Josep Corell: «Dades sobre foios. L’església i l’ermita» (1984)

Butlletí d’Informació Municipal, any I, núm. 6, desembre de 1984, pp. 16-17.

Dades sobre la història coneguda i descripció de l’església de l’Assumpció i l’ermita del Santíssim Crist de la Sang i la Mare de Déu dels Dolors de Foios

Foios es troba en la comarca de “l’Horta Nord”, a 7 quilòmetres de València. El seu nom deriva de l’adjectiu llati “foveus” (“fondo”). Probablement el topònim fa referència al fet que al terme del poble, a l’Est, abundaven els “aiguamolls”, avui dissecats.

Si bé no s’hi han trobat deixalles romanes, sembla probablement que l’origen del poble es remunte a alguna vila romana. Parlen en favor d’açò no sols el topònim del poble, d’origen llatí, sinó també el fet que tota la plana compresa entre València i Sagunt, es trobava intensament romanitzada[1]. Però sols a partir de la tercera dècada del segle XIII comença a aparèixer en documents el nom de Foios. La primera menció pròpiament literària es troba en la Crònica o Llibre dels Feits de Jaume I[2]. El primer senyor de Foios fou Rodèric Eiximén de Lluèssia. Després d’un llarg segle de senyoriu, durant el qual el poble conegué senyors de diferents famílies (J. Díez, Guillem Escrivà, Martí de Entenza, Martín Rodrigo de Isvere, Blas Fernández de Heredia, el bisbe Hugo, Ramón Vilanova…) passà per fi a la Corona.

A principis del segle XVIII Foios podia comptar ja amb uns 700 habitants. L’església devia ser vella, i resultava petita. Açò, unit a la prosperitat econòmica, el deler de progrés i renovació de l’època, va fer que el poble decidira tirar a terra el vell temple i alçar-ne un altre de majors dimensions i més d’acord amb l’esperit del temps. Així, doncs, el 5 d’agost del 1729, els pics començaren, implacables, a derrocar el vell temple. No sabem com era aquest. Puix que no ens n’ha arribat cap descripció, ni s’han practicat excavacions sota el temple actual que ens donen llum sobre les seues dimensions i orientació, la qual —pensem— devia ser cap al Nord i no cap a l’Est, com l’actual.

El projecte de la nova Església fou encarregat a l’arquitecte José Mínguez, nascut a Santander i format a València, en l’escola del seu oncle Juan Bautista Pérez. A José Mínguez es deuen també unes altres obres importants com les esglésies de Sant Llorenç i de Russafa, a València, la de Campanar i la de Xelva. En col·laboració amb el seu oncle i amb el seu cosí Juan Pérez, executa l’obra de l’església i col·legi de Sant Pius V. Tot coincidint amb la festa de Sant Antoni Abad, una de les més importants de la parròquia en aquells temps, s’hi col·locà la primera pedra el 17 de gener del 1730.

Les obres de la nova església duraren prop de 20 anys, i deixaren el poble espletat i l’edifici hipotecat. L’obra era massa gran per haver-la de suportar una població de poc més de cent cases. Set anys després de la primera pedra, el campanar es trobava pràcticament acabat. En la cupuleta que el remata s’empraren 400 teules blaves. El ferro per fondre el penell es va dur de Terol; les boles de coure que hi ha a la base de l’esmentat penell, pesaven 10 arroves i 4 lliures (uns 125 quilos) i estaven daurades. La cúpula s’acabava l’any següent; s’empraren 3.500 teules blaves per cobrir-la. El mestre Vicent Sacristà, de València, féu la creu i la bola que la coronen.

Acabada ja l’estructura externa, es comença a lluir l’interior. El fuster col·loca les portes de la sagristia i de la capella de la Comunió en el 1743. “Dícese que habían sido construídas para la Catedral de Palencia, y, al no poderlas colocar en la mencionada Catedral, el Arzobispo Mayoral las compró para esta iglesia”[3]. Les portes de l’entrada principal són col·locades l’any següent. Però ja no queden diners, i es recorrer als crèdits. No obstant això, l’obra s’acaba a poc a poc, amb dignitat i bon gust. Finalment, l’any 1748 s’hi instal·la l’orgue, construït per Martín Usurralde, el qual costa 400 lliures.

L’església de Foios és un clar exemple de la capacitat de treball i de col·laboració d’una petita comunitat, la qual, sense ajuda de cap mena, va aconseguir d’alçar aquest temple, avui orgull nostre[4].

La monumental façana és de rajola, i acaba en cornisa corba i escalonada amb cinc rematades piramidals. Consta de dos cossos. En el primer destaca la part central, de pedra, amb gran porta adintellada i flanquejat per dues columnes dòriques i dues pilastres acanalades. Dalt, una fornícula conté la imatge en pedra de la titular, Nostra Senyora de l’Assumpció. Aquest primer cos va emmarcat per una cornisa amb quatre rematades piramidals. En el segon cos, un finestral rectangular queda emmarcat per un frontó corb amb dos pinacles i una creu, i està flanquejat per dues columnes dòriques. La vidriera és moderna.

La cúpula, de teula blava, va sobre un tambor octogonal amb finestrals entre pilastres adossades.

A l’esquerra de la façana s’alça la formosa torre, la qual consta de quatre cossos i cupuleta. En el tercer cos va el rellotge; en el quart, els buits, de mig punt, per a les campanes. Ai rematament, pinacles. Tota aquesta construcció és de rajola.

L’interior consta de tres naus i creuer. La nau central és de volta de canó amb tres trossos; les laterals són de voltes caigudes, i el creuer és de mig canó. La cúpula és semiesfèrica amb petxines i tambor. La decoració és la típica del barroc valencià. Galeria i pilastres adossades. En les petxines estan representats tots quatre evangelistes.

L’Ermita, dedicada al Santíssim Crist de la Sang i a Nostra Senyora dels Dolors, es va construir a finals del segle XVIII, a despeses de Juan Orellana, rector de la parròquia, i amb les almoines d’alguns devots. Es troba al final del Camí del Calvari i junt a la Reial Sèquia de Montcada. Antigament les catorze estacions del “Via Crucis” es trobaven a la vora del camí i repartides des de l’eixida del poble fins a l’Ermita. Davant de cada Estació s’alçaven dos xiprers. En l’actualitat el Calvari es troba en un recinte tancat per una tàpia davant de l’ermita. La façana d’aquesta és neoclàssica amb espandanya i adornaments piramidals en el frontó. Té porxo d’entrada amb tres arcs. La planta és rectangular amb sòl de rajoles, cornisa denticulada que sosté una volta de canó peraltada. Sobre una grada es troba el presbiteri, en el qual hi ha un altar d’obra, en el frontal del qual apareixen relleus del Passi. Una fornícula conté bust de la Dolorosa, tal vegada reproducció de la imatge antiga. El Crist, de grandària natural i sobre “andes”, és obra de Carmelo Vicent.

[1] L’actual carretera de València a Barcelona segueix el traçat de la “Via Augusta”. A més, topònims com “Tavernes” (de Tabernae), “Meliana” (de Aemiliana), “Puçol” (de Puteoli), són llatins. Fins i tot en la xarxa viària, en les sèquies, en la parcel·lació i orientació dels camps s’observen encara avui deixalles de centuriació romana en la zona compresa entre València i Puçol. Sobre açò, vegeu G.M. García “Sobre una posible ‘centuriato’ en el regadío de la Acequia de Montcada (València)”; en: Estudios de centuriaciones romanas en España (Madrid, 1974), 116 ss; J. Esteve, València, fundación romana (València, 1978), 280-289; A. Ribera, La Arqueología romana en la ciudad de Valencia (informe preliminar) (Valéncia, 1983), 10.

[2] Per a més detalls, vegeu el nostre article “Apunts per a la història de Foios”, en Fiestas Patronales Foios, 1976.

[3] A. Sancho, “Novena en honor de Ntra. Sra. del Patrocinio, seguida de la historia del pueblo de Foios y de tan venerada imagen”; Ms. del 1934, pàg 93.

[4] A. Corell, “Dades sobre l’actual església de Foios”, en Festes Patronals (Foios, 1980).