Josep Corell: «Foios ha recuperat la Creu Gótica» (1981)

Butlletí d’Informació Municipal, any I, núm. 0, juliol de 1981, pp. 8-9.

En 1981 es va assajar el número 0 del Butlletí d’Informació Municipal (el següent tardaria més de dos anys en publicar-se). En este número hi havia una notícia molt il·lusionant: la troballa de la Creu Gòtica, la creu de terme instal·lada històricament a l’eixida del camí cap a València. En este text, el futur cronista de Foios contava amb entusiasme l’èpica història de la recuperació de la Creu. Tres anys després completaria el relat en “La cruz del término de Foios. Su recuperación y restauración” [en Archivo de Arte Valenciano 65, Valéncia 1984, ps. 85-87], un text també accessible a Foiospèdia.

A la perifèria de València, en els principals camins d’accés a la ciutat, hi havia vora d’una vintena de creus erigides durant els segles XIV-XVI . Una d’aquestes era al terme de Foios, exactament on el camí veïnal, anomenat «El Camí de la Creu», desemboca a la carretera reial de Barcelona, en front mateix de Meliana. Ací el camí de Foios forma una gran eixampla, al bell mig de la qual s’alçava la creu. A una part i altra d’aquesta hi havia espai sobrant per al tràfic.

La primera notícia que tenim d’una creu en aquest lloc data del 30 d’agost de 1332. Apareix en una crida que fan els jurats de València prohibint terminantment pasturar bestiar dins l’horta de la ciutat. En indicar els límits de l’Horta, un dels putts de referència que donen és precisament la creu de Foios: «tro a la creu que es posada en lo camí de Murvedre aprop Meliana» (Manuals de Consell, 3, fol. 15 r.). A partir d’aquesta data sovintegen les mencions a la creu en qüestió, prenent-la sempre com a punt de referència, sense afegir, però, res de nou. Tanmateix, cal aclarir que aquesta era, amb tota probabilitat de fusta, i que, en data desconeguda, fou substituïda per una altra de pedra[1]. Tampoc aquesta ha aplegat a nosaltres. Probablement, erosionada per les inclemències del temps, caigué a terra l’any 1535[2]. Aleshores, els jurats de València, eI 3 de setembre del mateix any, acordaren que «dita creu sia feta, e sia feta vasa, cano i capitel» (Fàbrica de Murs i Valls, libre de provisions, 1529-1576). En l’obra van col·laborar, entre d’altres, Joan Gascó, Jaume Vicent i Jeroni Nadal sota la direcció del famós escultor Joan Corbera. Per al conjunt s’emprà pedra de Barxeta. En novembre de 1536 ja estava acabada. Tanmateix la creu no fou enarborada fins gener de 1538[3].

Quatre segles després, és a dir, a principis de la guerra civil, no sabem com ni per qui fou abatuda. Tan sols en van romandre els tres esglaons i el basament.

El grup que ens ocupem de la història de Foios i de la recuperació del seu patrimoni artístic i cultural, vam centrar, de bell antuvi, el nostre interès en la creu gòtica, l’obra de major valor artístic de la població. Buscàrem informació literària i oral sobre aquesta. Però tot el que poguérem esbrinar era anterior a 1936. Des d’aquesta data, en què fou abatuda, ningú no sabé donar-nos clarícia de la creu.

Com que el camí on es trobava ja no és, des de fa un grapat d’anys, l’entrada principal de Foios, i, per altra banda, a l’emplaçament de la creu hi ha una gran eixampla, la gent ha anat amuntegant mil escombreries fins a cobrir el seu basament. Es per això que la Corporació Municipal decidí rescatar i conservar, de moment, dit basament. Així mateix vàrem retirar 15 tractorades d’immundícies amb l’esperança d’encontrar les restes de la creu, puix que alguns ens havien dit que les havien vistes entre la cuneta i el marge del camp del costat. Però no hi aparegué res, fora d’alguns fragments d’un esglaó, el qual habia estat destrossat per tal de fer la cuneta d’obra.

Aleshores, ja desil·lusionats, vam publicar, el 20 de març del corrent, una nota sobre la creu amb una fotografia d’aquesta al «Diario de Valencia». El mateix dia, Aureli Castelló Callado, pedrapiquer major de l’Ajuntament de València, comunicà personalment a l’alcalde de Foios que la creu era, al present, a Sant Miquel dels Reis. Anàrem al monestir i poguérem constatar la notícia. El mateix pedrapiquer ens indicà que una de les peces del fust es trobava al monestir de mercedaris del Puig. La qual cosa també hem pogut comprovar. En efecte, la peça esmentada es troba al refectori del monestir, on serveix de base d’un púlpit de pedra.

Arran de l’esmentada nota publicada al «Diario de Valencia», Antoni Palau Palau ens assabentà de la següent cosa. Un bon dia, poc després d’haver estat abatuda la creu, es presentà a l’Ajuntament de Foios un representant de la Comissió Provincial de Monuments i va sol·licitar l’autorització per a poder endur-se’n els fragments de la creu, els quals encara es trobaven tirats junt a la cuneta. Concedida l’autorització, s’encarregà a Miquel Corell Saurí de transportar-los a València amb el seu carro. Antoni Palau acompanyà el representant de la Comissió al lloc de la creu i li ajudà a carregar-ne els fragments. Amb tot i això, no hem pogut esbrinar on foren dipositats. Tan sols ens consta que han estat a les Torres de Quart, als Vivers i a Sant Miquel dels Reis.

Doncs bé, ja sabedors que la creu era al monestir de Sant Miquel dels Reis, l’alcalde, Francesc Muñoz Rodrigo, en nom i representació de l’Ajuntament de Foios, adreçà una sol·licitud al de València reclamant-la. Açò era l’u d’abril del present any. Atesa amablement la reclamació i obtingut el permís corresponent, el 4 de maig anàrem uns quants al monestir, carregàrem els fragments (la creu pròpiament dita, el capitell i una peça del fust) i els portàrem a Foios, dipositant-los en els baixos de l’Ajuntament. La satisfacció de tots era ben evident.

Ara ja tenim les peces que formaren el valuós monument, fora de la conservada al monestir del Puig, i d’una altra semblant, les quals no representen gran dificultat per a reproduir-les segons llur forma original. Es, sens dubte, una de les creus de pedra més valuoses de tot el País Valencià. Joan Baptista Corbera, el qual, com hem dit ja, va dirigir el conjunt monumental succeí, l’any 1506, a Pere Compte com a mestre pedrapiquer de la ciutat de València. Realitzà diversos projectes al palau de la Generalitat així com a la Catedral de València. També treballà en la creu de la Victòria entre Sagunt i Almenara (1543), la de Museros (1546) i la de Torrent (1556).

Doncs bé, ara ens pertoca a nosaltres restaurar la creu que alçaren els nostres avantpassats. Caldria retornar-li tota la importància que ha tingut durant segles, quan l’entrada i eixida del poble cap a València era «El Camí de la Creu». Però aquest ha perdut ja la seua primitiva importància des que s’obrí la nova entrada al poble. Per altra banda, l’indret original d’emplaçament ha esdevingut perillós i immund, com tots sabem. Així que caldria buscar un lloc més segur i adient per a aquest valuós monument del segle XVI, el qual ha constituït i constituirà el més alt timbre de glòria del nostre poble.

[1] En un acord de 1327 referent a la creu coberta d’Almàssera, es diu «com al present no ni haja alcuna (creu)». Donat que les referències a la creu de Foios comencen en 1332, és a dir 40 anys abans, podem deduir que les esmentades paraules es referien a creus de pedra i no pas a les de fusta. Salvador Carreres Zacarés, «Cruces terminales de la ciudad de Valencia», en: Archivo de Arte Valenciano, XIII (1927), p. 85.

[2] Salvador Carreres Zacarés, o.c. XIV (1928), p. 73.

[3] Ibid., XIV (1928), p. 73-74.