot de la seua butxaca.

A.— I els que arreplegava eren del poble o de fora?

M.— De tot, lo que es presentava, i anaven tots molt “límpios”, això sí que em cridava l’atenció, lo “límpios “que anaven.

Tot això puc dir i tot lo que et puga dir tot bo, mal no puc dir rés.

A.— I vosté considera que li s’ha reconegut a Foios el bé que féu?

M.— Jo, me s’entoixa que sí.

A.— En què?

M.— Jo què sé? Tots el volien molt. Si no li han fet res es perquè no li hauran fet res però com a voler-lo, el volia tot lo poble.

A.— I vosté creu que es mereixeria el nom d’un carrer?

M.— Ja ho crec, d’un carrer i d’una plaça també. Tot s’ho mereixia, tot, i que pregunten, que pregunten que tots et diran lo mateix que jo. Molt bona persona. Ja no puc dir res més.

A.— Moltes gracies tia Milagros.

Francisco Bruixola Pedro (Tio Paco)

Ana— Tio Paco, com està?

Tio Paco.— Estem regular, però bé, gràcies a Déu.

A.— Com li diuen de cognom?

T.P.— Francisco Bruixola Pedro.

A.— Bruixola Pedro, conegut com qui? Com li diuen ací a Foios?

T.P.— El tio Paco de Foios y en tot Espanya.

A.— En tot Espanya!! Perquè vosté ha segut famós en tot Espanya!!.

T.P. — Sí, gracies a Déu, sí per bé.

A.— Jo volia que em parlara de mon iaio, de Francisco Ruiz Ferrando, El tio Caparrotllos. Què sap vosté d’ell?

T.P.— Que era un home que es desvivia per Foios, ell va convéncer els amos de la terra d’ahí de les escoles i l’albereda, que es deien els Barons i els va dir que els dedicaria un carrer al seu nom i l’altre carrer també, el de Ruiz de Lihori que també era de la família, i a canvi, tragué per a Foios el que són les escoles i l’albereda gratuïtament. Això eren camps de llauradors.

Era un home que no necessitava arquitectes, ell ho feia tot, va construir les escoles i ahí estan, el que passa és que no s’han respectat com s’havien d’haver respectat, perquè són unes escoles que reunixen condicions tant o més que les que han fet ara. I això s’havia d’haver dedicat als xiquets menors, perquè és el centre del poble i hagueren tingut un lloc en condicions. L’opinió meua és eixa però com jo no pinte res, no tinc més remei de vegades que callar, alguna vegada parle però vaja…

A.— Tots tenim dret a parlar i donar la nostra opinió… Vosté sap si les escoles les pagà mon iaio dels seus diners?

T.P.— Eixes escoles les va fer ell i no sé quant cobraria però les féu ell directament sense pressupost de ningú i ahí estan.

A.— O siga que avançà ell els diners. Vostè sap si li’ls tornaren?

T.P.— No ho sé… Ell tenia molt bones relacions en mon pare, jo encara era un xiquet i ell em volia molt, volia que jo fóra aparellador però jo deia que jo al camp, al camp.

Era un home molt correcte, tenia un do, ell anava a València al carrer de Lauria i alli anaven tots en sabates lluentes i ell portava els socs valencians, les espardenyes d’espart, però de molta categoria, i allí estava amb “todos los grandes” en espardenyes d’espart.

A.— En qui es tractava, en tota la gent d’elit de València?

T.P.— Sí, sí, no és que es tractava és que venien a buscar-lo, a demanar-li consells, perquè era un home de molta capacitat, molta!! Esta casa la va fer ell, per cert que va renyir en mon pare, perquè mon pare volia una casa baixeta i ell deia: “deixa’t estar, les cases es fan altes per a que tinguen llum”.

A.— Coneix vosté algunes cases fetes per ell a Foios?

T.P.— Moltes, com he dit, no necessitava arquitecte, dirigia l’obra, tots els dies “al peu del canó”

A més la Jutera de Foios anava al Puig i ell la portà a Foios, per cert que va haver-hi una miqueta de maror perquè sempre hi han persones que volen traure avantatges i ell digué que el lloc apropiat era allí, perquè tinguera expansió l’empresa i la muntà on estava la jutera.

A.— La va construir ell també?

T.P.— Sí, sí. La va dirigir i la va construir ell, clar.

A.— Sap vosté, si també va construir algun grup de cases, per als pobrets que li les pagaven sense interessos, poquet a poquet com podien?

T.P.— Em pareix…no sé si va ser ell qui féu el barri? Cert no estic.

A.— No, el barri, el barri obrer no el féu ell.

T.P.- Va fer unes cases allà per Cantarrana que les pagaven a mesos, poc a poc, perquè els pobres tingueren vivenda.

Era un home que es preocupava molt pel poble de Foios… El que passa és que hi ha persona que…. ell en política no es ficà… ell tenia el seu ideal però no es ficà en política i no se perquè, no li han dedicat res a este home? No m’ho explique… Li han dedicat a eixe que feia Sants, que no s’ha recordat mai de Foios.

A.— Qui, qui feia Sants?

T.P. — Eixe que li han dedicat l’institut.

A.— Francesc Badia.

TP.— Si, Francesc Badia. Valia més que li l’hagueren dedicat a d’ell, perquè ell sí que es preocupà de Foios. Aquell home, jo amb tots els respectes del món… però ell se n’anà de Foios i no sé que haja fet només que Sants per a l’altar.

A.— Vosté sap si es preocupava dels pobres, si feia alguna obra social?

T.P.— Hi ha una cosa que no m’atrevix a dir, no sé si fou ell qui féu una borsa de treball, però que no tenia eixe nom… Però clar en els anys que tinc vaig perdent la memòria però alguna cosa va fer, sí.

Era fenomenal, fenomenal, ton iaio, fenomenal!!.

A.— Sap si arreplegava els pobrets?

T.P.— Sí, arreplegava pobrets en sa casa, i a la dona esta que es casà de segons també era d’una família pobra i portà a tota la família ahí.

Sí, un home molt decent, per a mi una gran persona. Jo era un xavalet!

A.— Vosté en quin any va nàixer?

T.P. — Vaig nàixer en l’any 20. Ja va pesant el carro.

A.— Ja té 86 anys!!… Va ser alcalde de Foios?

T.P.— No, ell no volgué mai. L’alcalde era un altre, però ell dirigia.

A.— I jutge de pau?

T.P.— Sí, jutge de pau també arribà a ser, sí, era un home que ho resolia tot. Tenia un talent bàrbar.

Estigues orgullosa que ha segut un gran personatge per a Foios. El que passa és que els pobles jo no sé què tenen… a qualsevol li fan un homenatge i li dediquen un carrer, a este home ningú s’ha recordat de dir ahí està.

A.— Sí que se’n recordaren, jo li he de ser sincera. Quan vingué la democràcia, en unes eleccions que guanyà l’esquerra, anaren a dir-los a ma mare i a ma tia que volien ficar-li el seu nom a l’albereda, però elles no volgueren, perquè pensaren que tal vegada després uns altres li’l llevarien i no volien embolics polítics.

T.P.— L’únic que hagueren pogut fer és dedicar-li un carreró, una plaça… L’albereda no és apropiat, haurien d’haver-li dedicat alguna cosa sense consultar, sense consultar en la família haver-li dedicat el carrer que es mereixia. Jo és que sóc molt radical.

A.— No es tracta de ser radical, i cal ser just, si una persona ha portat moltes coses a un poble, almenys que es reconega i que conste en la memòria del poble.

T.P.— I tant i tant que ha fet!! I tant!!

A.— Perquè sinó, la gent que no l’ha conegut, la joventut d’ara no sap res. Nosaltres la família ho sabem pel que hem sentit contar però…

T.P.— La joventut no ho sap, això és veritat, perquè ací a ma casa les meues filles i els meus gendres no saben res. Jo sí, encara que em falla la memòria…

A.— Molt bé, tio Paco, si no té res més a contar-me…

T.P.— Estigues molt orgullosa perquè ton pare era de categoria però ton iaio este era de moltíssima categoria, això no es pot contar en paraules. Ell s’ho trobava tot fet i senzill, no era una persona d’estes orgulloses, humil, senzill… Que vols que et diga jo més? És així.

A.— Moltes gràcies, tio Paco i que seguisca mantenint eixa memòria

Guillermina Corell Dorba

Ana.— Hola Guillermina, com estem?

Guillermina.— Molt bé filla. Ací estic, m’han llevat mitja casa i ací estic, menys faena.

A.— Menys faena, ja està. Vosté se’n recorda de mon iaio, el tio Francisco Caparrotllos?

G.— Mira, era molt amic de mon pare! Un era d’un partit, mon pare era de dretes i ton iaio era d’esquerres, però es volien molt.

A.— Ah, molt bé.

G.— Perquè un era sabut i l’altre també. A mi sempre m’ha agradat parlar amb persones que saberen més que jo, sempre t’ensenyen alguna cosa.

A.— Clar!

G.— Però clar, de la meua edat no saben ni firmar, bo ta mare era més jove que jo i ella sap molt també. Que distingida que era!, mira, mira, “doña Patro”, li deia jo i ella es reia.

A.— Vosté se’n recorda d’algunes coses que li contava son pare de mon iaio? De coses que va fer en el poble i això.

G.— Això, féu molt pel poble.

A.— I què féu?

G.— Ai, féu les escoles i què més?, la Jutera. I qué més?, xica molt, però com fa tants anys d’això. Ah, a mon pare venien a preguntar-li, ell ho sabia tot, però d’això, veritat no sé molt. Filla, només sé que era una personalitat “t’abuelo”, molt resabut i que féu molt pel poble.

A.— I vosté se’n recorda d’alguna casa que fera ací al poble mon iaio? Quines cases va construir ell?

G.— Què féu més? Sí, féu molt. Ahí, on era la cooperativa, en eixe carrer no sé què féu també. Féu una casa.

A.— Un grup de cases.

G.— Ah, això es.

A.— Ahí a Cantarrana, ahí que féu?

G.— Ahí cases. Jo què sé. Però feia molt pels pobres, mira!

A.— I del Musical, sap vosté alguna cosa?

G.— Del Musical? També el féu ton iaio. Sí, sí senyor. D’això me’n recorde jo, també el féu ell, sí, era el més sabut del poble! Mira, ell tenia molt bon cor, molt bo, això era!, molt bona persona. Encara que ell tinguera la idea que tinguera. Perquè ell volia ser republicà perquè hi havien dos partits dreta i esquerra, no això, d’ara que hi ha tanta “femerà”; tot això filla.

A.— Molt bé, no se’n recorda de res més de “l’abuelo”?

G.— Ai, filla!, jo no me’n recorde de més. Jo quan “t’abuelo” vivia era molt jove.

A.— Vostè creu que és de les persones que han fet més pel poble?

G.— Sí “t’abuelo” feia les obres totes debades!

A.— Feia les obres debades?

G.— La meitat sí. Molts pobres no podien pagar.

A.— I els ho feia debades?

G.— Els ho feia debades.

A.— I les escoles, sap si les va fer debades?

G.— Jo no ho sé si les féu debades, però em pareix que sí. Persones així ara no hi ha!

Vicente Ruiz Llistó

Ana.— Hola, bona vesprada.

Vicente.— Tu eres la dona de Balbino?

A.— Sí senyor, que vosté coneixia el meu home?

V.— Sí.

A.— Jo sóc la viuda. Qué sap vosté de mon iaio?

V.— Bo, jo sóc Vicent Ruiz Llistó i de ton iaio sé allò que ell em contà algunes vegades quan ja era més major. En aquell temps les novel·les de Blasco Ibáñez estaven prohibides i jo les buscava i li preguntava a ell, bo, ell també es veu que era admirador de Blasco Ibáñez de tota la vida i arran d’això ja tinguérem algunes conversacions.

A.— Quin any seria?

V.— Jo què sé, això potser que fóra… jo què sé, jo ja era casat; podria ser l’any 60 i tants ó 70.

A.— No. En el 70 ell ja havia mort.

V.— Ell ja estava molt decaigut. Sobre això que digueres l’altre dia que si ha fet obres socials, sí. Jo recorde que tota la vida ha conviscut amb persones indigents, o siga que sempre en tenia a un o dos. I no és que els tenia i els mantenia, sinó que menjava en taula amb ells i ell vivia allí.

A.— Se n’anaven a dormir a la caseta que tenia.

V.— Sempre n’ha tingut. Primer era Nacho.

A.— De Nacho me’n recorde jo. Era coixo. Jo era molt xicoteta.

V.— Després una dona. En fi, n’ha tingut varis sempre. Ell em contava que ací a Foios alguns li deien el dimoni.

A.— Ah, sí. No és molt propi d’un dimoni estar donant de menjar als indigents.

V.— Aixó que conte, jo no havia nascut encara. Ell em parlava de quan la República. I en fi, jo la veritat sempre ho he dit que és un home exemplar i que esta plaça hauria de dir-se Plaça Tio Quico o tio Caparrotllos.

A.— Es que l’Albereda realment la féu ell.

V.— Sí ell, però era alcalde un altre perquè crec que no ha segut alcalde mai.

A.— No ho sé. Sé que ha segut Jutge de Pau.

V.— Alcalde crec que no, no ha segut, però ell tenia molt bones relacions a València, amb el governador.

A.— Sí.

V.— En fi, tenia molt bones relacions. I a iniciatives d’ell estos carrers… perquè açò deien: “xe tu, quina plaça tan gran, tantes fanecades”.

A.— Per això, veritat? Es creien que era desaprofitar, ell tenia una visió molt moderna de l’urbanisme.

V.— Era un home, ja et dic jo, per a l’edat que tenia i el temps que nasqué adelantat, era més adelantat que el temps que ell vivia. En fi no res, no puc contar res més que això.

A.— Creu que s’ha reconegut a Foios tot allò que ell va fer pel poble?

V.— No, no perquè parles i alguns sí ho admeten i això, però no és una persona que es parla d’ell, saps lo que et vull dir, que ha deixat bona memòria i…

A.— Clar, d’això fa molts anys.

V.— No, no són els anys i el temps. Ja et dic jo, que açò una plaça i tantes fanecades… però possiblement per a vosaltres és favorable, però…

A.— En la seua època era desaprofitar el terreny.

V.— Així és. És que tot este mig poble, eixos carrers, l’amplària que tenen és per ell, estaven tots plantats d’arbres .Tu encara ho recordaràs.

A.— No, no ho recorde. De la Jutera vosté sap alguna cosa?

V.— La Jutera, es féu a Foios, possiblement, també per iniciativa d’ell. Saps què vull dir?, i després va ser ell qui la féu. Després ho heretà ton tio.

A.— Sí, sí, Rausell. I del Musical sap alguna cosa?

V.— Jo del Musical no sé massa. Ell en totes aqueixes coses sempre estava involucrat. Saps, en això del Musical també crec que estava ficat, però no et puc contar massa.

A.— A vosté li hi ha contat ell, alguna vegada, si pagà les Escoles de la seua butxaca?

V.— No. Això no ho sé, però sí que he sentit dir que persones de per ací que volien fer-se una caseta li anaven, i ell deia: “Tens un duro? Au va”. I amb eixe duro, ell ja començava la casa, pagaven el que fóra, en fi donava facilitats i l’home bo… A lo millor un altre amb allò que féu ell, ho haguera doblat o triplicat possiblement. Perquè ell era, en aquell temps els arquitectes es deien “mestres d’obra” i ell era un “mestre d’obra” dels bons, era un home intel·ligent, era un home que sabia el que… Però que ho pagara no ho sabem, si els que estigueren en aquell temps no ho contaren aleshores no ho sabem. En fi jo sé allò que ell em contava.

A.— Vosté sap alguna cosa de Setrilla? Si li ha fet algun comentari respecte a ell?

V.— Setrilla havia segut amic de l’escultor Badia i alguna vegada s’ha enraonat això: i jo dic xe, Badia!! Si a Foios preguntes ningú sap qui és… i el tio Caparrollos ho saben tots, en fi, jo això ho he dit tantes vegades que, possiblement a iniciativa d’ell, anara a parlar amb ta mare perquè li feren… si ho hagueren volgut fer.

A.— Ma mare i ma tia no volgueren per qüestions de política, i deien “i si després vénen uns altres i li lleven el nom?”. No volien disgusts.

V.— De totes les maneres el temps no ha passat.

A.— I encara té descendents per lluitar per ell. A mi és que tot açò m’ha vingut perquè feren un llibre, fa un parell d’anys, sobre el paisatge urbanístic de Foios, on eixien les millors cases del poble i algunes d’elles les havia construït “m’abuelo”, però el seu nom no apareixia per cap lloc, quan havia fet la Jutera, les Escoles, El Musical, l’Alameda; és a dir, tot allò millor del poble estava fet per ell i no apareix en eixe llibre el seu nom. Per açò jo em vaig sentir molesta i pensí: “No hi ha dret a d’això, cal recuperar la memòria històrica”.

V.— I qui escrigué el llibre eixe?

A.— Es veu que uns tècnics de fora d’ací que investigaren molt poquet. L’Ajuntament l’encomanà i s’ha acabat.

V.— L’Ajuntament l’encomanà, sense noms ni detalls?

A.— Sí. Els noms d’algunes persones però no l’essencial. Un llibre molt bén maquetat, les fotos molt boniques però sense fons. No conta res autèntic de Foios. Això em va molestar.

V.— Ací hi havia un home, que era el tio “Xai”, que fa cinc ó sis anys morí, si ell visquera podria contar més coses perquè eixe era un admirador d’ell i damunt era com si diguérem “el mosso d’espases”.

A.— Molt bé si no té res més a dir-me, li ho agraïsc molt.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *