Josep Corell: «Notes per a la història de Foios: les escoles» (1983)

Butlletí d’Informació Municipal, any I, núm. 1, setembre de 1983, pp. 5-7.

«Notes per a la història de Foios: les escoles» és un text molt bonic  on el cronista es pregunta per la instrucció de foieres i foiers, per mestres i escoles a partir de la documentació existent des del segle XVIII.

Cada volta que volem escriure sobre qualsevol punt referent a la història del nostre poble, entropessem amb la mateixa falta de documentació. Pel que fa a la història de l’ensenyament, a penes hem pogut trobar unes quantes notícies disperses que exposem a continuació.

La primera menció sobre una escola a Foios prové del “Llibre de Fàbrica”. Es tracta d’un manuscrit de 168 folis, el qual es conserva a l’arxiu parroquial. Conté tots els comptes des de l’enderrocament de l’anterior església, el 1728, fins que s’acabà l’actual el 1782. Doncs bé, en una de les partides d’aquest manuscrit es fa esment de la caseta del mestre, i en altres dues es menciona l’escola. Com que és un llibre de comptes, tan sols diu que, el 1728, el poble pagà 10 lliures “por componer la casita al Maestro” (fol 24v). Les altres dues partides, les quals daten del 1737 i del 1738, respectivament, resen així: “Del lugar, por lo que da por la Escuela, 45 libras, 12 sueldos, 6 dineros” (tol. 91), i “Del lugar, por lo que da de salario para la Escuela, 36 libras, 12 sueldos, 6 dineros” (fol. 97).

Això és tot el que hem encontrat al manuscrit. Com es veu, ben poques coses i gens explícites. Tot el que en podem deduir són simples suposicions, però anem a exposar-les.

En primer lloc, com que aquestes notícies apareixen en un llibre de comptes de l’església, i, per altra banda, s’habilita una caseta per al mestre precisament el mateix any que s’enderroca l’església vella, pareix molt probable que tant la casa del mestre com l’escola es trobaren en alguns dels annexos d’aquella. En segon lloc també pareix probable que el dit mestre no fos altre que l’escolà. Tot açò, junt amb el fet, com veurem de seguida, de que la gent de Foios no sabia escriure, ens fa pensar que l’escola, de què es parla, es devia parèixer molt a una espècie de guarderia. Clar que tot açò, com ja hem dit, són meres hipòtesis. El que queda clar és que s’habilita una caseta per al mestre i que hi havia una escola en les dates abans esmentades. Ara bé, quants xiquets anaven a escola i què hi feien? No ho sabem. Tanmateix tot pareix indicar que en devien d’anar ben poquets i que no aprenien gran cosa. En efecte, els testimonis que apareixen als documents dels segles XVII i XVIII (en els anteriors mai no figuren testimonis del poble) declaren que no firmen perquè no saben escriure. “Y no lo firmaron porque dixeron no saver escrivir, ni su merced (= l’alcalde) tampoco por la misma razón”. Aquestes paraules o d’altres similars retornen constantment com una espècie de recoble en la nostra documentació. El fet es molt significatiu, per tal com es tracta, en general, de gent ben situada econòmicament. Fins i tot els alcaldes que apareixen en la documentació manifesten que no saben escriure i, per això, no rubriquen. Solament hem trobat una excepció en un document de 1728. Es tracta d’un tal Vicent Corell, regidor menor, el qual és l’únic de l’Ajuntament de Foios que sap escriure. Dels altres que hi intervenen, s’afirma explícitament que no rubriquen perquè no saben. Però encara aquesta estranya excepció s’explica si tenim present que el tal Vicent Corell figura en el ja esmentat “Llibre de Fàbrica” com a escrivà i dipositari. Això pareix indicar que es tracta d’un estudiant que no acabà els estudis. Siga com siga, el fet és que els testimonis que apareixen en la documentació referent a Foios no saben ni tan sols firmar.

Aquesta constatació, al meu paréixer, permet de concloure que l’escola que funcionà a Foios degué ésser, fins a mitjan segle XVIII, més bé una mena de guarderia que altra cosa. Tanmateix la situació no ha d’estranyar-nos massa, ja que era bastant general en aquesta època.

Una altra notícia sobre l’ensenyament a Foios es troba en el “Censo de Florida-Blanca”, de l’any 1787. Segons aquest cens, el poble comptava, en eixa data, amb 948 habitants i tenia un mestre amb 39 alumnes. Convé aclarir, però, que, sempre segons el mateix cens, hi havia al poble 94 xiquets i 88 xiquetes entre 7 i 16 anys. Això vol dir que quasi la meitat dels xiquets en edat escolar no assistien a escola, i que la totalitat de xiquetes estaven per escolaritzar, puix que en aquesta època no es donava encara l’escola mixta.

Fins a 1850 no hem encontrat més notícies que les que ens ofereix el diccionari de P. Madoz. En l’article referent a Foios diu: “Tiene 246 casas inclusa la del Ayuntamiento, y cárcel, escuela de niños a la que concurren 50, dotada con 1800 reales, otra de niñas con 60 de asistencia y 1300 reales de dotación”.

Com es veu, la situació ha millorat respecte de 1787, ja que ara també les xiquetes tenen escola i una mestra. No obstant això, l’escolarització seguia essent encara bastant baixa. Efectivament, el poble comptava aleshores amb 1.047 habitants. Per tant, els xiquets i xiquetes entre 6 i 12 anys devien ésser vora 200. Això significa que aproximadament la meitat no anaven a escola.

Un inventari de bens de l’Ajuntament, que es conserva a l'”Archivo Histórico Nacional”, ens dóna notícies noves i més precises. El dit inventari data de 1881, està redactat a Foios i signat per Cayetano Palau, lloctinent d’alcalde, i per Josep Palanca, secretari. Diu que les escoles estan instal·lades a l’Ajuntament. En el pis superior, a l’esquerra es troba l’escola de xiquetes, a la qual n’assisteixen 95, a la dreta, la de xiquets, a la que en concorren 90. Cadascuna té la seua escala independent i un local per a l’ensenyament, sense comunicar-se per a res una escola amb l’altra. Dóna la impressió que el document vol deixar ben clar que s’ha tingut molt present la separació de sexes.

En l’escola de xiquetes, continua dient, i en un departament separat del local d’instrucció, habita la mestra. El mestre, en canvi, té la seua habitació a la planta baixa. El local de xiquets és suficient per a la població, mentre que el de xiquetes resulta molt reduït i xicotet.

Comparant la situació de 1850, descrita pel diccionari de P. Madoz, amb la presentada per aquest document, només 31 anys després, s’observa un augment extraordinari d’escolarització. Si el 1850 quasi la meitat no anaven a escola, ara hi assisteixen la immensa majoria. Tanmateix, la dotació no pareix haver millorat massa: Un sol mestre s’ha de fer càrrec de 90 xiquets, i una mestra, de 95 xiquetes i en un local reduït i insuficient. Per altra part, gràcies a l’esmentat document, sabem que almenys a partir de 1881, tant les escoles com l’habitació dels mestres es troben a l’Ajuntament, on continuaran fins 1922. Açò pareix indicar que la primitiva escola parroquial s’ha convertit en municipal. Els documents no diuen quan s’esdevingué aquest canvi. Tampoc no aclareixen com era costejada l’escola, ni quines matèries s’hi impartien, ni quins mètodes pedagògics se seguien, etc.

Afegim, per fi, que, no se sap quan, les aules van passar del pis superior a la planta baixa, on han anat a classe alguns que encara viuen i ens ho han contat.

Una sèrie de circumstàncies faran indispensable un nou grup escolar. Efectivament, ja en l’esmentat document del 1881 es diu que l’escola de xiquetes resultava insuficient. Per altra banda cal tenir en compte el ràpid creixement demogràfic que experimenta el poble, el qual de 1.189 habitants que tenia el 1860, passa a 1.548 el 1900, i a 2.376 el 1920. En tercer lloc, com se sap, a partir de la fi del segle XIX, els Estats tendeixen a fer obligatori l’ensenyament primari. Fent-se eco d’aquesta tendència general, les “Ordenanzas Municipales de la villa de Foyos” declaraven, l’any 1914, que l’ensenyament primari era completament gratuït per a tots (art. 13); que era obligatori des dels 6 anys fins als 12 (art. 14) i comminaven els pares que no enviassen llurs fills a escola (art. 16).

Doncs bé, aquestes circumstàncies forçaren la Corporació Municipal a prendre l’acord de construir unes noves escoles, ara ja estatals. Era l’any 1913. Es va comprar un solar de dues fanecades situat entre quatre carrers aleshores en construcció. En la memòria del projecte, l’arquitecte afirma que s’ha escollit un lloc ben a prop del centre de la població i, al mateix temps, lluny de tot edifici perillós i de tota classe d’espectacles. El projecte és de Ramón Lucini Callejo, oriünd de Lleó, titulat a Madrid, i arquitecte d’Hisenda a València. Una altra de les seues obres i d’estil similar a les escoles de Foios és l’Asil de Lactància a València, enfront de la Fàbrica de Tabacs.

L’execució del projecte corregué a càrrec de Francesc Ruiz, mestre d’obres i fill de Foios. La construcció costà 95.000 pessetes, de les quals l’Estat en va pagar 20.000. Les obres, començades el 1917, es varen acabar el 1922. El mateix any tingué lloc la inauguració, a la qual varen assistir el governador, l’inspector, l’arquebisbe i altres personalitats.

El grup escolar, que constava en un principi de dos locals, l’un per a xiquets i l’altre per a xiquetes, ha estat objecte de divisions, ampliacions i reformes diverses per tal d’obviar els problemes d’escolarització, cada vegada més punyents. Ja el 1935, la mestra de pàrvuls es queixava de l’excessiva matrícula i demanava la creació d’una nova escola. A partir de la dècada del quaranta, les possibilitats del grup escolar es veuen completament desbordades pel ràpid augment demogràfic de la població que, de 2.376 habitants el 1920, passa a 3.348 el 1950, a 4.341, el 1.970, i a 4.878, el 1975.

En un document del 1787 i en un altre del 1791, figura com a testimoni un tal Francesc Rico, “maestro de primeras letras” veí de Foios. Aquest és, per ara, el primer mestre que coneixem pel seu nom. Observem de pas que, a partir de l’últim terç del segle XVIII, contràriament al que s’esdevenia abans, molts dels testimonis que figuren en la documentació ja saben escriure. ¿No serà tal vegada, aquest Francesc Rico el primer mestre pròpiament dit que ha tingut el poble?

D’aleshores ençà, en lloc d’afrontar i resoldre l’urgent problema de construir un nou conjunt escolar, es va recórrer a impartir instrucció en locals mal acondiciats, a obrir escoles privades. I les famílies acomodades començaren a enviar llurs fills a estudiar fora, en col·legis privats.

Per fi, l’any 1977, l’Ajuntament aprovà un pressupost extraordinari de 14.240.000 pessetes per a comprar un solar destinat a la construcció d’un centre escolar. L’any 1979 ja estava terminat i s’inaugurava el nou complex escolar. Solament la construcció ha pujat a 45.000.000 de pessetes. Consta de 16 unitats i té una capacitat per a 640 alumnes. Es un pavelló amb planta baixa i dos pisos de 1.000 m² cadascú. La planta baixa està destinada a serveis diversos (sala d’usos múltiples, sala de professors, secretaría, biblioteca, etc.), mentre que les aules, els tallers i laboratoris es troben als dos pisos.

Així han quedat cobertes, pel moment, les necessitats escolars de la població. No obstant això, cal aclarir que, si tots aquells que actualment estudien a col·legis privats de fora, assistiren a les Escoles Públiques de la població, com fóra de desitjar, aquestes a penes serien suficients.

Amb aquestes línies, no hem pretés més que iniciar la història de la instrucció al nostre poble. Ens hem ocupat de la part externa com són les escoles. Ara caldria continuar amb la història interna, és a dir, investigar com ha anat evolucionant l’ensenyament en els seus mètodes, qualitat i matèries impartides. Convindria també fer estadístiques d’escolarització, d’analfabetisme, dels qui han seguit i segueixen estudis professionals, mitjans i superiors. Un problema greu el constitueix l’elevat nombre de xiquets que segueixen estudis en col·legis privats fora de la població. Seria molt interessant examinar les causes així com les possibles conseqüències tant per a ells com per als xiquets que freqüenten les Escoles Públiques. Si tot el potencial humà i econòmic que, des de fa ja un grapat d’anys, s’inverteix fora, revertira a les escoles del poble, aquestes no tindrien res que envejar al millor col·legi.