«La història de l’Associació Dones de Foios (1985-2010): 25é aniversari» – Llibre i entrevistes

En 2010 l’Associació Dones de Foios complia 25 anys i ho celebrà publicant un llibre preciós acompanyat d’un documental en DVD. En les dos versions (text i vídeo) arrepleguen 44 entrevistes a les seues sòcies, que parlen del que ha suposat per a elles formar part d’un projecte com l’associació.

Este tipus de document guanya valor amb el temps i és un testimoni viu de fins a quin punt una associació pot contribuir a que les dones s’ajunten, lluiten i disfruten juntes. Les entrevistes, que es feren hui fa 16 anys, rescaten testimonis de moltes dones que ja no estan amb nosaltres i d’altres que han continuant per elles la que és una lluita transgeneracional.

Este llibre és molt més que un detall per a les seues sòcies: és un relat il·lusionant sobre la defensa dels drets de les dones a xicoteta i gran escala, en els detalls quotidians i en les reivindicacions a gran escala. És un exemple de com en un poble com el nostre s’estava reproduint un pensament d’emancipació i de justícia social semblant al que s’estava despertant en molts altres llocs. La lluita de les dones combina la singularitat de cada lloc amb la globalitat de qui sap que lluita per una causa que no hauria de deixar a ningú indiferent.

Recuperem ací el material perquè estiga disponible, inclús per a qui té el llibre però ja no té reproductor de DVD. Primer trobareu els vídeos, que hem mantés en dos parts respectant el format original en dos DVDs. Immediatament després trobareu la versió en PDF del llibre. Per últim, baix de l’enllaç al PDF hem inclòs la versió completa del llibre directament en text. Esta versió té com a funció facilitar la lectura en dispositius xicotets i poder ser recuperada directament per paraules al buscador general de Foiospèdia.

Documental

Primera part (DVD 1)

Segona part (DVD 2)

Llibre

Fent clic en la imatge següent o en el botó obrireu la versió descarregable en PDF. Si continueu cap avall arribareu a la versió en text.

Índex del llibre

Crèdits

PRESENTACIÓ DE LA PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ DONES DE FOIOS Xaro Carretero Llopis

INTRODUCCIÓ Anna Gimeno Berbegal

LES PRESIDENTES
Fina Asunción Martínez
Xon Berbegal Saurí
Xaro Carretero Llopis

LES ENTREVISTES
Mari Luz Alamán Novella
Concha Martínez Romero
Mercè Martínez i Llopis
Pilar Abad Gimeno
Rafi Pérez Sanz
Dolores Villajos Leibe
Dora Romera Cañadas
Pilar Alarcón Castillo
Angelita Ruiz Galiano
Angelita González Tejera
Fermina Díaz Morales
Maruja Bendicho García «La Xata»
Lola Ramón Calatayud
Lolita Cabo Palanca «La Sevillana»
Aurelia Tamarit Palanca
María Rodríguez Navarro
Amparo Badía Ruiz
María Ferrer Coret
Mariví Granell Fernández
Mercedes Soro Vela
Paquita Casares Bauset
Paquita Saurí Mercader
Patrocinio Mercader Saurí
Maribel Peiró Martínez
Pilar Monsó Peris
Asunción Bolufer Sala
Amparo Vicent García
Amparo García Salva
Mari Carmen Vicent García
Carmen Saurí Roig i Carmen Roch Roch
Vicenta Mira Huesca
Carmen Vicent Ruiz
Carmen Montalt Montalt
Mercedes Saurí Dolz

EL TEATRE I LES DONES Grup de Teatre «Riure és viure»
Carmen Real Tomás
Emilia Fernández Candel
Amparo Olmos Ruiz
Rosa Xirivella Rausell
Elvira Bendicho Sultan
Encarna García Moreno
Maribel Burón Flores
Xon Berbegal Saurí

HISTÒRIA FOTOGRÀFICA DEL GRUP TEATRAL «RIURE ÉS VIURE»

EL PARTIT CONTRA EL CÀNCER

HOMENATGE A LES DONES QUE JA NO ESTAN AMB NOSALTRES

PREMI A LA DONA EXTRAORDINÀRIA

AGRAÏMENTS

Crèdits

EDITA: ASSOCIACIÓ DONES DE FOIOS
COORDINACIÓ EDITORIAL: ANNA GIMENO BERBEGAL
DISENY I MAQUETACIÓ: VÍCTOR GIMENO BERBEGAL, tuDocumental
CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: MARISA GIMENO TAMARIT
TRANSCRIPCIÓ DE LES ENTREVISTES: XON BERBEGAL SAURÍ I ELVIRA BENDICHO SULTÁN
FOTOGRAFIA: ARXIU DE L’ASSOCIACIÓ DONES DE FOIOS
IMPRESSIÓ: VALIENTE impresiones
PRIMERA EDICIÓ: FEBRER 2010
DEPÒSIT LEGAL: V-596-2010

NOTA: En este llibre s’ha respectat la llengua en que cada persona entrevistada ha contestat a les preguntes.

( … ) Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar( … )

Antonio Machado

SALUTACIÓ DE L’ALCALDE

Vull en primer lloc agrair a l’associació Dones de Foios este espai que se’m brinda, pel que suposa poder dirigir-me a tots vostés des d’estes línies, però en primer lloc per poder participar d’una iniciativa tan important com la que tenim davant. Una obra que atresora un gran valor en dos vessants de màxima importància com són la societat i la cultura del nostre poble de Foios.

En la vessant cultural, pel que suposa un recorregut històric pels 25 anys de funcionament d’una associació. Un camí que de segur no haurà estat lliure de dificultats, però que amb la dedicació, el sacrifici i l’esforç de totes les que heu format part de les Dones de Foios hui es converteix en una satisfacció i un orgull per a vosaltres en particular però per a tot el poble de Foios en general.

En la vessant social, pel que signifiquen 25 anys de treball en defensa dels drets i per la igualtat de les dones. Uns anys en què s’han aconseguit, gràcies al treball d’associacions com la vostra, els avanços més importants obtinguts mai per les dones. Uns avanços que han millorat la situació i la qualitat de vida de les dones en multitud d’aspectes de la vida quotidiana i que de segur us han situat en els màxims nivells d’igualtat de la història.

Per això considere necessària una reflexió, per tal de valorar la importància de la tasca realitzada per vosaltres en les últimes dècades. Drets que hui ens poden semblar innegables, fa 25 anys eren impossibles. Avanços que ara són indiscutibles abans eren inadmissibles, la qual cosa ens pot donar una idea de les complicacions amb què us haureu trobat any rere any per poder obtenir el que, sense cap dubte, totes mereixeu.

Malgrat això, com tots sabem encara no està tot fet, ni molt menys, encara queda un llarg camí per recórrer, moltes metes que aconseguir, molts drets pels quals lluitar i molta implicació que sol·licitar de tots els estaments socials.

Desgraciadament en primer lloc es situarà el dret essencial, el dret a la vida, però gràcies al vostre treball i a la trajectòria que queda plasmada per a la posteritat en este llibre commemoratiu, podem afrontar estos reptes amb optimisme i il·lusió, perquè estic segur que estos 25 anys només constitueixen el principi de la vostra història.

Des de l’Ajuntament de Foios, us felicitem a les Dones de Foios pel vostre 25 aniversari i manifestem l’honor que suposa poder col·laborar i participar de totes les vostres iniciatives.

Moltes gràcies.

SALUTACIÓ DE LA REGIDORA DE LA DONA

Només fa falta mirar arrere en el temps per a comprendre que, no fa molt, la realitat de la dona era ben diferent de com la coneixem hui en dia. L’àmbit d’actuació de la dona estava restringit a atendre els treballs de la llar i la seua família, fora d’estos límits l’opinió de la dona no era presa en compte, era legalment inexistent. La història s’ha construït amb els noms dels grans inventors, però a esquena de les gestes i invencions de la dona en diversos camps com la moda, la premsa, la ciència, la literatura… moltes d’elles van patentar els seus descobriments amb el nom dels seus marits o altres homes, amb la qual cosa van ocultar la seua vertadera identitat perquè els seus treballs foren coneguts per la resta de la humanitat. Per a arribar a la seua situació actual, la dona ha recorregut un llarg camí, que no obstant això encara no ha conclòs. Gràcies al caràcter emprenedor i de lluita de col·lectius com l’Associació de Dones de Foios, la dona ha aconseguit elevar la seua veu perquè s’escolte com la d’un home, ja que el progrés no està lligat al sexe, sinó a l’esforç i cooperació de tots nosaltres, ja siguem homes o dones. Este és el propòsit de l’Associació de Dones de Foios, compromesa amb el seu entorn i que, des de fa ja 25 anys, insta a la participació de les dones i lluita per la igualtat en la societat.

Amb motiu del seu 25 aniversari, l’Associació ha preparat una sèrie d’actes commemoratius a gaudir per tots els veïns de Foios. Des de l’Ajuntament, com a Regidora de la Dona, però sobretot com a dona, felicite l’Associació de Dones de Foios pel seu treball al llarg d’estos anys, i les anime a continuar-ho per molt de temps més, fins aconseguir i mantenir la plena igualtat. Una igualtat de la qual tots som partícips.

PRESENTACIÓ DE LA PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ DONES DE FOIOS, Xaro Carretero Llopis

Quan fa 25 anys vaig decidir donar-me d’alta en l’Associació de Dones de Foios estava lluny de saber que aquesta seria una de les millors eleccions de la meua vida. I més encara en donar-me l’oportunitat de presidir-la. Tot un privilegi.

M’agradaria poder transmetre a totes vosaltres la sensació que tinc de plenitud en haver pogut compartir amb cadascuna el meu deure en la lluita per aconseguir ser dones amb drets; deure que he complit primer amb mi mateixa i després amb totes les dones que en algun moment han estat lluitant amb mi en pro dels drets i la igualtat i que han pogut beneficiar-se, com jo, del resultat d’aquesta lluita. Em sent orgullosa d’allò aconseguit. Però pense que no tot està fet.

Estimades amigues: queda tant per fer que vull aprofitar aquestes línies per animar-vos a que continueu caminant. (Com diu la cançó, «Caminante no hay camino, se hace camino al andar»). Però encara us demane més: que al caminar, el pas siga ferm i lluiteu perquè no hi haja tornada enrere.

Hem de transmetre a les dones que ens segueixen els valors de la raó de treballar unides, perquè és així com es sumen els esforços i es multiplica l’èxit. Res no s’hauria aconseguit sense la unió de les dones. No importa la procedència, el que importa és la trobada, i aquesta es va realitzant en la nostra Associació de Dones de Foios des de fa 25 anys.

Gràcies a totes les que heu participat en les diferents Juntes Directives.

A les que participeu en les múltiples activitats, gràcies. Gràcies en nom de totes les sòcies per la vostra dedicació altruista i desinteressada.

Gràcies a les Institucions que creuen en nosaltres i, sobretot, gràcies a totes les Sòcies per donar-me tant i permetre’m que compartisca la meua vida amb vosaltres.

Vostra Presidenta
Xaro Carretero Llopis

Dona: Obri la porta.
Dona: Inicia el pas.
Dona: El camí és dur.
Dona: Camina ferma.
Dona: Ningú et detindrà.

INTRODUCCIÓ
Anna Gimeno Berbegal

A principi de l’any 1985, un grup de dones inquietes, valentes i amb la creença que les persones poden canviar les coses quan s’ho proposen, començaren a raonar-se les seues idees respecte a la situació de les dones, a allò que elles creien que els faltava i a què pensaven que podia fer-se per donar-li solució. No eren temps fàcils per a aquestes aventures, la societat no acompanyava, més bé encara era reticent a que les dones començaren a tindre protagonisme com a subjectes socials i polítics, és a dir, a que cobraren força en igualtat de condicions que l’home, fora de l’àmbit domèstic. Però elles igualment anaren fent gran eixe projecte inicial.

Una conversa portà a altra, de vegades mantinguda al mateix carrer, perquè no hi havia llocs on les dones pogueren reunir-se, no podien anar a un bar a fer-se un cafè, no hi havia locals públics que pogueren utilitzar i no eren qüestions sobre les que pogueren fer fàcilment una convocatòria pública. Així que, de vegades en un encontre fortuït al carrer quan anaven a comprar, de vegades a casa d’alguna d’elles i altres vegades al voltant de la cafetera que Xonin va posar a la rebotiga de la sabateria que tenia al carrer Adolfo Millán, anaren donant forma a eixa inquietud que totes, d’una manera o d’una altra compartien, i anaren sumant noves veus i aportacions.

El 7 de febrer de 1985 es va formalitzar este projecte com associació de dones. Potser cap d’elles era conscient en aquell moment del pas tan significatiu que estaven donant. Una decisió que va suposar per a moltes haver de defensar la pròpia iniciativa a casa, entre els seus, o fer servir estratègies de diferents tipus per sortejar les dificultats domèstiques. També per a moltes va significar haver de defensar la seua decisió front a mirades i comentaris desafortunats del carrer, contraris al que estaven fent. Però no sols seguiren endavant sinó que la rebuda entre les dones del poble va ser excel·lent i al mes següent d’haver-se constituït com associació ja s’hi havien inscrit més de 400 sòcies. Això només pot significar que les dones de Foios tenien moltes ganes d’eixir de l’àmbit domèstic en el que estaven enclaustrades, que tenien ganes de compartir les seues inquietuds amb altres dones i sobretot de canviar les coses, de créixer, d’aprendre, de conèixer altres experiències, d’eixir al món.

Jo era ben menuda quan es reunien, amb la cafetera de la sabateria com a còmplice, per a raonar, per a queixar-se, per a proposar iniciatives, al costat de la taula on jo feia els deures de l’escola. I em semblava excitant i ben interessant veure les dones en estat efervescent, donant-li voltes al cap, sense conformar-se amb l’estat de les coses, qüestionant l’estat de la qüestió i sobre tot, amb la convicció de que el món podia canviar-se, que sols calia posar-se a treballar. No sé si eixa convicció que encara conserve em ve d’allí, però el cas és que crec que sense ella no sols les dones de Foios no hagueren fet res, sinó que el món seguiria igual que fa segles.

Eixa convicció de les dones, la seua capacitat de detenir-se a pensar si les coses van bé o no, la iniciativa de qüestionar l’ordre establert, i sobre tot la valentia de posar-se a treballar fins i tot contra la societat del moment, per a canviar les coses, la capacitat per a desterrar complexos i prejudicis que tan sovint s’han inoculat a les dones, ha fet possible que tan sols 25 anys després les coses hagen donat literalment la volta.

Quan una dona viu en l’àmbit domèstic i la societat mana què ha de fer i com i vigila atentament que ho faça, a costa de ser mal mirada i rebutjada socialment si no ho fa, s’ha de ser molt valenta per a qüestionar-se les coses, perquè això implica primer de tot qüestionar-se el sentit que està tenint la seua pròpia vida, tancada a casa, arriscar-se a que els pilars sobre els que es sosté el que sempre li han ensenyat com a correcte comencen a tremolar.

Però les dones de Foios ho varen fer. Les més joves portaren la iniciativa i les més majors, per a les que el canvi encara va ser més sacrificat i més difícil, els varen donar el seu suport incondicional, per a que se sentiren recolzades i pensaren que calia portar endavant eixa lluita pels drets de la dona per bé d’elles mateixes i per les altres dones.

Este llibre ve a recollir l’experiència i les sensacions que des de fa 25 anys han atresorat eixes dones fundadores i les que han vingut darrere. Són testimonis del que ha significat per a elles la seua pertinença a l’associació, les seues reflexions i els seus records, per a retre homenatge a les pioneres i a totes les dones, homes i institucions que han estat recolzant este projecte tan valuós i que tantes finestres ha obert a les dones de Foios.

Òbviament, no era possible entrevistar a totes i cadascuna de les sòcies, per eixe motiu s’ha fet una selecció d’un grup de sòcies que poguera ser representatiu del sentir general, sense més ànim que el de poder recollir en primera persona els testimonis sobre les diferents experiències a l’associació. Elles representen el conjunt d’associades, els noms de les quals es publica al final d’este treball.

Quan l’associació Dones de Foios em va plantejar la seua voluntat de fer un llibre commemoratiu del 25 aniversari vam posar les idees en comú per intercanviar impressions i vam arribar a la conclusió de que calia fer un treball en consonància amb l’esperit de l’associació, és a dir, un llibre en el que les dones parlaren per si mateixes, en lloc de que algú altre relatara per elles la seua història. I d’ací va sorgir el projecte de fer entrevistes personals i que a través d’eixes converses les dones contaren què havia significat l’associació per a elles.

L’associació Dones de Foios ha organitzat al llarg dels seus 25 anys d’història un fum d’activitats, algunes d’elles ben noves. Però no anem a recordar-les totes en una llista com si es tractara d’un inventari per fer veure el volum de treball i de diversió que ha hagut en este col·lectiu. No cal, perquè allò verdaderament important de l’associació no està en les formes, en les activitats en si mateixes, sinó en el fons, en el sentit, en l’objectiu i en l’esperit i el rerefons de cada activitat i sobretot en els resultats obtinguts. En el cas de l’associació Dones de Foios, quan parlem del grup de teatre no estem parlant d’interpretació. La interpretació és únicament un element més. Estem parlant d’autoestima, de seguretat en un mateix, de superar reptes personals, de divertir-se, de trencar prejudicis, de relacionar-se amb altres dones, de defensar la identitat pròpia front a la pròpia família i a la societat, de crear alguna cosa que una mai s’havia cregut capaç. I així mateix podríem parlar dels viatges, dels tallers, de les conferències, dels cursos, de les visites culturals, de les visites al cine o al teatre…

A les entrevistes, cadascuna conta, amb més o menys extensió, quina ha sigut la seua experiència a partir d’entrar en l’associació. Quasi totes es varen apuntar per recomanació d’altra o d’altres dones. I es pot dir que totes les entrevistades es manifesten ben contentes d’haver-se decidit a fer-se sòcies. Per a totes ha significat un canvi personal, una evolució per a conèixer-se millor com a persones i com a dones, una oportunitat de conèixer altres experiències, altres països, altres formes de pensar i, sobretot, una oportunitat de créixer que no imaginaven quan es varen associar.

Moltes d’elles conten que es sentien a casa com un objecte decoratiu, o com a mà d’obra per a portar la cuina i cuidar els xiquets i els malalts. Però com a dones, com a persones més enllà de ser útils al servei domèstic familiar, no es sentien bé. Els faltava la vida pròpia, la relació amb els altres i sobretot amb les altres. Moltes descobriren amb l’associació que elles eren capaces de fer moltes més coses de les que feien i augmentaren la seua autoestima i la seua seguretat en elles mateixes. Algunes han desenvolupat la seua vessant artística: cantant al cor de l’associació, fent teatre, cantant i ballant als playbacks, eixint a les desfilades de models… Altres, moltes, han aconseguit fer-se respectar a casa i fora de casa com a persones amb una identitat pròpia, més enllà de les feines domèstiques. I totes han vist que allò que intuïen respecte a que no era just que elles hagueren d’estar recluses a l’àmbit privat, era un pensament comú amb altres dones. Les accions de les pioneres per a trencar eixa situació va donar força a altres dones per fer-ho també. I han recorregut un camí ben productiu en el que han contribuït, de vegades sense saber-ho, a que la lluita de les dones, una lluita universal, cresquera un poc més, anara un poc més de pressa. Des del seu espai a Foios han participat de la revolució pacífica més important que s’ha desenvolupat al món en el segle XX i que continua desenvolupant-se. I això no tots ho poden dir. Han d’estar ben orgulloses de formar part, a través de l’associació Dones de Foios, d’un moviment global de dones que lluiten per una societat més justa i més igualitària, no sols per a les dones, sinó per a tots.

Sembla que en algunes respostes sobre els reptes de futur moltes associades coincideixen en què és prioritari treballar per acabar amb la violència contra les dones. Però també els queda el desig de que més dones joves es sumen a este projecte. Algunes pensen que no hi ha prou joves a l’associació i que el motiu potser estiga en la pròpia associació, en alguna cosa que les sòcies no han sabut fer, però el cert és que no seria just atribuir-los la culpabilitat d’este fet, primer perquè l’afiliació a partits, sindicats i associacions ha baixat considerablement en les últimes dècades, amb caràcter general, i després perquè les formes de lluita, de relació i de comunicació no sols han canviat sinó que han donat la volta. Internet ha modificat els hàbits. Les adhesions i els compromisos no són ni incondicionals ni continuats, més aviat puntuals i condicionats a altres aspectes. I això no vol dir que no hi haja lluita en la joventut. Hui hi ha dones joves que lluiten per la igualtat i que la reivindiquen a la feina, al carrer i a casa, d’una forma diferent a com fa 25 anys es podia entendre. I hi ha dinàmiques socials que una associació difícilment pot canviar.

L’associació Dones de Foios pot estar ben orgullosa del camí recorregut i dels resultats aconseguits. Cal felicitar les fundadores i les sòcies per participar d’este projecte col·lectiu i animar-les a continuar treballant en la mateixa línia. Per a canviar el món a millor calen sobretot persones que creguen que canviar el món és possible i persones disposades a donar el pas de treballar per aconseguir-ho, des d’una tribuna o des d’un poble.

LES PRESIDENTES

Fina Asunción Martínez

La primera dona que va ostentar el càrrec de presidenta de l’Associació va ser Josefina Asunción, una dona amb un esperit de lluita que en aquells anys era molt necessari. El primer record que tinc de Fina és la manera tan entusiasta que tenia de transmetre els seus projectes, primer a les companyes que per aquell temps compartíem amb ella les tasques de la junta directiva, i sobretot la forma de preparar les assemblees setmanals… El 8 de març de 1985, uns dies després de constituir-se l’Associació, per primera vegada es va celebrar a Foios el dia de la dona treballadora i segur que igual que jo, altra molta gent la recorda tal com ella era.

Xon Berbegal Saurí

Xon Berbegal Saurí

Xon va ser durant molts anys presidenta de l’associació. Encara que la fundació, en la que va participar, fa ja 25 anys «tinc les emocions d’aquells moments molt vius», assenyala. Explica que «l’associació isqué d’un grup de dones que estàvem decidides a canviar les coses». En aquells moments, les dones «estar estàvem, però ser no érem». La sabateria que Xon tenia al carrer Adolfo Millán de Foios va ser testimoni de molts encontres de dones que anaven allí a alguna cosa més que a comprar sabates. Allí tenia una cafetera i venien a raonar i a fer-se el café que no podíem fer-nos al bar, i a poc a poc es va convertir «en un lloc d’encontre». Al principi, explica, «no sabíem el que volíem, però qui era ningú per a dir-nos que no ho buscàrem?». Per a Xon, les dones que fundaren l’associació han sigut molt atrevides proposant iniciatives però «sense el suport de les altres dones, especialment les més majors, que ens precediren, esta trajectòria no haguera sigut possible».

-Què és el primer que recorda de l’associació?

Com ja va a fer 25 anys de la fundació els records els tinc un poc difuminats però les emocions les tinc molt vives. Les dones de Foios (algunes dones, evidentment) en aquells moments vivíem una mena d’agitació, exaltades i il·lusionades només pensant que allò fóra possible. Sobre tot les més amigues no s’ho podíem callar i ens «topetàvem» i s’ho dèiem les unes a les altres. Jo a més tenia la sort d’estar en un lloc que era difícil que no m’aplegaren les coses perquè tenia una sabateria en el carrer Adolfo Millán, i a la sabateria no venien només a calçar-se sinó que aprofitaven per vindre i fer-se un cafenet. I entre cafenet i prova de sabata m’assabentava de quasi tot. Crec que l’associació isqué d’un grup de dones que estaven decidides a canviar les coses, el que passa és que no sabíem molt bé com (ninguna ho sabíem). El que sí que és cert és que al comentar-s’ho unes a altres anàvem trobant com, el que no se li ocorria a una se li ocorria a una altra i almenys notàvem el suport que tant es necessitava i no el rebuig, que de tot hi havia.

-Així, va ser la sabateria un lloc d’encontre?

Crec que sí, però n’hem sigut conscients després. En aquells moments no se n’adonàvem. Ara és molt fàcil dir: anem a fer-nos un cafenet i xarrem. Però llavors no ho era, no hi havia llocs on les dones pogueren reunir-se i raonar. Et podies parar en una vorera o al mig del carrer, però clar no era un lloc molt propici per a fer-se este tipus de propostes i aleshores la sabateria era un lloc ideal. Ha sigut còmplice absoluta, no sols del café sinó de tot el que en ella es preparava. Per allí passava tot el món, la psicòloga, l’assistenta social, les primeres regidores que hi hagueren en l’ajuntament i molta gent que a més de comprar-me sabates necessitava confiar-se a algú i les dones hem tingut molta facilitat per contar-nos les nostres coses, les coses que de vegades necessitaves compartir. La veritat és que sí, que va ser un lloc d’encontre.

-Com recorda la situació de la dona en aquells moments?

Era al principi de la democràcia i possiblement si la comparàrem amb la que va ser la de les nostres mares, per exemple, quasi seria cert que no era bona. Jo he pensat moltes vegades en eixe any i la sensació que tinc és que estar estàvem però ser no érem. Teníem unes necessitats bàsiques (salvant la distància amb les de les nostres mares, les dones que ens precediren) però en aquells moments no estàvem per construir-nos una identitat, ni lluitant pel que entendríem ara com la igualtat o la llibertat de la dona. Estàvem en una situació de supervivència com a dones. Jo em vaig casar molt jove, vivíem en casa dels meus pares, ens teníem que fer una casa i es guanyava molt poquet i estàvem per eixir endavant i criar els fills. Quasi no pensàvem en res més, o almenys jo no tinc records dels meus gusts ni crec que pensara en les meues necessitats. No tinc eixos records, això s’ha construït molt després i possiblement ho ha pogut construir després amb l’ajuda inestimable de l’associació de dones, perquè tindre l’oportunitat de reunir-se, de parlar, de traure fora de nosaltres les inquietuds, les necessitats, això ens ajudava realment a situar-nos. I una vegada ens situàrem, buscàrem, i sense deixar de banda el que per a mi era molt important, que era el meu home i la meua família, vaig començar a sentir que això no era prou per a que jo sentira l’alegria de ser i d’estar, havia de realitzar-me en l’àmbit personal, i això li ho dec, en gran mesura a l’associació.

D’alguna manera tinguérem una oposició molt forta, molt forta perquè la majoria pensava, fins i tot nosaltres mateixes: –Bé, si quasi ho tenim tot, si estem tan bé. Què voldran eixes dones? I eixa oposició molt dura, molt frontal, també va ser la que va fer que ens diguérem: Bé, no sabem bé el que volem, de moment anem a la recerca, però qui és ningú per a dir-nos que no ho busquem?

-Tingueren molta resistència en el seu entorn personal o socialment?

I tant, inclús de les pròpies dones. Però mai de les que ja formaven part de l’associació perquè les que estàvem en l’associació, que enseguida vàrem ser moltes, ens donàrem compte que a nosaltres ens feia molt de bé i nosaltres, per suposat, no fèiem mal a ningú. Però sempre hi ha una part de la societat que prefereix que les coses no canvien, que pensa que estan bé així. Uns conscients i altres quasi inconscientment anaven fent-nos una oposició que fins cert punt no saben el que ens ha ajudat, perquè si hi ha alguna cosa que a les dones ens dóna força és quan algú diu, o et fa entendre, que tu això, per ser dona i perquè mai s’ha fet, no ho has de fer. Aleshores nosaltres no és que estàvem massa segures del que significava ser dona, però sí que sabíem que una cosa imposada no estàvem disposades a acceptar i per això hem aplegat fins avui.

-Creu que les sòcies més majors han tingut dificultats afegides?

Tal vegada a estes dones ja les va pillar un poquet majors per a liderar este tipus de projectes, però estaven encantades de que la generació següent haguera pogut posar en marxa el que segurament hagueren volgut fer elles si les circumstàncies les hagueren acompanyat. El suport incondicional era molt patent per a qualsevol cosa que volíem fer, qualsevol viatge o el grup de teatre que posàrem en marxa d’una manera molt casolana. En les assemblees que fèiem cada 15 dies per debatre allò que pensàvem fer, ens preguntàvem què dirien les sòcies sobre les nostres propostes, però eren tan ben rebudes totes que si tenies dubtes de si es podien fer se te n’anaven. Viatges, xerrades, cursos, tallers, anar a caminar, que recorde que eixíem a caminar un grup els diumenges… Nosaltres hem sigut molt atrevides proposant coses però sense eixe suport de les dones no haguera sigut possible.

-Les dones s’han hagut de buscar estratègies especials per eixir de casa?

Sí. Jo mateixa sempre estava cansada perquè m’alçava prompte i em gitava tard, però quan havia d’anar a la reunió de la Junta, des del principi, quan era vicepresidenta, no tenia cansament. De pressa llevava la taula en acabar de dinar i ni em seia una estoneta, no fóra que el meu home notara que estava cansada, i si estava cansada, dissimulava. No era que no volguera que jo anara, però tampoc és que volia. Clar, comprenc que llavors el més normal era que quan el teu home arribava tu et quedares a casa. I això d’haver d’utilitzar estratègies ens passava a la majoria perquè s’ho contàvem. Alguna ens deia que li havia fet el sopar que més li agradava per si de cas, perquè no estaven acostumats. Recorde el cas d’una amiga que li agradava fer playback i el dia de l’actuació es va deixar la roba a casa d’una veïna i a l’home li va dir que se n’anava a acompanyar al metge a una amiga i que tardaria un poquet. Ella s’ho va apanyar com va poder i va eixir a actuar però no va ser capaç de dir-ho a casa per por a no ser compresa. Ens ho va contar entre rialles però eixes rialles potser amagaven un poc o un molt del que m’haveu preguntat sobre les estratègies. Afortunadament hi havia moltes altres per a les quals era tot el contrari, la seua família les acompanyava i les animava.

-Guarda algun record en especial d’estos 25 anys?

Hi ha molts. Tal vegada la celebració de la primera setmana de la dona, perquè encara que ja tenia dos fills, va ser la primera vegada que sentia parlar del seu significat, i en una de les xerrades va vindre un sexòleg a parlar-nos de sexologia, tema tabú perquè les de la nostra època el que sabíem era el que deia el llibre del doctor López Ibor (de lectura obligada quan feies els cursets prematrimonials). M’agradaria destacar que per la meua història personal jo havia viatjat prou vegades a França, perquè els meus pares estigueren molts anys treballant a París i sempre havia pensat que el que a mi m’havia aprofitat podria aprofitar a altres dones, com era veure altre món, altres cultures. Pensava que això havia de servir necessàriament. L’Institut Francès ens va passar uns dossiers que ens varen ser molt útils perquè férem un viatge en pla cooperativa, repartint despeses. Durant els mesos de preparació anàrem posant diners en una espècie de «bedriola», fins i tot parlàrem amb un banc que ens va donar un préstec personal de 10.000 pts. d’abans per a pagar poquet a poquet, amb molt poquet d’interés, per a que tota aquella persona que volguera anar ho poguera fer. I omplírem un autobús de 55 places i tinc l’enorme satisfacció que totes se’n recorden d’eixe viatge amb molt d’afecte, pel que va significar de descobriment, d’atrevir-se. Per a la gent que va anar va resultar un viatge inoblidable i crec que va marcar una fita històrica en l’associació.

-Per a algunes persones era la primera vegada que eixien a l’estranger?

Sí clar, per a la majoria el més lluny que havien anat era a Saragossa, a Andalusia, a Pamplona, però a un país estranger mai. I el viatge a París va ser memorable perquè era com viatjar en família, les dones es sentien arropades, perquè anar soles haguera sigut impensable. No fa molt encara alguna dona em recordava les vegades que el seu home, que ja ha faltat, li nomenava lo bé que s’ho passaren en aquell viatge. I a mi m’emociona de veritat. Per a mi va ser important, però per a molta gent a més va significar sentir que alguna cosa començava, que encara quedaven coses per fer i llocs per descobrir. Al mateix temps els feia sentir molt orgulloses per la seua pertinença a una associació que apostava per este tipus de coses. Que l’activitat no era només riure i divertir-se, que està molt bé, però l’associació era alguna cosa més, era una altra cosa.

-Alguna cosa més per a recordar?

Per a nosaltres tot era nou, així que teníem molt de camp. Recorde una assemblea en la que vam llegir un succés que havia ocorregut a una caserna, una d’estes bromes que acaben malament, i pensàrem que als nostres fills –llavors encara no es parlava de l’objecció de consciència ni menys d’insubmissió- els tocava anar a files sense altre remei i ens irritava molt que ningú fóra responsable quan ocorrien este tipus de fets. El fet d’estar juntes ens va donar la força suficient per a anar a Capitania a demanar que ens explicaren què passava a les casernes militars, per què passaven estes coses i per què ningú no es feia responsable. En aquells moments jo era la presidenta de l’associació i vaig ser la que va anar a Capitania. Em va rebre una senyora, em va atendre molt bé i em va dir que li passaria la pregunta al Tinent Coronel. La nostra sorpresa va ser quan ens va contestar, amb capçalera de Capitania i tot, que ens invitava a la caserna de Marines a passar un dia, per a que vérem com era la base per dins, i que ens explicarien tot el que volguérem saber i que ens enviarien un autobús i totes les despeses corrien de la seua part. Crec que ells veren l’oportunitat de fer-se propaganda, però va ser un dia molt instructiu, el quarter militar estava impecable, i els va agradar tant la iniciativa que fins i tot ens varen proposar fer una espècie d’encontre entre dones i soldats per a l’any següent, però després no va ser possible.

-Què creu que l’associació ha pogut aportar a les dones?

Sobre tot un sentit de pertinença i d’íntim orgull de formar part d’un col·lectiu que tenia moltes coses a dir, i també moltes coses a aportar. I el temps ens ha donat la raó perquè la societat no estava completa. Si la formen homes i dones, però una part s’inhibeix (perquè en Foios, com en tots els pobles n’hi havia associacions d’homes de tot tipus, però de dones no), està incompleta. En eixe sentit ens cap l’orgull d’haver sigut les primeres. Al principi ens formàrem com associació d’ames de casa Tyrius però molt prompte ens n’adonàrem que nosaltres teníem poques coses en comú amb la manera d’enfocar el que per a nosaltres havia de ser una associació de dones, no érem compatibles, i decidírem sotmetre-ho a votació, es va tractar en l’assemblea posant en una balança els pros i les contres i per majoria absoluta es va decidir eixir-nos-en i denominar-nos «DONES DE FOIOS». Volíem decidir per nosaltres mateixes, què era el que s’organitzava i què no, i no haver de pagar una quota anual a la «marca» per alguna cosa en la qual pràcticament no participàvem, perquè el seu no era ben bé l’ideari de l’associació que nosaltres preteníem alçar.

-Què els podria dir després d’esta experiència de 25 anys?

Que les associacions són uns bons marcs per a compartir experiències i posar-les en marxa. I tal vegada caldria reflexionar sobre la necessitat que té la societat, cada vegada més, de no malbaratar res, i per tant la necessitat de posar en comú totes les bones idees, quantes més millor i entre totes, joves i majors, portar-les endavant. Conforme em vaig fent major, cada vegada més, crec que la societat necessita de tots i de totes. Una persona sola pot tindre molt bones idees però si se les guarda i no les comparteix segurament no serviran de res. I la societat necessita avançar ara, abans i sempre en la recerca del que ens calga per fer-nos millors persones, millors veïns, i globalment fer que el món siga millor cada dia. I encara que només siga mirant-ho des del punt de vista merament egoista, paga la pena perquè sempre és infinitament més gran el que t’emportes que el que aportes i això personalment sí que puc assegurar-ho.

-Creu que els homes han col·laborat?

Crec que els homes començaren a col·laborar més quan veien a les seues dones contentes per tot el que es feia, però també quan nosaltres mateixes començàrem a creure de veritat en el nostre projecte. I no seria justa si no diguera que les associacions d’homes ens han ajudat sempre que els hem necessitat, i per descomptat els nostres homes. Perquè si no haguera sigut per ells, la majoria de saraus no s’haurien pogut fer: taules amunt, taules avall. I es sentien tan bé com nosaltres quan les coses eixien bé, en les festes tots s’ho passàvem molt bé i encara que l’associació és de dones, si haguérem admès socis segur que n’hauríem tingut molts. Recorde que en una festa donàrem un trofeu a un home perquè s’ho mereixia. Necessitàvem taules i va posar el seu taller a la nostra disposició per a tot el que calguera i això va ser molt d’agrair. Igual que fa ja molts anys sentíem el rebuig dels homes, hui en dia és tot el contrari i l’estima encara es nota més.

-Pot ser que estigueren descol·locats?

És possible que al principi estigueren un poc descol·locats i alguns ens criticaven. Tinc una anècdota: com jo tenia una tenda prop del bar Capri gaudia d’una espècie de bula i entrava, però les dones en general, encara que els agradara molt el café del bar, si no anaven amb el seu home no entraven. Estava mal vist. I un dia decidírem en assemblea que això s’havia acabat. Com que no hi havia un cartell que diguera que les dones no podien entrar també era cosa nostra que això continuara així o no. Com sempre s’havia dit que no s’entrara doncs no s’entrava. I un dia decididament entràrem en el Capri. Hi havia un apartat al final del bar i haguérem d’obrir-nos pas perquè els clients del bar no s’apartaven i li vaig tocar un poquet el muscle a un senyor i li vaig demanar que per favor ens deixara passar, i clar, les mirades no se m’esborren de la memòria, perquè allò era molt gros. No era una dona, érem 25 o 30 i la «tirera» per a passar era molt llarga. I una vegada dins ens preguntàvem com era possible que això no s’haguera fet abans. Perquè quan eixíem del saló d’actes ens quedàvem en la vorera raonant, hivern i estiu. Segurament per a cada pas hi ha un moment i el d’entrar al bar va ser aquell, gràcies a l’associació. Perquè va ser tindre la idea i estar juntes el que ens va animar a fer-ho. Un dia vaig sentir a un home que deia als companys que si ell tinguera a la seua dona entre les dones que havien entrat al bar la tancaria a casa per a que no isquera a fer riure. Jo li vaig contestar que eixes dones tenien el mateix dret que ell a fer del seu temps lliure el que volgueren. En molts anys no em va parlar quant me’l trobava, encara que jo sí. Fins que un dia, es veu que es va cansar i em va somriure. Igual va pensar finalment que jo no estava tan desencaminada. Però això només és un exemple encara que sabem que molts no ho exterioritzaven amb paraules però les mirades et travessaven.

-L’associació ha servit per a la integració de les persones que vingueren a Foios d’altres llocs?

Si les dones de Foios tenien problemes, estes persones, que a més venien de fora i no coneixien a ningú al poble, encara es sentien més soles. De nou torne a la sabateria que jo tenia al carrer Adolfo Millán, perquè era un lloc al que entrava molta gent i buscava l’ocasió per a dir-los que l’associació era un bon lloc per a conèixer altres persones, que els anava a servir, i que s’animaren a apuntar-s’hi. En esta associació sempre s’ha tingut molta sensibilitat amb estos temes i de fet en la junta directiva sempre s’ha comptat amb persones que no eren de Foios. El millor era la facilitat que es tenia per fer amigues i relacionar-se. L’associació sempre ha tingut molta cura, ha sigut exquisida, en estos temes. I no és un pensament meu. En multitud d’ocasions moltes de les nostres sòcies que vingueren d’altres llocs així ho han manifestat. Tal vegada haurien de dir-ho millor elles, encara que jo sí que puc dir que per a mi ha sigut un plaer conèixer-les a totes.

Xaro Carretero Llopis

Xaro Carretero és en l’actualitat la presidenta de l’Associació de Dones de Foios. Per a ella «l’associació és –entre altres coses- on es deu reivindicar el lloc que a la dona pertany». Xaro recorda que «el fet de que unes dones decidírem constituir una associació i llançar-se a l’exterior va ser una revolució a Foios». La presidenta explica que «en aquells moments partíem de no tindre res (…) i hem aportat i hem rebut molt de l’associació». A les dones, explica, «el fet de pertànyer a l’associació ens ompli d’orgull, sabem que ens dóna un reconeixement que no teníem, i a nivell personal hem crescut, hem perdut la por a opinar i ens ha donat la seguretat de saber que la nostra opinió compta i molt».

-Quin és el primer record que té de l’associació?

La seva constitució. Un poble que tenia fama de tindre-ho tot, conegut per ser dels més bufons i tindre la «catedral» de la comarca. El poble que més orgullós es sentia dels seus foiers, no tenia cap organització on les dones estigueren representades. Fins i tot cap carrer que portara nom de dona. Fa molt poc ens hem adonat que tenim el nom de dos carrers dedicats a un matrimoni que donà els terrenys per fer les escoles, on ara està la Casa de la Cultura. Els carrers són «Manuel de Valladares» i «Ruiz de Lihori». El nom de la dona no figura per a res. El carrer hauria d’anomenar-se «Pasquala Ruiz de Lihori». Així que el fet de que unes dones decidírem constituir una associació i llançar-se a l’exterior va ser una revolució a Foios, mal vista per alguna gent però molt ben rebuda per la majoria de les dones. A alguns homes els va sentar molt mal que les dones començaren a ocupar llocs que eren d’ells històricament. A poc a poc conquistàrem un lloc al poble. De fet l’Ajuntament comptava amb l’associació per l’organització i desenvolupament d’esdeveniments i festes.

-En els seus 25 anys d’existència, què creu que ha aportat a les dones de Foios l’associació?

Pense que l’associació ha facilitat a les dones el tindre accés al món de la cultura. Poguérem reunir-nos i parlar de música, de poesia, de llibres, premsa, etc. Les activitats que hem organitzat no sols eren per les associades sinó per a totes les dones del poble. Per la gent jove també hem sigut un referent encara que es resisteixen a associar-se. Potser perquè nosaltres teníem unes necessitats que elles no tenen. En aquells moments partíem de no tindre res. Per a Foios va ser tota una revolució. Hem aportat i hem rebut molt de l’associació.

-Hi ha alguna anècdota que vulga contar-nos?

Recorde quan varen obrir la piscina municipal, que la majoria de dones no sabíem nadar. I per a que la pogueren estrenar l’associació va organitzar un bateig amb xiquet i caramels (el xiquet era un ninot). Es va representar que la comare i la padrina no s’aclarien i el xiquet els queia a l’aigua. La festa era que quan això passara s’havien de tirar totes a la piscina per salvar el xiquet. El bateig es va fer a portes tancades després de l’horari de piscina. Va ser molt divertit i va servir perquè les dones s’atrevírem a utilitzar la piscina municipal. Quan començaren els cursets de natació, recorde que la majoria érem dones, perquè que un home reconeguera que no sabia nadar era molt gros. En canvi a les dones no ens importava. Si no sabem llegir anem a aprendre, si no sabem nadar ens apuntem als cursets. No hem tingut por a donar eixos passos reconeixent les nostres carències i limitacions d’aleshores. A més la piscina ha sigut un lloc de referència perquè allí fèiem la nostra festa de final de curs que tants bons records ens porta.

-Què els diria a les dones més joves?

Que l’associació pot ser-los útil, que la cultura individualista no és la solució. Que l’intercanvi generacional ens pot afavorir a totes. Que juntes podem aconseguir coses que encara estan pendents.

-Quines activitats s’han fet?

En 25 anys se n’han fet moltes i variades. Tallers d’autoestima, ioga, pilates, ball de saló etc. Multitud d’arts plàstiques: làmines, vidrieres, pintura de ceràmica, socarrats, patchwork, cuina etc. Exposicions de fotografies antigues, dels treballs dels tallers, benèfiques etc. Xerrades moltes i variades que ens han enriquit. L’homenatge a la lectura que vàrem començar amb una lectura dramatitzada de la poesia i obres de Lorca, a la que titulàrem «Lorca que te quiero Lorca» que hem continuat fins avui. També el dia de la Natura amb plantació d’arbres al municipi.

Campanyes solidàries per a l’Associació Espanyola contra el Càncer, per ajudar en desastres naturals i altres col·laboracions. És de destacar que, recentment constituïda, l’Associació de Dones va organitzar el primer carnestoltes, celebràrem el primer 8 de març, dia de la dona treballadora, junt a l’ajuntament; ambdues activitats tingueren una gran acollida i foren un èxit en la participació.

Hem creat el premi «Dona Extraordinària» i ja portem dues edicions i organitzem un homenatge a les dones més majors cada 5 anys i amb eixe motiu fem els playbacks. Hem tingut una coral i tenim el grup de teatre «Riure és viure».

A més organitzem eixides culturals a museus, al palau de la música, al cine i al teatre. I hem viatjat a Madrid al teatre, quan sabíem que l’obra no anava a vindre a València.

Hem viatjat a moltes ciutats europees. Aquest any amb motiu del 25 aniversari hem visitat el Parlament Europeu a Brussel·les. I és de destacar que la sòcia Presentació Saurí Cabo feu una proposta a la Junta directiva, gràcies a la qual es posa per primera vegada a Foios el nom d’una dona a una plaça, «Plaça de Na Maria Luisa Ferrandiz». La proposta es va posar primer a votació en assemblea i obtingué el vot favorable per unanimitat. La junta directiva passà la proposta a l’Ajuntament que l’acceptà. I és gràcies a ella que es va aconseguir que hui eixa plaça tinga el nom de Na Maria Luisa Ferrandiz, que va ser una mestra molt volguda a Foios, contemporània del mestre Ridaura Pastor, que sí que té un carrer al seu nom.

[Carta escrita per Presentación Saurí Cabo]

Foios a 26 de Febrero de 1997

Propuesta a la Junta Directiva

Con motivo de la celebración de la Semana de la Mujer y dentro de la legítima reivindicación de la igualdad de oportunidades, me dirijo a la Junta Directiva para haceros una petición.
En nuestro pueblo existe una calle dedicada a un maestro que por su trayectoria y buen hacer profesional bien merece tenerla. Todos aquellos que tienen cumplidos los 60 sabrán que me refiero al maestro Dº José Ridaura. En cambio en la misma época ejerció como maestra Dª Luisa Ferrandiz, persona que dejó en sus alumnas y en quienes la conocieron profunda huella tanto en lo humano como en el desarrollo de su profesión, innegable merecedora por tanto de perpetuar su recuerdo entre nosotros.
Por ello propongo a la Junta Directiva instar al Exceltísimo Ayuntamiento de esta población para que, cuando le sea posible, atienda nuestra petición, desde el más profundo y legítimo derecho de restablecer el hecho tantas veces olvidado de que las mujeres en épocas pasadas también existieron.

Firmado: Presentación Saurí

-Quins són els canvis socials que veu a Foios i quins a nivell de l’associació?

En l’època de la fundació de l’associació era necessari guanyar un espai que no existia. Les dones que vàrem començar pensàrem que no teníem res, però no era així, teníem una gran riquesa interior que és la que han transmès durant estos 25 anys i que ha portat que la dona hui siga molt més respectada, i es compte amb ella per a moltes coses que abans hagueren sigut impensables. Hui en dia, quan l’Associació de Dones promou o posa en pràctica una iniciativa, és aplaudida i acceptada per la majoria dels homes i dones del poble i també per altres associacions i sobre tot per la Institució Municipal que ens ha proposat ser les Pregoneres de les Festes Majors de Foios 2010, i hem acceptat amb molta responsabilitat.

A les dones el fet de pertànyer a l’associació ens ompli d’orgull, sabem que ens dóna un reconeixement que no teníem, i a nivell personal hem crescut, hem perdut la por a opinar i ens ha donat la seguretat de saber que la nostra opinió compta i molt. Per a mi, l’associació és on es deu reivindicar el lloc que a la dona pertany.

LES ENTREVISTES

“A nivell personal hem crescut” – “he llegado a hacer cosas que nunca pensé en llegar a hacer” – “las mujeres no estábamos solamente para limpiar” – les dones “estar estàvem, però ser no érem” – “Hacía falta que las mujeres lucháramos” – con la asociación “me sentí revivir” – “no hay que estar metido en casa, hay que salir y comunicarse” – recuerda especialmente el “magnífico” viaje a París – “encontrarme con otras mujeres que tenían las mismas necesidades” – “El ir todas juntas”, nos hacía más fuertes” – “la asociación ha tenido la capacidad de integrar a personas que venían de fuera” – “a mi que no em toquen l’associació perquè em tire com un llop” – “estic satisfeta del que han anat aconseguint les dones” – “em desvinculava de ma casa i trobava una nova energia” – “sempre disposada a fer feina per a l’associació” – “no es un lugar donde estar sino un lugar donde compartir” – “soy una persona más libre, una persona sin miedo” – “jo no me podia imaginar mai en la vida que jo poguera eixir al teatre” – “va ser una forma d’introduir-me al poble” – quan hi havia reunió de l’associació s’afanyava el que calguera per a dinar i arreplegar, per a no faltar a la cita, a la que acudia amb molta il·lusió – “el partit de futbol que férem per arreplegar diners per al càncer” – “quan anàrem a una caserna de soldats a Marines i dinàrem el mateix que els soldats” – “contribuir a que s’acabe la violència contra les dones” – “vaig notar una força molt gran del grup de dones de l’associació” – quan vaig a l’associació, “sóc la més feliç del món” – “l’associació ens va obrir un camí” – “en l’associació s’ha aprés molt” – li agraden molt les xerrades a les que ha assistit – “allò va ser algo inoblidable per a mi” – “em vaig sentir això que diuen ara, realitzada, amb autoestima” – “lluitar per la igualtat a les de la nostra edat ens va ser molt difícil” – “aquello fue importantísimo porque la propia transformación de la mujer en Foios se da a través de la asociación” – recorda especialment quan les dones, moltes d’elles per primera vegada, entraren al bar Capri totes juntes per fer-se un café – “he disfrutat molt amb els tallers”

Mari Luz Alamán Novella

Mariluz recuerda que la fundación de la asociación coincidió con su nacimiento como profesional de la psicología en Foios. Destaca especialmente «el sentimiento que movía a las pioneras y que la asociación era un lugar en el que no se le cerraba la puerta a nadie». Para ella este magnífico proyecto consistía sobre todo «en dotar de instrumentos a las mujeres que por distintas circunstancias no habían tenido oportunidades». Para Mariluz «la mujer tiene un papel hoy en la sociedad que hace 25 años era impensable» y la asociación ha sido una ventana que se abría para las mujeres. El hecho de que la asociación le propusiera colaborar «me sirvió para implicarme en la vida de Foios». Sin duda, esta organización «no es un lugar donde estar sino un lugar donde compartir».

-¿Qué recuerdos guardas de los primeros pasos en la asociación?

Aquellos momentos coinciden con mi nacimiento como profesional en Foios. Tengo en la memoria cantidad de anécdotas y situaciones, algunas divertidas otras serias, y sobre todo el recuerdo del sentimiento que movía a las pioneras. Aquellas mujeres iban a compartir sus vidas, sus experiencias de vida, unas positivas, otras negativas, pero compartir ideas y opiniones. Era un lugar donde no se le cerraba la puerta absolutamente a nadie y donde se les abría una puerta importante hacia la formación y el aprendizaje. Esa era una idea que las fundadoras tenían muy clara y para ello organizábamos conferencias y seminarios para los que, como había poco presupuesto, acudíamos a las amistades. Y se portaron muy bien porque vino gente muy importante como Gonzalo Musitu, que hoy es catedrático de psicología en Sevilla y un hombre que ha publicado muchísimos libros, o Casimiro Bodelon, un psicólogo sexólogo que vino la primera vez por amistad conmigo y luego por aclamación popular, porque las mujeres lo requerían una y otra vez. Hoy también ocupa un alto cargo dentro de los servicios territoriales de León. La gente que venía era profesionalmente estupenda y lo hacía de forma altruista, con ganas de colaborar en este proyecto magnífico que era dotar de instrumentos a las mujeres que por distintas circunstancias no habían tenido oportunidades. Hace 25 años había un sector de la población bastante amplio de mujeres cuya vida se limitaba a las cuatro paredes de su casa, que se dedicaban a cuidar a sus hijos, una tarea muy loable y maravillosa pero que no es la única posible y deseable. Y a nivel de enriquecimiento personal y de aprendizaje y de conocer otras opciones en la vida, estas mujeres no tenían oportunidades y la asociación evidentemente abría esa posibilidad.

-¿Diría que se han producido cambios importantes desde entonces?

Se han producido cambios en las mujeres y en la sociedad en general. En algunos aspectos no nos gusta como ha evolucionado pero en otros muchos por supuesto que sí. La mujer tiene un papel hoy en la sociedad que hace 25 años era impensable en cuanto a cargos políticos, administrativos, importantes y incluso como ama de casa ya no es la que se queda encerrada. Y si lo hace es más bien porque le da la gana, y en ese caso me parece perfecto, pero además tiene otras muchas posibilidades.

-¿Cuál cree que ha sido el papel de la asociación en la consecución de este cambio?

Todo tiene que nacer en un momento y con un proyecto muy claro, y después evoluciona solo. La asociación abrió una puerta. Las mujeres no tenían un lugar de encuentro donde compartir, y la asociación se propuso ofertar todo lo que podía para que cada mujer cogiera lo que quisiera, con el mensaje de que podían aprender un montón de cosas, podían compartir con otras personas ideas que no se les habría ocurrido haber compartido hasta ese momento. Evidentemente esa es la puerta de inicio, y después cada una va avanzando de una forma determinada. Hay quien llega a la universidad, hay quien va a la Universidad Popular, hay quien se queda con las charlas que la asociación organiza porque le aportan lo que necesita y, en función de las inquietudes de cada una, avanza. Desde luego la asociación es la puerta por donde se abre una ventana y se puede salir a otro mundo para ver que hay más mundo que el propio. Creo que ahí ha tenido una función importantísima.

-Este proyecto aparentemente tan claro no fue bien acogido en su momento, ¿hoy serían posibles estas actitudes en contra?

Todo lo nuevo asusta un poco y uno lo mira con cierta prudencia y se pregunta qué es. El introducir una asociación en que las mujeres se agrupaban para conseguir una serie de objetivos evidentemente asustaba un poco y determinados sectores de hombres no lo veían correcto. Había sus críticas, pero esas actitudes en estos momentos están muy mal vistas porque a ningún hombre que se considere actual y que se considere en el mundo de hoy se le ocurre decir dónde va ese grupo de mujeres y qué va a hacer… si no todo lo contrario, y ya no es que estén pasados de moda, sino mal vistas simplemente.

-¿Destacaría algo en concreto de la asociación que no haya mencionado?

Quiero agradecer profundamente el hecho que cuando yo vine a Foios, con 25 años y era una muchacha con ganas de hacer las cosas bien y de dar a conocer un servicio municipal que era pionero entonces en toda la comarca, cargada de ilusión y de proyectos, era difícil introducirme en la población. Y me ayudó mucho que me propusieran colaborar en un proyecto como este de la asociación de mujeres. Aparte de un enriquecimiento personal, me abrió las puertas totalmente a las primeras usuarias del servicio, que fueron gentes de la asociación con las que se crearon vínculos muy entrañables, que todavía perduran, y desde luego me sirvió para implicarme en la vida de Foios. Por eso se merece mi más profundo agradecimiento porque así es como nació este servicio que hoy continúa.

Animaría a la asociación a no perder de vista la primera idea que las movió, ser no un lugar donde estar sino un lugar donde compartir, donde aprender, donde crecer como personas y donde aportar lo mejor que tenga cada una. Ésta será la manera de que perdure, que es de lo que se trata.

Concha Martínez Romero

Los primeros recuerdos de Concha sobre la asociación coinciden con su paso por el Ayuntamiento de Foios. Para ella «había que formar esa asociación porque una mujer sola no hace nada, como un grano de arena no hace nada, pero muchas mujeres sí que son capaces y de hecho sus logros han sido muy fructíferos». Concha asegura que «aquello fue importantísimo porque la propia transformación de la mujer en Foios se da a través de esa asociación, en el sentido de que la pertenencia a la asociación en sí ya daba un valor a la mujer para enfrentarse en primer lugar a sí misma y recuperar esa autoestima, que estaba totalmente decaída por la invisibilidad que la mujer tenía. Había que replantear cosas y sí que se replantearon en la asociación».

-¿Cuáles son los primeros recuerdos que guarda de la asociación?

Mis primeros recuerdos de la asociación coinciden con mi paso por el Ayuntamiento de Foios y guardo recuerdos muy bonitos porque se construyeron cosas y sobre todo hubo un movimiento participativo en el que debemos incluir la participación vuestra, con la creación de la asociación de mujeres. Cuando llegué al Ayuntamiento pensé que allí hacían falta más mujeres, que necesitábamos que participaran más mujeres de este pueblo porque aquí hay mujeres activas, mujeres que quieren al municipio y que pueden aportar cosas.

-¿A qué participación se refiere, política?

Sí, a la participación política y social de la mujer, porque en aquellos momentos hacía mucha falta en el municipio. En aquellos momentos, solo el hecho de entrar cuatro o cinco mujeres en un bar era una cosa asombrosa. Nos miraban diciendo: «Estas mujeres son un tanto desocupadas». O preguntándose qué era lo que estábamos haciendo. La apertura democrática abría una puerta a la mujer a la participación y eso en aquellos momentos las mujeres de Foios teníamos que aprovecharlo y una opción era asociándonos. Había que formar esa asociación porque una mujer sola no hace nada, como un grano de arena no hace nada, pero muchas mujeres sí que son capaces y de hecho sus logros han sido muy fructíferos.

-Hablando de logros, ¿cuáles cree que fueron los más trascendentes en la vida de las mujeres?

La mujer, en general, ha experimentado una transformación importantísima, podemos decir la revolución de la mujer –algunos ya lo han dado en llamar así-. El logro mayor de la mujer fue pasar de un ámbito doméstico a un ámbito social, es decir del ámbito en que la mujer está oculta, al ámbito donde la mujer se abre, participa, es reconocida, actúa y sobre todo interactúa. La mujer se relaciona y va siendo cada vez más dueña de su yo, más dueña de sí misma.

-La sociedad llevaba mucho tiempo demandando ese cambio pero, ¿cree que sin las leyes que propiciaron la discriminación positiva hubiera sido posible?

Hay que reconocer que sin la apertura que nos proporcionó la democracia y sobre todo (y hay que reconocer que la llegada al poder del partido socialista introdujo una notable diferenciación) la famosa ley de discriminación positiva, que tanto fue criticada por toda la clase política, a excepción del partido que la promulgó, fue importantísima para que la mujer pudiese empezar a caminar en el plano político y trabajar por su futuro. Después han venido otras leyes pero aquella fue una ley inicial que ayudó mucho a que la mujer pudiera enraizarse tanto en la vida política como en la vida económica y social.

-Volviendo a un ámbito más local, ¿qué papel pudo jugar la creación de la asociación de mujeres en ese momento histórico?

Me acuerdo que cuando propusimos la idea de crear la asociación aquello surgió porque estábamos todas deseándolo. No podría decir quién lo decidió, porque aquello fue un poco como en Fuenteovejuna, todas a una, y eso manifestaba el gran deseo de las mujeres de estar en un marco en donde poder actuar. Poder actuar con unas normas, de una manera reglada que en cierto modo es lo que permite una asociación. Y aquello fue importantísimo porque la propia transformación de la mujer en Foios se da a través de esa asociación, en el sentido de que la pertenencia a la asociación en sí ya daba un valor a la mujer para enfrentarse en primer lugar a sí misma y recuperar esa autoestima, que estaba totalmente decaída por la invisibilidad que la mujer tenía. Había que replantear cosas y sí que se replantearon en la asociación. Yo recuerdo las primeras charlas, las primeras reuniones, los primeros espacios que organizábamos, recuerdo la primera semana de la mujer que organizamos, toda una semana de actividades. Pero aquello no se limitaba solo a la semana porque cada dos por tres allí había un germen que se participaba en todo. La mujer participaba en las fiestas, la mujer participaba en la vida política, en los plenos, es decir surgió con mucha fuerza, y esa fuerza evidentemente la dio la asociación, como marco; al estar unidas unas a otras a la mujer le proporcionó mucha fuerza. Y le proporcionó también un respaldo incomparable. Para una persona sola es complicado, es muy difícil, sin embargo el marco de la asociación fue fundamental para que la mujer empezara.

-Estos movimientos debían dar un poco de miedo a algunos sectores de la sociedad. ¿Cree que hoy sería posible que esa situación se repitiera?

Hoy sería imposible que algún sector de la sociedad pudiera intentar parar el ímpetu con que la mujer ha entrado en todos los aspectos de la vida. Todavía hay desigualdades y hay una lacra como es la violencia de género. Hay lacras fundamentales que padecen las mujeres y que es importante combatir. Pero a la mujer no la para nadie ya. La mujer se ha creído su espacio, lo ha concebido y ha visto que ella es fundamental al igual que el hombre en el desarrollo de esta sociedad, por eso si hoy día alguien tratara de poner freno sería muy ridículo, a las mujeres nos produciría risa, no nos causaría ningún tipo de pesar.

-La mujer consiguió logros para ella misma pero, ¿piensa que ha sido la sociedad en general la favorecida?

En primer lugar la más beneficiada ha sido la propia mujer y quizás de una manera que ella misma no pensara, porque cuando participas, sobre todo cuando vas con altruismo, tampoco vas viendo a ver qué es lo que te vas a llevar y la mujer ha hecho muchas cosas de ese modo. Y evidentemente ha salido muy beneficiada, nos beneficiamos en primer lugar las mujeres pero en segundo lugar se ha beneficiado la sociedad al completo, porque de la propia felicidad se ha beneficiado la familia, se ha beneficiado su marido, se han beneficiado los hijos, se ha beneficiado su entorno, es un círculo donde si ella está bien todo está bien. La mujer ha sido la autora de esta nueva sociedad, de esta sociedad moderna.

-Después de casi 25 años, ¿qué papel cree que podría jugar la nueva mujer y las asociaciones en general? ¿Qué papel le queda por desempeñar?

Creo que el papel de la mujer es un papel continuado. Nuestro papel no se puede quedar estancado. A medida que avanzamos surgen nuevas maneras de participar y nuevas acciones que van a requerir de nuestra participación, bien a nivel individual bien a nivel colectivo; a nivel de las asociaciones surgen nuevos retos. El reto que tenemos más importante es participar a la par, mujeres y hombres, en esta sociedad.

-¿Quiere decir que no van a tener sentido las asociaciones de mujeres?

Por supuesto que sí, porque si la asociación es un ámbito de participación la mujer tiene que seguir participando, pero de otro modo. Hay campos donde la mujer tiene que participar como la vida política. Se ha incrementado muy poco el número de mujeres que participan en la política, aunque con las leyes de la paridad se ha dado un avance importantísimo. Pero los puestos de mayor responsabilidad, sobre todo en el mundo laboral, en el mundo de las empresas, los siguen llevando todavía hombres. Luchar porque esa paridad se dé es muy importante. Y nuevos retos en la vida municipal como la transparencia democrática de las personas que están actuando en esa vida municipal, qué se está haciendo en la aportación de nuevas ideas, en la crítica constructiva, creo que es fundamental que se participe en ese ámbito. Y también considero importante luchar con campañas, con denuncias contra los malos tratos, porque esto cada año está llevando a cantidad de mujeres a la muerte, así como contra todo tipo de abusos, sobre todo en su propio ámbito, en este caso nuestro ámbito, Foios. Procurar que en Foios cada día se viva mejor, que las cosas estén bien y sobre todo que las mujeres y hombres de Foios cada día sean mucho más felices, que es lo principal.

-¿Querría añadir algo más?

Desearos muchísimas felicidades por todo el trayecto que lleváis de la asociación. Felicidades también y mucho agradecimiento a las personas que habéis contribuido a que esto siguiese adelante, porque en la vida no siempre se tienen las mismas ganas ni las mismas posibilidades. Siempre tenemos baches en los que nos gustaría dejar las cosas, porque lo más fácil es dejar y lo más difícil es seguir adelante. Por el valor que habéis tenido de llevar esta asociación adelante, por todas las mujeres que habéis hecho que esto siga y por los logros que habéis conseguido día a día. Quiero mostrar mi agradecimiento y deciros que valéis un montón y que sois mis mujeres preferidas.

Per un munt de possibilitats, Mercè Martínez i Llopis

La treballadora social de l’Equip Base de l’Ajuntament de Foios, Mercè Martínez i Llopis, entrà l’any 1988 a treballar a l’Ajuntament de Foios, recent acabada la carrera d’Assistent Social, després homologà a treballadora social, és màster en gerència en serveis socials, ha sigut Presidenta del Col·legi Professional de treballadores socials, membre de la Fundació contra la droga de M. Solidària, membre de la Junta de l’Associació Nacional de Directores i Gerents d’Espanya, membre de l’Observatori Nacional de la Llei de la Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a Persones en situació de dependència, membre de l’Observatori Valencià, professora de Màster d’Intervenció social, àrea de tercera edat i dependència de la Universitat de València, té diverses publicacions i conferències en espais professionals, coordinadora, dona, mare i continua sent treballadora social de l’Ajuntament de Foios.

-Fent un exercici de memòria. Quins són els primers records que li venen al cap, del seu primer contacte amb l’Associació?

Ufff, quants anys, bé, primer que res vull agrair a l’Associació de Dones l’oportunitat de poder-me dirigir a elles i felicitar-les per la meravellosa tasca que venen desenvolupant al llarg del temps i pel munt de possibilitats que obrin a cadascuna de les dones que volen participar a la vida associativa.

Deia abans que quants anys!!! Més o menys 20 anys, recorde el dia de la meva presentació a totes les dones de l’Associació, teníeu un sopar a la setmana de la dona –jo vaig entrar el 8 de febrer i ja vaig ajudar a programar les activitats– sopàrem al Bar Taurino, era on cabíem totes, un local característic del poble, llarg de sostre alt i ple de bous agafats a les parets. Em vareu fer dir unes paraules i quasi em mor de vergonya. Us vaig parlar un poc dels principis de la igualtat, dels drets que teníem, era molt atrevida, utòpica i llançada.

Recorde estar acompanyada per totes i també per tots, fet que ja em cridà l’atenció: també estaven tots els grups polítics sense cap excepció. Dones, homes i polítics que volien eixa igualtat, era molt bonic, es respirava esperança.

-Considera que s’han produït canvis importants en les dones des d’aquells anys?

Per suposat que sí, canvis molt importants en les pròpies dones associades i també en altres, veïnes, amigues… però sobretot canvis en els valors d’igualtat que han introduït als seus marits, companys, fills i filles. Eixe valor fonamental és afegit als altres bons de convivència, de respecte, de no a l’agressivitat i violència, d’afecte, d’amabilitat…

Eixe canvi va fent mossa en cadascun de nosaltres que vivim envoltades per elles, la seua lluita diària l’hem vist poc a poc: d’haver de fer la setmana de la dona a les 10’30 de la nit perquè havien de fer el sopar i recollir-ho tot abans de vindre a participar, ara es pot fer a qualsevol hora perquè les tasques es comparteixen i pel respecte existent al dret d’associació i socialització.

Es viuen en els domicilis els beneficis que aporta estar associada, el bé que fa compartir i intercanviar amb altres dones, enriquint per tant a la pròpia família. És una relació afectiva íntegra de convivència i participació, de millora de coneixements i de plenitud, afavorint l’autoestima i les habilitats socials i per tant potenciant a la persona, i quan una està bé transmet el seu benestar al seu voltant afavorint la qualitat de vida.

En resum, veig dones al carrer que conec des de fa 20 anys que tenien por d’eixir de casa, coneixia de les seves pors i el perquè d’elles i a moltes les hem ajudat professionalment a superar-les i és per a mi tot un orgull veure-les amb seguretat i que em fan un senyal d’ull, un somriure i em transmeten el seu acompliment de llibertat i saber que aquella intervenció ha donat bon resultat i ha fet que elles decidiren, decidiren quedar-se amb llibertat.

-Quin paper ha pogut jugar l’associació amb aquest canvi?

L’Associació ha sigut la ferramenta que unes han utilitzat i en altres casos han dit el tren que les movia. Ha tingut un paper fonamental de prevenció davant la violència de gènere, sempre s’ha caracteritzat per la transmissió d’informació fidedigna i professional i per tant contribueix al canvi ocorregut i per altra banda ha sigut utilitzada per altres dones com a ferramenta per poder donar eixe canvi; l’associació movia de casa, feia eixir, xarrar, contar, escoltava, intercanviava, sentia i provocava.

Dic provocava perquè recorde les crítiques que en aquell moment feien des d’alguns sectors a les dones que «no paraven en torreta» o que «la casa no li caurà damunt», ja, ja. Inclosos els homes de l’associació eren criticats.

Valentes les que saberen fer front, i fins i tot riure’s d’aquestes crítiques; ara és inimaginable que les dones no isquen de casa si no és a l’escola a portar els xiquets o a la compra i… cap a casa de pressa que hi ha faena que fer.

També dic que provocava, perquè induïa a la reflexió, al coneixement, als pensaments contradictoris, feia que s’analitzara la realitat com era i com podia ser i ens col·locava on millor podíem estar.

Avui encara es provoquen alguns recels quan sent «la setmana de l’home» quan la fan, i «el dia de l’home treballador»; a tots eixos els he de dir que encara no han entés res de res, que s’han de posar al dia i que el seu discurs com a mínim és… primitiu.

-Quins nous reptes hauríem d’afrontar les dones a la societat per a aconseguir la plena igualtat?

Crec que caldria treballar en dos sentits: el primer i irrenunciable és la lluita contra la violència de gènere, la lacra social que poc a poc anem conscientitzant i que deixa mortes al seu pas, denunciant sempre qualsevol fet que ocórrega i començant a reconéixer l’agressió verbal, la manca de respecte, la incomoditat convivencial com a situacions de violència; i com a segon camí, donant-li un impuls molt fort a obrir camins a la dona als llocs de poder amb igualtat de condicions, accedint als llocs de responsabilitat i decisió, de forma que es normativitze i es tinga el reconeixement necessari, dotant-les de possibilitat d’ascens a l’escala professional siga esta la que siga.

No em cansaré de dir que tota aquesta tasca és una llavor d’homes i dones, afavorint la vivència plena, habitant de forma responsable en igualtat de condicions. És un camí que tots junts hem de recórrer i des d’aquestes línies demane un xicotet valor corporatiu de les dones, afavorint la plena igualtat de les seves mateixes, la discriminació positiva que empíricament ens està donant bons resultats a la vida pública. És un deure de tots fomentar un bell somriure en les famílies, i si les condicions de vida són favorables, la dona transmetrà un munt de possibilitats.

Agraïsc amb totes les meves mans plenes d’afecte i satisfacció a totes les dones que al llarg de la meva carrera professional m’han obert les portes per treballar, a les Presidentes, a les Juntes, a les jubilades, a les organitzadores, a les treballadores, a les joves, a les no tan joves, a les noves, a les amigues i sobre tot aquelles dones que amb plena confidencialitat els he pogut ajudar; elles són el motor del meu dia a dia, i el meu sentit a aquesta professió tan dura. Una forta abraçada a totes i també a tots els que us veig presents en actes amb una simbologia meravellosa per a nosaltres.

Pilar Abad Gimeno

A Pilar le hablaron de la asociación, «fui una tarde, escuché las charlas y me interesó mucho porque vi que era una asociación muy abierta a la gente, muy avanzada para aquel tiempo y que tenía mis mismas inquietudes». Pilar destaca que «era muy importante el reunirnos, ir a tomar café (cosa que no se hacía nunca), ir a merendar u otras muchas cosas y que los hombres se dieran cuenta de que las mujeres no estábamos solamente para limpiar».

-¿Recuerda, después de 25 años, qué es lo que la animó a asociarse?

Yo acababa de llegar de Valencia y de casarme y no conocía a nadie en el pueblo. ¡Qué mejor manera que apuntarse a una asociación! Y entonces me hablaron de la asociación de dones, fui una tarde, escuché las charlas y me interesó mucho porque vi que era una asociación muy abierta a la gente, muy avanzada para aquel tiempo y que tenía mis mismas inquietudes. Me gustó la manera de actuar de la gente que estaba allí y por eso me apunté.

-¿Piensa que la asociación ha servido a la integración de las mujeres de Foios?

Pienso que sí porque entonces las mujeres apenas salíamos y era muy importante el reunirnos, ir a tomar café (cosa que no se hacía nunca) o ir a merendar u otras muchas cosas y que los hombres se dieran cuenta de que las mujeres no estábamos solamente para limpiar, que teníamos inquietudes mucho más importantes, más que solo hacer todas las faenas de la casa.

-¿A nivel personal qué cree que le ha podido aportar la asociación?

A nivel personal a mí me ha aportado mucho porque soy una persona muy inquieta y me gusta hacer muchas cosas. Me apunté a un taller de pintar cerámica, me gustaba hacer play-back, me gusta conocer gente, tratarla, saber sus inquietudes y la asociación lo ha facilitado.

-¿Qué actividad destacaría, de todas las que han realizado?

Destacaría sobre todo un baile de disfraces donde mi vecina y yo nos disfrazamos de brujas. Íbamos a salir cuando de repente su niño de tres años empezó a llorar y llorar y las dos nos tuvimos que quedar en casa, eso sí, vestidas de bruja. Lo recordamos como una anécdota más de la vida de la mujer. Me gusta también mucho hacer teatro, leer en el día del libro y colaborar en preparar las fiestas.

-¿Qué retos plantearía a las mujeres en estos momentos?

Me gustaría que intervinieran en la asociación personas jóvenes, pues nosotras ya nos vamos haciendo mayores, para que la directiva y la asociación no se quedaran un poco desfasadas, que aportaran todo lo que la gente joven sabe.

Rafi Pérez Sanz

Rafi asegura que «siempre ha sido una asociación bastante avanzada, innovadora, que nos ha llevado por delante y vi que allí podía realizar mis inquietudes y a la vez formar parte de ese proyecto». Además, añade, «a nivel personal a mí me ha servido mucho porque he llegado a hacer cosas que nunca pensé en llegar a hacer».

-¿Por qué se asoció?

Porque soy una persona inquieta, me gusta participar y pensé apuntarme a una asociación de mujeres porque me gustaría participar de lo que allí se pudiera hacer. Entonces empecé a ir a algunas reuniones. No muchas, porque entonces trabajaba y mis ocupaciones familiares no me permitían participar mucho. Me apunté a algunos talleres, acudía a las charlas. Me encantaba todo lo que se movía sobre el tema de la mujer, las charlas me parecían muy formativas, nos llevaban a cosas que en otros campos no podíamos llegar. Siempre ha sido una asociación bastante avanzada, innovadora, que nos ha llevado por delante y vi que allí podía realizar mis inquietudes y a la vez formar parte de ese proyecto.

-¿Cuál era el ambiente de la mujer en aquel entonces?

Lo malo hasta que se creó la asociación es que no teníamos un lugar en donde poder realizarnos como mujeres. Por eso la asociación cumplió y cumple unos fines en ese sentido. Nos vino muy bien para poder hacerlo. A nivel personal a mí me ha servido mucho porque he llegado a hacer cosas que nunca pensé en llegar a hacer. Como mujer y como persona me ha enriquecido mucho.

-¿Recuerda alguna actividad especialmente?

De las actividades recuerdo algunas con mucho cariño, como un homenaje que le hicimos a García Lorca, con lecturas de sus poemas, que me encantó. En ese momento me di cuenta de la cantidad de cosas que podemos hacer las mujeres cuando ponemos nuestras ideas en común, las muchas cosas que puedes sacar de ti misma para los demás. Yo nunca pensé que pudiera leer en público. También me han parecido siempre muy interesantes los talleres y las charlas que se han dado, de muy diversos tipos, pues siempre se ha buscado personas que nos han transmitido de una manera muy grata su conocimiento.

-¿Qué retos cree que quedan por alcanzar?

Los retos siguen siendo muchos. Si miramos hacia atrás vemos que se han conseguido muchas cosas, aunque está claro que queda mucho por hacer. Pero si seguimos juntas estoy segura de que sabremos cómo conseguirlo.

Dolores Villajos Leibe

Una mujer muy luchadora que considera que después de la fundación de la asociación todo cambió. «Hacía falta que las mujeres lucháramos para ser mujeres y no un tiesto para casa», señala.

-¿Qué fue lo que la animó a formar parte de la asociación?

No lo podré olvidar nunca. Yo tenía un bar y vinieron a proponérmelo. Fue al principio. Entonces había pocas asociadas, y fue proponérmelo y lo primero que dije fue que sí, porque era demasiado que no tuviéramos nada para las mujeres, que nos tuvieran apartadas ahí, como si nada. Pasamos por muchas dificultades los primeros años. Nos criticaban mucho porque decían que nos habíamos metido en esto para estar siempre en la calle y no hacer nada en casa. Pero nosotras duras y ahí.

-¿Cree que la sociedad ayudó entonces a conseguirlo?

¡Ah! Si nosotras no nos hubiésemos decidido a hacer cosas, jamás lo habríamos conseguido porque, como era una asociación de mujeres… Creo recordar que cuando se fundó la asociación éramos diez o doce y luego llegaron otras más, y más. Y fuimos haciendo cosas porque hacía falta que las mujeres lucháramos, para ser mujeres y no ser un «tiesto para casa». Pero aún nos queda por luchar y tenemos que seguir haciéndolo, para que lo que está pasando ahora con las mujeres, que las están matando, se pare. Se están muriendo muchas mujeres sin tener ninguna culpa y la lucha tenemos que continuarla hasta lograr que eso se termine.

-¿A nivel personal qué cree que le ha aportado la asociación?

Conseguir que las mujeres tuviésemos un valor. Es lo más grande que me ha aportado. Lo más grande porque en la asociación podías hablar, compartir tu tiempo con otras mujeres, dialogar sobre cualquier cosa. Hasta entonces no tenías con quién. También nos permitió participar en talleres, hacer play-back, teatro, muchas cosas que nos gustan. Lo que más me gustó la primera vez que hice un play-back fue que me pude poner un vestido de gitana. Yo soy andaluza y siempre había soñado en ponerme uno, pero de pequeña mi madre decía que no me lo podía comprar y en esta ocasión tampoco me lo compré, pero lo alquilé y la tarde que me lo puse para mí fue el triunfo más grande que podía haber soñado. No la olvidaré, aquello fue un triunfo de las mujeres.

-¿Qué papel cree que ha tenido la asociación en estos logros?

Antes de la asociación, cada una estaba en su casa, más aislada, y te cruzabas con otras mujeres en la calle y no se te ocurría pararte a hablar siquiera. Después, con la asociación, todo cambió. Hablábamos, teníamos comunicación, comentábamos qué podíamos hacer, y eso fue lo que nos ayudó a las mujeres, nos dio tranquilidad, fue otra cosa.

-¿Recuerda cómo acogieron los hombres estas iniciativas?

Muy mal. ¡Huy!, nos decían que las mujeres nos habíamos juntado para ir al bar a tomar café y poder abandonar la casa. Cuando llegaba mi marido a casa, me reprochaba que hubiera pasado toda la tarde por ahí y la cena estaba sin hacer. Y yo le contestaba que el mismo derecho tenía de hacerla yo que él y que podía haber empezado a hacer la cena él. Y con aquella se terminaba la discusión. A la semana siguiente cuando hacíamos la reunión Dolores allí estaba, en la reunión de nuevo, sin dejarse amedrentar. Esa ha sido una lucha de la que estoy muy contenta de haber participado. La tarde que teníamos reunión de mujeres adelantaba la faena lo que hiciera falta para no fallar.

Dora Romera Cañadas

Dora asegura que con la asociación «me sentí revivir». Antes de crearse, señala, «estaba todo muerto» y gracias a ella dice que ha conocido lugares que de otro modo no habría podido conocer. Lo que recuerda con más cariño es su espectacular play-back en el que hizo de guitarrista.

-¿Qué fue lo que la animó a formar parte de la asociación?

La oportunidad de salir de casa, porque yo no salía de la cocina ni del piso y me dije: me voy a apuntar y así puedo juntarme con la gente y salir de casa.

-¿Cómo recuerda la sociedad de Foios por aquel entonces?

Estaba todo muerto. Como aquel que dice, no había nada. Yo me apunté a la asociación dos o tres años después de su fundación. Primero no lo hice porque tenía a mi hijo pequeño, pero después me dije que tenía que apuntarme porque si no pasaría el tiempo y no lo haría. Y estoy muy contenta porque he ido a muchos sitios que de la otra manera no hubiese ido a ninguno.

-¿Cuándo llegó a Foios ya existía la asociación?

No. Yo vine a Foios en el 67 y entonces no había nada.

-¿Cómo recuerda su llegada a la asociación?

Me sentí muy bien acogida. Había un ambiente muy bueno y me permitió poder hablar y relacionarme con las otras mujeres, con las que antes no hablaba porque no las conocías, e iba por la calle y no tenía confianza suficiente para saludarlas o entablar conversación. Pero una vez te relacionabas con ellas, en la asociación, ibas conociendo a la gente, a las mujeres y hablabas con una y con otra, te saludaban por la calle y tu vida en el pueblo ya era otra cosa, otro ambiente. Antes era como si no conocieras a nadie y después te sentías una más.

-¿Hay algo que recuerde con especial cariño?

En los pases de modelo me lo paso muy bien (risas) y en los play-back que participé como guitarrista fue espectacular. Se rieron mucho con aquella actuación, y yo aún más. Lo pasé muy bien.

Pilar Alarcón Castillo

Lo más importante, para Pilar, «es tener amigas». «Me metieron en este lío», dice, y se alegra porque «no hay que estar metido en casa, hay que salir y comunicarse». Esta socia comenta que los maridos «también lo pasan bien cuando van a las cenas y los bailes de la asociación» y dice estar más dispuesta que antes a afrontar nuevos retos.

-¿Qué fue lo que la animó a formar parte de la asociación?

Cuando me vine a vivir a Foios me pasó como a todas las que veníamos de fuera. Estaba en casa, no salía. Pero después conocí a Dora y a Fermina y ellas fueron las que me metieron en el «lío». Me apunté y hasta hoy en día. Y estoy muy contenta con todo lo que se hace, con todo lo que hacemos en la asociación, y con todas las compañeras. Me hicieron participar en un pase de modelos, a mí que todo me da mucha vergüenza, y tuve que salir. Y lo pasé muy bien. Al final no me dio vergüenza y lo repetiría otra vez.

-Plantearse nuevos retos como el pase de modelos, ¿cree que le ha servido?

Sí. Mucho, muchísimo. Me ha servido para todo. Me gusta la asociación porque si no estás en un sitio así no sales de casa, no sabes ni lo que pasa en el pueblo. A menudo se lo digo a mi marido. No hay que estar metido en casa, hay que salir y comunicarse con las personas. Yo estoy muy contenta porque la asociación me lo ha facilitado.

-¿Piensa que es necesario que hombres y mujeres participen por igual?

Sí. ¿Por qué no? Todos tenemos los mismos derechos y lo mismo puede hacer un hombre que una mujer, ¿no?

-¿Cómo recuerda que fue acogida la fundación de la asociación por parte de los hombres en el pueblo?

Fatal. Muy mal, porque decían que no nos faltaba más que eso para estar menos tiempo en casa. Que no pensábamos más que en las reuniones de las mujeres e irnos a la asociación. Pero ellos también lo pasaban bien cuando venían a las cenas de la asociación y se divertían también con los bailes. Luego, como te ibas de casa y dejabas la cena y lo que hiciera falta todo hecho pues ya no tenían motivo para reprocharte nada. Cada uno podía cenar cuando quisiera o cuando le diera la gana.

-25 años después, ¿cree que ya están de nuestra parte?

Si no están, tienen que aguantar porque no hacemos caso. Nosotras ahora vamos adonde queremos. Yo me voy a muchos sitios con la asociación. Invito a mi marido a venir y si no quiere, ahí se queda y yo me voy. No puedes obligarle tampoco a que te acompañe a donde no le apetece ir. Pero nosotras nos vamos, gracias a que nos juntamos todas. Hace mucho tener amigas.

-¿Hay alguna actividad que le guste especialmente?

En el pase de modelos yo no quería salir, pero casi a la fuerza mis amigas me llevaron y luego me gustó mucho.

-¿Está dispuesta a seguir para superar nuevos retos?

Sí. Ahora más que antes, porque ahora ya parece que los hombres entran por donde nosotras y aparecen otros horizontes.

Angelita Ruiz Galiano

Para ella la asociación ha sido, entre otras cosas, un medio para hacer amistades y una experiencia para que la mujer se aprecie en su justo valor. Recuerda especialmente el «magnífico» viaje a París y asegura que le encanta ver cómo hoy una mujer va donde le parece y tiene libertad para expresarse.

-¿Qué la animó a formar parte de la asociación?

Estaba cansada de estar en casa y me asocié. Los primeros dos años no iba a casi nada, pero luego me dije que tenía que salir porque si no dedicas todo a los chiquillos, a mi familia. A mi marido le gustaba mucho El Musical y le dije que si él se iba a El Musical yo me iba a la asociación de mujeres. Luego a él también le gustó lo de la asociación porque nos íbamos juntos a las fiestas que se organizaban, a los viajes, a actividades, por ejemplo cantábamos los Mayos, que era algo muy bonito, o villancicos por Navidad, y me gustaba ir. También hacíamos viajes cortos para pasar un día, a ver cosas interesantes a sitios que no conocíamos y eso te abre un poco.

-En lo personal, ¿le ha servido formar parte de la asociación?

Pues sí, para poder tener más confianza con la gente, para hablar con unas y con otras. A través de la asociación hacías amistades. Me ha servido de mucho, te encuentras más ágil, no como las mujeres de antes. He conocido otras experiencias, las charlas, los talleres, la terapia de la risa, me ha servido de mucho, me ha ido muy bien.

-¿Hay algo que recuerde en particular, como extraordinario?

Sí. Un viaje que hicimos a París y fue magnífico. Ya hace 19 años y aún lo recuerdo. La unión que hubo para todo fue una maravilla. Para mí fue fantástico poder visitar París, conocer lo bonito que es. Animo a la gente a que participe en las actividades de la asociación porque te olvidas de todo.

-¿Ha participado en muchos talleres?

Sí. He ido a varios, entre ellos uno de autoestima, y me han servido para mirarme al espejo y saber el valor que tenemos las mujeres. Y eso me ha gustado mucho. También poder hablar con otras mujeres y ver si estábamos de acuerdo. Nos ha servido de experiencia, para que la mujer se aprecie en su justo valor. Recuerdo una vez que hicimos una charla en la que participó mi hija, que es camionera, una periodista, una policía y eso fue maravilloso porque antes no estábamos acostumbradas a nada de esto. Todo era estar en casa con los hijos y no pensabas en nada más. Hoy es muy bonito que una mujer vaya donde le parezca y tenga libertad para expresarse, para decir lo que piensa y para hacer lo que quiera hacer, por la igualdad que en parte nosotras hemos traído. Porque nosotras a nuestros hijos e hijas les hemos hecho saber que aunque fuera una chica podía hacer lo que quisiera. Ha cambiado mucho la vida en comparación con como estábamos antes. Yo estoy muy contenta porque mi hija ha sido camionera, otra que ha querido ser periodista lo ha hecho, otra policía o lo que le haya gustado. Me han gustado mucho todas las experiencias de la asociación de mujeres.

-¿Cómo cree que acogieron los hombres esta etapa en que las mujeres comenzábamos a ejercer nuestra libertad de opinar?

¡Huy! Tengo una experiencia propia que contar. Con ocasión de una cena de fin de curso que la asociación hacía en la piscina, a mi marido unos «amigos» le plantaron cara y se quejaron de que –»así se hacían las fiestas», que era dinero del pueblo y que cuándo se había visto. Machismo, porque nosotras no hacíamos mal a nadie, ni nadie nos daba nada. Teníamos derecho a divertirnos y no solo a estar en la casa. A mi marido le parecía muy bien lo que hacía la asociación y le plantó cara a su «amigo». Me acordaré siempre de aquellos primeros tiempos.

[Programa del viatge a Paris]

LUNES DIA 27:
Mañana: Paseo en Autobus por los principales monumentos.
Tarde: Visita al museo de Louvre.
Comida en el jardin de Tuileries.
Visitar alrededores como Palacio Real;Place Vendome, Opera, Rue Rivoli, Place de la Concorde.
Noche: Paseo en barca por los principales monumentos.

MARTES DIA 28:
Mañana: Visita con guia al Palacio de Versailles.
Tarde: Visita libre a los Jardines de Versailles.
Noche: Jazz-Club en el Fiapad.

MIERCOLES DIA 29:
Mañana: Visita a la Isla de la Cite y nuestra Señora de Paris (Catedral, Centro Pompidou, Hotel de Ville, Place de la Bastille) Place des Vosges (zona le Marais).
Tarde: Bosque de Vencennes.
Noche: espectaculo a elegir.

JUEVES DIA 30:
Mañana: Visita con guia a La Defense y subida al Belvedere de la Grande Arche.
Tarde: Visita a la Tour Eiffel y ascension.

Angelita González Tejera

Cuando Angelita se enteró de que iban a abrir una asociación de mujeres «lo primero que pensé es en que me iba a apuntar para conocer a otras mujeres. Pensé que tendría vivencias diferentes y tendría amigas». «Lo que más me ayudó», señala, «fue encontrarme con otras mujeres que tenían las mismas necesidades (…) eso me hizo una persona más fuerte». Angelita recuerda «que en una reunión por primera vez me atreví a levantar la mano para preguntar y me temblaba hasta el dedo gordo del pie pero pregunté».

-¿Cómo era la Angelita de hace 25 años?

Era muy cortada, tímida, una persona sin vida, que solo tenía la casa, los hijos, el marido, y no tenía amigas, tan solo las conocidas del barrio, pero amigas no tenía.

-¿Cuál es su primer recuerdo de la asociación?

Cuando me enteré de que iban a abrir una asociación de mujeres lo primero que pensé es en que me iba a apuntar para conocer a otras mujeres. Pensé que tendría vivencias diferentes y tendría amigas. Me dio alegría pensar en tener un lugar donde poder desfogarme.

-¿Piensa que la asociación le proporcionó una manera mejor de integrarse en la sociedad de Foios?

Sí claro. Fue poco a poco, porque no iba a entrar como un elefante en una cacharrería, muchas veces no tenía el valor de hablar, pero conforme fui conociendo y fui viendo que todas éramos como una piña y que todas éramos igual yo encantada y me encontraba fenomenal. Lo que más me ayudó fue encontrarme con otras mujeres que tenían las mismas necesidades. Yo hablaba, yo contaba, me contaban, y yo veía que como yo había muchas, y me hizo una persona más fuerte. Recuerdo que en una reunión por primera vez me atreví a levantar la mano para preguntar algo, y me temblaba hasta el dedo gordo del pie y la voz me salía entrecortada pero allí estaba yo. Levanté la mano y pregunté, y cuando me contestaron pues allí estaba yo como otra más.

-De las muchas actividades que se han hecho, ¿recuerda alguna en especial?

Recuerdo un taller de láminas. Nos juntábamos un grupo de amigas en las escuelas nuevas para aprender y como aquello era tan nuevo para mí recuerdo que lo pasábamos muy bien, fue una experiencia muy bonita.

-¿Cómo cree que vivieron los hombres la decisión de formar esta asociación?

Recuerdo que cuando íbamos hacia la reunión había varios hombres sentados –en la calle- y me preguntaron si iba a la asociación de las desfaenadas y una «amiga» también me preguntó con rintintín si ya era de las amas de casa, es decir de la asociación de mujeres, y yo recuerdo que le contesté que yo lo era desde hacía mucho tiempo, desde que era pequeñita, pero que en ese momento iba a una asociación de compañeras, hablábamos, reíamos, nos contábamos las penas, nos contábamos las cosas, y a eso íbamos, no a criticar a nadie y que la faena de la casa ya la teníamos toda hecha.

-¿Hoy sería posible esa crítica, estaría bien visto?

Hoy sería imposible. Eso era como de la edad de piedra. Esos hombres que criticaban eran de los que pensaban que la mujer con la pata quebrada y en la casa. Cuando vieron que nos salíamos de lo que ellos habían planeado para las mujeres no les gustó, ya éramos las desfaenadas y pensaban que íbamos a criticar. Nosotras solas nos tuvimos que montar nuestras estrategias y gracias a las primeras que fundaron la asociación estamos aquí porque ahora no hay quien nos pare.

Fermina Díaz Morales

Antes de formar parte de la asociación «estaba como las abuelas, en casa metida». «Cuando me apunté tenía ganas de que llegara el día de la reunión porque me encontraba muy bien», dice Fermina. Y ahora, transcurridos los años, Fermina asegura que es una mujer que se gusta como es y se alegra de todo lo que ha hecho. «El ir todas juntas», señala, «nos hacía más fuertes».

-¿Cómo era la Fermina de hace 25 años?

Llevo en la asociación al menos 19 años. Por aquel entonces no conocía a nadie y estaba como las abuelas, en casa metida. Eso me decía mi hijo. Y por aquel entonces en la asociación estaban haciendo un concurso de comidas y mi amiga Pilar me animó a que fuéramos a ver lo que hacían. Me apunté y hasta ahora. En la asociación he conocido a mucha gente y lo he pasado muy bien.

-¿Cómo vivieron los suyos esa iniciativa?

Mi hijo mayor quería que saliera y mi marido no se mete conmigo, aunque sí me decía: –»tú, desde que estás en la asociación…», como queriendo decir que había cambiado, porque antes parecía una abuelita.

-¿Hay alguna actividad que recuerde con especial cariño?

Me gustaba mucho ir a la asociación. Tenía ganas de que llegara ese día porque me encontraba muy bien. Me servía para hablar con mis amigas, a las que aprecio mucho. Había una canción que cantábamos en los Carnavales que lo reflejaba muy bien y hablaba de ir a la asociación para hacer muchas cosas. El título es «Ai, home meu». Esta canción es como nuestro símbolo, nos dice que aunque de pequeñas nos enseñaron que teníamos que aprender a lavar y planchar ahora salimos por fin juntas para hablar y tomar café.

-Hablando de café, ¿recuerda lo difícil que era entrar en un bar para tomarlo, siendo mujer?

Sí que era difícil, porque entonces las mujeres no entraban tan libremente como ahora. A nosotras nos ayudó el ir todas juntas, nos hacía más fuertes.

-¿Cree que el marco de la asociación ha facilitado la vida de las mujeres?

Yo creo que sí porque allí cada una expresa su opinión y nos sentimos unidas. Y la unión hace la fuerza. Cuando entramos al bar, las primeras veces, no nos importaba lo que dijeran, allí estábamos nosotras tomándonos el café.

-¿Cómo es la Fermina de ahora?

La Fermina de ahora es una mujer con 63 años y me gusta como soy. Me alegro de todo lo que he hecho: he hecho play-back, he desfilado en pases de modelos, he ido a talleres para aprender a pintar, a hacer flores de papel, un cursillo de patchwork. Y a todo lo que hagan me apuntaré. Hoy, aunque sea pequeña, me veo más grande.

«Ai! home meu quina desgràcia, me’n vaig a l’associació, no puc netejar la casa»
Cançó en clau d’humor cantada per les dones de l’associació.

Josefina Álvarez Sieiro

Cuando Josefina se asoció «no se veía bien que la mujer saliese a la calle y se reuniera» entre otras razones porque, como considera, había gente «que no quería que nada cambiara» y esa idea errónea «había que cambiarla». De todas las actividades realizadas, Josefina destaca la campaña contra el Cáncer que se celebró con una rifa en El Musical y el primer Carnaval que se celebró en Foios, que lo organizó la asociación. Para Josefina «la asociación ha tenido la capacidad de integrar a personas que venían de fuera».

-¿Cuál es el primer recuerdo que guarda de la asociación?

Mi primer recuerdo es en el Salón de Actos de Foios, cuando se estaba componiendo la Junta Directiva de la asociación. Yo me encontraba entre el público y me dije que me agradaba estas señoras que empezaban con este proyecto. Vi que necesitaban gente y pensé que me iba a apuntar.

-Haciendo memoria. ¿Cómo eran entonces el ambiente y la situación de las mujeres en Foios?

Las mujeres estaban más bien en sus casas, no salían así, a expresar sus sentimientos, o sus ideas. Estaban en casa con sus hijos. No se veía muy bien el que la mujer saliese a la calle y se reuniera. Y creo que por eso se formó la asociación, para terminar con todo esto.

-Cuando dice que se veía mal, ¿quién cree que lo veía peor, las mujeres, los hombres, quién?

Sobre todo los hombres. Ellos tenían una idea equivocada de que las mujeres, sobre todo las suyas, tenían que estar en casa porque eso era lo que toda la vida se había hecho y parece que no tenía por qué cambiar. Y alguna mujer también lo veía mal, porque la situación, la educación, era esa, bastante machista. Y hay gente que no quiere cambiar y otros que no querían que nada cambiara.

-¿Cuánto se tuvo que pelear para cambiar esta idea?

Yo creo que se tuvo que pelear desde la asociación porque la idea errónea había que cambiarla. Por la calle misma nos miraban de reojo. Había hombres que estaban sentados en el Bar Capri y se quedaban mirando de una manera incluso descarada al vernos pasar. Pero eso no nos amedrentaba, al contrario nos daba más fuerza.

-¿Guarda en la memoria algún momento memorable de la asociación?

Guardo unos cuantos, la verdad. Recuerdo en una Junta Directiva, cuando quisimos hacer algo diferente para recaudar dinero en la campaña para el cáncer. Eso lo tengo presente porque fue una gran innovación. Hicimos rifas de numerosos regalos que generosamente nos ofrecieron los comercios y empresas de Foios y aunque había gente de la misma junta que veía descabellado ir por los comercios recogiendo los regalitos para rifarlos, explicando naturalmente la causa por la que los pedíamos, esa propuesta salió adelante y preparamos una cena en El Musical, para celebrar la «rifa» y en cada regalo destacábamos al comerciante o empresario con un verso, de forma jocosa. Eso a la gente le encantó, se llenó El Musical y fue muy innovador. La gente estaba encantada y la junta del cáncer más porque se recogió bastante dinero para la época. Después recuerdo el carnaval por la calle, también fue muy innovador y el primero que se hizo en Foios con la democracia, entre otras muchas cosas. Otro momento fueron las cenas de la piscina. Para celebrarlas lo hacíamos todo nosotras. Íbamos de compras, poníamos las mesas, lo arreglábamos todo y después de cenar a bailar. Hemos seguido haciendo muchas otras cosas, pero digamos que estas tres las recuerdo muy satisfactoriamente, porque todo se hizo con mucho esfuerzo.

-¿A nivel personal qué cree que le ha podido aportar la Asociación?

A nivel personal la asociación me ha aportado muchas cosas, sobre todo el conocer a muchas personas, salir de casa, porque hacía solo un año que había llegado a Foios y no conocía a nadie. La asociación me aportó nuevas ideas, nuevas culturas.

-¿Desde dónde llegó a Foios?

Yo venía de Bruselas y llegué a Foios a finales del 83. La asociación se creó el 7 de febrero del 85, o sea que yo estaba poco más de un año en el pueblo, conocía vecinos pero lo que es conversar y intercambiar ideas eso aquí no se conocía. La asociación me abrió a otras cosas diferentes. Fue otra cosa.

-¿Fue una vía de integración?

Sí, evidentemente la asociación ha tenido esa capacidad de integrar a personas que venían de fuera. En aquel momento no había ninguna otra asociación de mujeres y ésta agrupó a mucha gente. Eso en la calle no se podía hacer, yo no conocía muchas cosas de aquí ni a demasiada gente y la asociación ayudó a integrar no solamente a mí, sino a otra mucha gente.

-¿Cree que la asociación ha contado con los apoyos necesarios de las instituciones?

Creo que más bien hemos sido nosotras las que hemos ayudado a las instituciones, porque en todo lo que hacía el ayuntamiento nosotras, las mujeres, siempre hemos estado al pie del cañón, ayudando. Aunque gracias al ayuntamiento teníamos el salón de actos y también una temporada nos dejaron el local de la Cooperativa, pero hay que decir que fuimos nosotras las que tuvimos que acondicionarlo para poder estar allí. Pero bueno, nos ayudaron…

-¿Cuáles diría tú que pueden ser los nuevos retos que se les plantea a las mujeres, en estos momentos?

¡Ay, los nuevos retos! Pues digamos que la base ya está hecha, que era salir de casa y comprender cuál es nuestro papel en la sociedad, que somos personas y no solamente madres o amas de casa. Digamos que el reto ahora es más bien intelectual por decirlo de alguna manera. Como mujeres tenemos que sacar ya algo que llevamos dentro. Ya hemos empezado a hacer teatro, lectura, idiomas, esta es ya una nueva etapa.

Maruja Bendicho García «La Xata»

Maruja és una de les pioneres en la creació de l’associació. Es va sumar al projecte perquè «la vida no és solament estar a casa, jo volia valorar-me, fer coses» assenyala. Per a Maruja, les dones associades «hem lluitat per nosaltres i pel poble» i «a mi que no em toquen l’associació perquè em tire com un llop». Maruja assenyala que «estic molt orgullosa de pertànyer a l’Associació de Dones de Foios i en este trajecte he après, em valore més i sóc més Maruja la Xata».

-Com era la Maruja d’abans, la de fa 25 anys?

Fa 25 anys era molt més jove, tenia 40 anys i ara en tinc 65. En aquella època es va formar l’associació de Dones i sóc pionera. Quan em vaig apuntar no volíem més que reivindicar que les dones teníem que eixir de casa, no per divertir-se ni per a fer viatges, que això és el que deien, sinó per tindre una opció de dir… vull pensar per mi mateixa. I jo vaig pensar: –ara vaig a valorar-me. Perquè llavors les dones sols estaven a casa ocupant-se dels fills i dels pares, i em vaig apuntar a l’associació. Jo feia el que tenia que fer, perquè el meu home se n’anava a treballar, pobret, i jo procurava deixar-me el sopar fet quan me n’anava a l’associació. Ell només volia que jo estiguera a casa quan tornara, i jo he dut ma casa avant i ara estic molt «repagà» d’estar on estic.

-En aquell moment era conscient que necessitava un canvi en la seua vida?

Per suposat. Perquè la vida no és solament estar a casa, jo volia valorar-me, fer coses. Per això em vaig associar. En Foios no hi havia res i vam ser pioneres.

-Formà part de la primera Junta. Recorda el que es va tindre que lluitar, no solament a l’àmbit privat, de casa, sinó amb tota la gent. Com veien els altres les dones de l’associació?

Al principi ens veien molt mal. Deien que on anàvem, que què ens crèiem, i nosaltres només preteníem reunir-nos, parlar, aprendre unes d’altres.

-En l’àmbit domèstic, què li deien el seu home, els seus fills?

Ui! Mire com seria que, quan estàvem tots reunits a casa, el meu germà li deia al meu fill segon, –Vicent, les ames de casa què són?, i el meu xiquet contestava, – Totes unes males putes que no estan mai en casa. Açò és una anècdota, però era així. Era mig en broma, pel que es deia per ahí, però es deia.

-Pel que diu, no podria ser que no els agradava que trencàrem l’ordre establert?

Jo tenia a ma mare a casa i quan me n’anava havia de dir alguna mentideta que altra. Igual li deia que me n’anava al metge per a poder anar-me’n amb les dones, que li contava que me n’anava a ca Xonin, que tenia una tenda. Perquè no podíem dir que anàvem al bar a fer-nos un cafenet.

-Què destacaria del paper que feia l’associació en el creixement personal de les dones associades?

A mi m’ha fet molt de paper. A mi que no em toquen l’associació perquè em tire com un llop. Perquè nosaltres hem lluitat per nosaltres i pel poble. Perquè estiguera qui estiguera a l’ajuntament, hem ajudat, hem fet coses divines, hem col·laborat amb ONG’s, amb els xiquets saharauis, amb la lluita contra el càncer, campanyes d’ajuda puntual de diferents desgràcies que han passat al món. Quan no hi havia diners a l’ajuntament fèiem el xocolate de la Mare de Déu del Patrocini gratuïtament. Tot per la gent, pel poble. En alguna caldera, de la mateixa manera, pelàvem tota la verdura, per a que no li costara diners a l’ajuntament. Un any haguérem de jugar al futbol i recaptàrem 450.000 pessetes per la lluita contra el càncer. I vull dir que hem col·laborat en tot el que ens han demanat. Vull dir que estic molt orgullosa de pertànyer a l’Associació de Dones de Foios.

-Què ens diu de la Maruja d’ara?

Ui!, la Maruja d’ara! Doncs són 25 anys més, però puc dir que he fet teatre, he fet playback i que l’associació no és només per a divertir-se, perquè hem fet moltes més coses, i ara estic més lliure, i en este trajecte he après, em valore més, molt més, estic més «feta» i sóc més «Maruja la Xata».

«en este trajecte he après, em valore més, molt més, estic més «feta» i sóc més «Maruja la Xata».

Lola Ramón Calatayud

A Lola Ramon li va parlar de l’associació la seua cunyada Pilar i es va apuntar. Està satisfeta del que han anat aconseguint les dones, recorda que fins i tot tenint feina li agradava molt anar a les reunions i en l’associació s’ho passava molt bé. A Lola li agrada col·laborar en el que pot i pensa que li haguera anat millor si, sobre tot de més joveneta, haguera sigut més decidida.

-Com és que es va apuntar a l’associació?

En aquell temps, a més de les feines de casa, jo cosia, i un dia vingué la meua cunyada Pilar i em va parlar de l’associació, a la que, per cert, ella ja estava apuntada. Jo no sabia ni el que era, em digué que ja eren moltes sòcies i jo li vaig dir que jo també volia estar. I cosint i tot, quan era el dia de la reunió jo me n’anava i m’agradava molt. A més ho passava molt bé, de categoria. A més de les activitats que es feien, formàrem una coral, cantàvem nadalenques, el mes de maig pels carrers, i he fet més d’un playback…

-S’ha sentit recolzada, a casa, en les seues aficions?

Ara sí, perquè com veuen que el meu caràcter és així, i no em poden lligar… Encara que de vegades em calle i així no discutim. M’agrada col·laborar en tot el que puc…

-Les seues aficions li semblen importants?

A mi, molt, encara que de vegades els altres no m’entenen i encara que després em reganyen un poquet… Però jo vaig a la meua, jo vull seguir sent la mateixa Lola.

-Està satisfeta del que anem aconseguint les dones?

Sí, perquè sempre recordaré que una vegada volia passar a comprar un dècim de loteria a Museros, on jo vivia abans de casar-me, i com estava ple de xics i homes em va donar vergonya i no el vaig comprar. I eixe número va tocar. I sempre he pensat que per culpa d’haver-hi homes jo no vaig entrar i no em va tocar. Si haguera sigut més decidida tal vegada seria rica. I des de llavors pense que cal ser més decidida.

Lolita Cabo Palanca «La Sevillana»

Lolita sentia «el desig de fer alguna cosa més que no fóra la feina de l’ama de casa» i es va sumar al projecte de l’associació. Pensa que «a totes ens unien les mateixes inquietuds» i a l’associació «em desvinculava de ma casa i trobava una nova energia». Quan l’Associació va celebrar la primera rifa per recaptar fons contra el Càncer «fou la primera vegada que vaig poder fer alguna cosa amb les meues mans per als altres», assenyala.

-Recorda per què va decidir formar part de l’associació?

El motiu fou la curiositat i el desig de fer alguna cosa més que no fóra la feina de l'»ama de casa». Buscava una alliberació de mi mateixa, del que jo tenia sempre a casa.

-Sabria dir-nos que li ha aportat l’associació?

Com a persona, com a dona, molt. Perquè em vaig trobar amb moltes dones de Foios de la meua edat que més o menys a totes ens unien les mateixes inquietuds. Vàrem ser pioneres en fer esta associació escapant de lo quotidià, de sempre fer el mateix en casa, per passar a tindre un lloc on acudir, on divertir-nos, on fer alguna activitat, manualitats. Era eixir del que fins el moment havia estat fent.

-De totes les seues vivències a l’associació, hi ha algun record en particular, que destacaria?

Sí, la vespra d’anar a fer manualitats sentia molt d’entusiasme, inclús fèiem coses per a rifar per traure alguns diners per a l’associació, o per a regalar. La qüestió era estar juntes. I eixe dia de la setmana em desvinculava de ma casa i trobava una nova energia. També voldria destacar que en una ocasió estiguérem fent quadres, d’una manera altruista, per poder-los rifar i arreplegar diners per al càncer. Fou la primera vegada que vaig poder fer alguna cosa amb les meues mans per als altres, i me’n recorde amb molta estima. Recorde que era un quadre gran, «un arlequí» i recorde fins i tot a la persona que el va guanyar a la rifa, que em va donar les gràcies i jo vaig sentir que era jo al mateix temps la que es sentia bé pel que havia fet.

Aurelia Tamarit Palanca

Si hi ha alguna cosa que caracteritza a Aurèlia és que és una sòcia molt treballadora, sempre disposada a fer feina per a l’associació. Al principi, a causa de la feina no pogué apuntar-se, però estava desitjant-ho. Quan ho va fer, assegura, te n’anaves a l’associació «t’oblidaves del cansament i et trobaves com si t’haguera eixit la loteria». A esta associació, «jo no sé com ho fem». Diu, però encara que algú pense que alguna cosa no pot ser, per més difícil que siga, s’aconsegueix. Aurèlia anuncia en esta entrevista que enguany vol deixar d’estar entre bastidors i debutar en l’escenari en un playback del 25é aniversari.

-Per quin motiu es va apuntar a l’associació?

El motiu fou l’ànsia que es tenia de fer coses, de superar-se, de fer alguna cosa pels altres. Jo vaig tardar un poc a apuntar-me perquè treballava i no podia. Però l’associació m’encisava i estava esperant poder apuntar-me.

-Què creu que l’associació li ha pogut aportar personalment?

A mi molt, perquè encara que acabes morta de fer les coses, discutint amb esta i amb l’altra, per açò o per allò, et sents tan satisfeta pel que has pogut fer pel poble, per amigues, per companyes i per qui siga, que t’oblides del cansament i et trobes com si t’haguera eixit la loteria. Satisfeta «a tope». En lo personal m’ha servit molt perquè jo sentia que tenia que fer coses de pressa, per quan no les havia pogut fer. Perquè en molts anys no vaig poder fer només que treballar.

-Què destacaria de totes les vivències en l’associació?

Sempre anem amb el temps justet per fer les coses, ho pensem la vespra i de sobte ens n’adonem que hem d’abaixar la lluna i encara que algú pense que no pot ser, jo no sé com ho fem que la lluna abaixa.

-Li queda alguna assignatura pendent en l’associació?

Sí, moltes, però en particular que en les actuacions que s’han fet jo he sigut la maquilladora, la «vestidora», és a dir que el «baúl de la Piquer» és ma casa, però enguany la cosa ha canviat i he decidit que abans que em faça més vella jo faig el debut i vull eixir en el 25é aniversari de l’associació, en el playback. Estic decidida (però açò que quede entre nosaltres).

María Rodríguez Navarro

María llegó de fuera y la asociación le permitió hacer amigas y darse cuenta de cuestiones que han cambiado su vida. «Pasaba los días deseando que llegara el momento de la asamblea de la asociación y me emociono al recordarlo», señala. Y es que en la relación con las otras mujeres descubrió que «la vida de uno es de uno mismo y de nadie más y me preguntaba por qué yo no tenía que tener libertad si no hacía daño a nadie». Antes de formar parte de la asociación «no había ni imaginado nunca que yo podría decirle a mi marido que pusiera él a cocer el hervido porque me iba a la asociación». María recuerda a su madre y a las mujeres como ella que «no han podido hacer lo que nosotras estamos haciendo». La María de hace 25 años era para sí misma lo último, pero ahora «soy una persona más libre, una persona sin miedo».

-¿Cómo era María en 1985, cuando se fundó la asociación?

Era una María que trabajaba mucho y que no sabía de la mitad de las cosas. No sabía nada más que trabajar, hasta que llegué a Foios y sobre todo a la asociación, porque en ella encontré alegría y amigas, y aquello me llenó muchísimo. Pasaba los días deseando que llegara el día de la asamblea de la asociación y cuando llegaba me daba muchísima alegría, pensaba en arreglarme e ir a conocer gente, hablar con gente. No tengo hermanas y aquí tampoco tengo familia, entonces me cogí a aquello como si fuera mi familia. Me emociono al recordar aquellos días y lo que significó para mí. La mayoría de las veces me tenía que ir escondida, escondida porque mi marido no estaba acostumbrado a aquello, a que yo me fuese. Yo me dejaba todo hecho en casa pero él estaba acostumbrado a que mi vida fuera ir a trabajar, llegar a casa, hacer la cena, trabajo, casa,… y ya no había otra cosa. Si salía algún día era con él. Pero al encontrarme con la asociación, descubrí una vida muy diferente. Me di cuenta de que la vida de uno es de uno mismo y no es de nadie más. Mi marido me reprochaba que me fuera a la asociación pero yo iba. Antes de irme me dejaba toda mi faena hecha, pero me iba. Porque aquello me hacía falta y me da vida. Entrar en la asociación lo viví con muchísima alegría e ilusión y aprendí muchísimo de todas, conocí a muchísima gente a la que antes no conocía, aunque ya llevaba en Foios 15 años, porque estaba trabajando 12 horas al día y a la mayoría de la gente, aunque ya llevaba aquí 15 años, no la conocía. A raíz de la asociación me fueron conociendo a mí, que tampoco me conocían y me hice amiga de todas, porque yo las tengo a todas por amigas y me dio mucha vida. He pasado ratos muy buenos, me he reído mucho porque soy muy alegre y me gusta mucho la gente y me gusta mucho hablar, soy habladora, me gusta mucho dialogar, y sobre todo de lo que otras saben, para aprender lo que no sé.

-¿En qué ha cambiado María a raíz de la asociación?

En mucho, porque pude ver que había otras mujeres como yo, en la misma situación y cuando una se atrevía a hacer algo nuevo yo me preguntaba por qué yo no lo podía hacer igual, y me daba cuenta de que en realidad yo podía hacerlo igual. Me preguntaba por qué yo no tenía que tener la libertad si no hacía daño a nadie, ni era diferente. Y aprendía que yo tenía que ser yo misma y no respirar cuando otro me diga que respire, sino cuando a mí me apetezca hacerlo. A mí eso me ayudó mucho: antes de la asociación yo no había imaginado nunca que yo podría decirle a mi marido que pusiera él a cocer el hervido porque yo me iba a la asociación.

-¿Destacaría alguna de las actividades que se han realizado?

Recuerdo con mucho cariño una vez que hicimos una cena y yo me decía: – Dios mío, si los mayores levantaran la cabeza y nos vieran aquí bailando como locas y nos vieran con esta alegría… qué lástima de mi madre, a la que nunca vi ni arreglada, se murió con 58 años. Y pensé en cuántas vidas se han perdido de las personas mayores que no han podido hacer lo que nosotras estamos haciendo hoy, ni mucho menos tener lo que nosotras tenemos hoy.

-¿En los momentos «malos» tenía esperanza respecto de los cambios?

Yo soy optimista y cuando las cosas están mal siempre pienso que van a cambiar para bien. Soy una persona que le da vueltas a la cabeza y se dice: –Yo esto lo tengo que cambiar… Esto no puede seguir así toda la vida… porque la libertad es muy importante y hacer aquello que te guste.

-¿Cómo vivió el tener que dejar su casa natal y venir a otro pueblo desconocido?

Lo viví muy mal, porque no conocía nada, no había visto nunca ni un tren. Vine con 28 años y tengo ahora 73, y no había visto los trenes, no había visto la playa y al llegar esto me pareció lo más grande, pero me encontré con una barrera que era el habla, que no entendía nada de nada. Me costó mucho porque además no tenía aquí a nadie y cuando veía el tren pasar me decía: – un día cojo la maleta y me voy. Pero poco a poco me busqué trabajo y fui haciendo amistades, primero mis vecinas, que me ayudaron muchísimo, y me fui integrando. Y algo que a mí me ayudó muy especialmente fue la ayuda de la tía Clara y el tío Batiste, que tenían una tienda, la familia Segura, la tía María la de Germán, la Escolana, en unos tiempos en que además ni yo ni nadie teníamos nada, más que lo justito para ir a comprar.

-Y en la asociación, ¿se sintió acogida?

Nunca me he sentido discriminada por no ser de aquí, ni por ser andaluza. Me sentí muy bien desde el principio aunque yo pensaba que se iban a reír de mí porque hablo muy mal, pronuncio mal, muy andaluza, y no he aprendido. Pero fue todo al contrario, parece que a todas les hacía gracia hablar el andaluz aunque a mí me hubiese gustado hablar mejor de lo que hablo.

-María, sabemos que conoces muchos refranes que en la asociación han gustado mucho, ¿nos dirías alguno?

Claro: –Yo me casé con un tonto por culpa de mis parientes, ellos están en su casa y yo con el tonto siempre. Esto lo aproveché para hacer una chirigota al estilo de Cádiz cuando hicimos los carnavales de la asociación y aquello me dio una vida. Además he salido en play-backs. Había veces que tenía muchos problemas en mi casa, pero cuando volvía de la asociación ya me parecía que el problema no era tan grande, porque lo que me he reído eso ya no me lo quita nadie.

-¿Cómo ve a la María de ahora con respecto a la de antes?

¡Huy madre! pues como si hubieses vuelto un calcetín que por un lado es blanco y por la otra cara es negro. Yo hoy no le temo nada más que a Dios. No le quiero hacer nada malo a nadie pero los «palos» que a mí me han pegado ya no quiero que me los peguen más. A mí me han dado muchos palos porque he sido una persona muy frágil, me ha dado mucha lástima todo, me ha gustado ayudar aunque yo me haya quedado sin nada. Yo era para mí misma la última, daba igual cómo estuviera yo mientras que fulanito esté bien, que menganito esté bien, que estén todos bien comidos. Pero hoy soy una persona más libre, soy una persona sin miedo. El miedo es muy malo, y yo tenía muchísimo. Yo iba a la peluquería y porque se me había hecho tarde llegaba a la puerta de mi casa temblando, temblando, sin saber cómo abrir, ni si tocar… porque sabía lo que me encontraba, porque entonces parecía que no tenías derecho a nada. Y mi marido no es malo, simplemente era el machismo que había, la mujer a casa, y con el delantal puesto y no había nada más… aunque tuvieras veinte años. Y hoy si me dicen lo que le puedo yo decir, de tú a tú, a mi marido, no me lo hubiese creído en la vida: –Manolo prepara tú el hervido que me tengo que ir a la asociación. Hoy mi marido no se mete con nada y yo voy adonde quiero. Pero también es porque yo he puesto la barrera, si yo no la hubiese puesto quizás hubiese seguido igual. Estoy segura de que hubiese seguido exactamente igual, pero yo me dije: –No, hasta aquí hemos llegado, esta es mi parcela y esa es la tuya. Yo no me voy a meter en la tuya, pero tú tampoco te metas en la mía.

«Yo me casé con un tonto por culpa de mis parientes, ellos están en su casa y yo con el tonto siempre».
Fragment de la cançó interpretada per a les Xirigotes

Amparo Badía Ruiz

Amparo recorda que fa 25 anys les dones no podien participar en els assumptes del poble perquè estava mal considerat. La dona, diu, «no tenia veu» i va ser a través de l’associació quan començaren a tenir-la a Foios i a respectar les seues opinions. Per Amparo «a una persona sola li haguera costat molt oposar-se a la societat d’aquells moments, que no comprenia les nostres necessitats». Ella destaca que amb l’associació ha pogut cantar, cosa que «ma mare no em deixava perquè deia que cantar era de «fulanes».

-Quin és el primer record que guarda de l’associació?

Recorde una assemblea dels primers temps, en la que vaig proposar que s’arreglara el cementeri, perquè en aquell moment el cementeri estava molt deteriorat, i que es fera municipal, però no s’acceptà perquè en aquell moment es va considerar que no era cosa nostra. Aquell debat va ser per a mi molt impactant.

-Així que vostè pensava que les dones havien de participar en les coses del poble, però creu que podien?

No, les dones no podíem, perquè en aquells moments no estàvem considerades. La nostra veu no podia jutjar res, ni podíem quasi anar a l’ajuntament a demanar res. No és que et tractaren malament com a persones, però no respectaven la teua paraula, no la consideraven vàlida, i pense que a partir de formar l’associació començaren a mirar-nos amb uns altres ulls i veren que anàvem amb molta força, «peleones»…

-En el plànol personal, eixe reconeixement li costà d’aconseguir?

A mi, a nivell personal no. Perquè des de xicoteta he sigut molt lluitadora. En ma casa els meus pares ja ens donaren molta llibertat, més mon pare que ma mare. Llavors jo ja no em sentia reprimida, en l’àmbit personal, però a nivell de poble sí, no em sentia reconeguda. A eixe nivell eres simplement «una dona», res més. I la dona no tenia veu i va ser a través de l’associació quan digueren – Estes estan «peleones». I ja pareixia que començaven a voler respectar una miqueta la teua opinió.

-A les dones els ha ajudat la facilitat de comunicar-se entre elles, en el marc de l’associació?

Molt. L’associació ha donat moltes facilitats per a relacionar-nos, encara que a nivell personal jo no ho he necessitat, perquè ja tenia una certa llibertat. Però a altres persones sí que els ha ajudat, perquè és cert que estaven molt oprimides per la casa, per l’home, i en eixe sentit l’associació ha servit moltíssim per alliberar-se, per a que la seua veu siga escoltada. L’associació ha fet molt de bé perquè només que en un moment donat la dona li haja pogut dir al seu home que li deixava el dinar perquè se n’havia d’anar a una excursió cultural, eixe bot ha sigut molt positiu. Que eixa dona haja pogut veure que altres dones ho podien fer i reflexionara i es preguntara a ella mateixa per què ella no podia fer-ho igual. Si no haguera tingut el recolzament d’altres dones no haguera pogut. A una persona sola li haguera costat molt oposar-se a la societat que aleshores no comprenia les nostres necessitats.

-Quines activitats de l’associació destacaria?

Destacaria el fet que jo haja pogut cantar, que m’agrada molt. Perquè abans no havia pogut. Ma mare no em deixava perquè deia que cantar era de «fulanes» i jo ara faig el que m’agrada, per exemple imitar a les folklòriques, perquè sóc folklòrica, m’ho reconec, encara que no em isca la veu, però li pose passió i he pogut desenvolupar el que m’agrada, amb passió i «poderio». Destacaria també que vaig tenir l’ocasió de poder pintar ceràmica i l’enorme satisfacció de tindre moltes coses que les he fet jo amb les meues mans. Vull fer-me un taulellet que pose la data en la que vaig començar a pintar per a que els meus fills quan jo ja no estiga se’n recorden.

María Ferrer Coret

María recuerda que hace 25 años «era muy retreta» y ahora «me encuentro que me he liberado mucho gracias a hacer cosas juntas». Al principio hubo quien veía mal la asociación y nos decían «dones de fora de casa», explica María. También dice que «jo no me podia imaginar mai en la vida que jo poguera eixir al teatre». Y recuerda especialmente «el Betlem vivent en el que vaig eixir de Mare de Déu mexicana».

-¿Recuerda qué la decidió a formar parte de la asociación?

Jo era molt retreta i el meu home al revés, era molt liberal, i un dia me’n vaig anar a una reunió de l’associació amb un parell d’amigues i allí em vaig alliberar, m’ho vaig passar molt bé. Des de llavors he fet moltes activitats, he fet teatre, he cantat a la coral, vaig eixir a un playback de Joselito i allò va ser massa. Em trobe que m’he alliberat molt, gràcies a fer coses juntes. Fins i tot ens atrevírem a entrar al bar a fer-nos un cafenet després de la reunió de cada dijous, cosa que abans no havíem fet. També he fet molt a gust manualitats, làmines holandeses superposant unes làmines damunt de les altres i retallant perquè ens quedaren uns quadres molt bonics. També recorde que anàrem a la caserna militar de Marines a la que no havien anat mai dones de visita i ens l’ensenyaren tota i el capità ens va explicar què feien els soldats en un dia normal. Recorde que menjàrem paella al menjador en companyia dels soldats, i va ser un viatge molt instructiu.

-La María d’ara és diferent de la María de fa 25 anys?

Ui!, al cent per cent, sóc completament diferent. Abans jo mateixa em reprimia, el meu home només volia que isquera però era jo la que volia estar a casa. Però després de l’associació tot va ser diferent. També he de dir que jo tenia un grup d’amigues que no acceptaven allò i que em deien que no diguera que era dona de casa perquè més bé era dona de fora de casa, que no estava mai a casa. Jo els replicava que quan eixia de casa em deixava la feina feta i a mi la feina no me la feia ningú.

-Creu que la societat no acceptava els canvis que s’estaven produint?

Doncs no, però la dona havia de canviar. Jo no em podia imaginar mai en la vida que jo poguera eixir al teatre, ni que poguera eixir a cantar en la coral, on m’ho passava «bomba». De nit, de vegades, tenia por d’anar-me’n a casa sola, però no passava res perquè m’acompanyaven i gràcies a estes coses he sigut i sóc una altra persona.

-Guarda algun record en especial?

El Betlem vivent, en el que vaig eixir de Mare de Déu mexicana i totes les meues actuacions. Us en diria tantes…., l’últim playback també: – «En los carteles han puesto un nombre que no lo puedo mirar… Francisco Alegre y olé, Francisco Alegre y olá…».

Mariví Granell Fernández

Per a Mariví l’Associació de Dones de Foios «va ser una forma d’introduir-me al poble» i «vaig passar de ser una ama de casa o mare de família a interessar-me per moltes més coses». Recorda especialment quan cada any celebraven l’aniversari de l’associació i feien sopars a la piscina municipal.

-Quins motius diria que la portaren a formar part de l’associació?

Jo venia de Montcada a viure a Foios i la meua cunyada, que ja estava en l’associació, em parlà d’ella i va fer que m’associara. Va ser una forma d’introduir-me al poble, perquè a més era una associació de dones amb moltes activitats. Jo tenia xiquetes xicotetes però ja podia disposar d’un poquet de temps i em va vindre molt bé per a introduir-me en la vida social. Ja fa almenys 20 anys. Recorde eixa època de l’associació com una cosa molt agradable, pense que va ser una època molt important, es feren moltes activitats, les dones estaven molt unides.

-Com recorda a la Mariví d’aquells moments?

Per a mi, que m’havia bolcat en les meues xiquetes i en la meua família, va ser com tornar a la societat. Vaig passar de ser una ama de casa o mare de família a interessar-me per moltes més coses. Per això puc dir que l’associació a mi m’ha aportat moltes coses. Principalment he conegut moltes persones encantadores, cada una d’un àmbit social i cultural diferent, perquè hi ha de tot i això és el que té de bo l’associació.

-En aquells moments, des d’alguns sectors del poble es notava certa oposició a l’associació? Creu que hui seria possible?

Hui en dia no es podria oposar ningú a la força que tenim les dones, seria impossible. En aquella època potser s’intentà però no varen aconseguir res i hui en dia molt menys, hui no crec que fóra possible.

-Destacaria algun record en especial?

Moltes coses. Per exemple les xerrades, les activitats culturals, les visites al Palau de la Música, el teatre, molts tallers que s’han fet encara que jo no haja pogut participar. S’han fet moltes activitats en les que la gent participava molt i quedava molt contenta. Recorde també especialment cada any quan celebràvem l’aniversari de l’associació, quan fèiem els sopars en la piscina municipal de Foios i en altres llocs. Cada any tenim un al·licient nou. I és també molt interessant quan celebrem «els nostres menjars» i participem en la comunitat i es descobreix que les dones volen participar i tenen moltíssima inspiració a l’hora de fer menjars.

-Alguna reflexió que afegir?

Pense que devem seguir en esta mateixa línia, però ens estem fent ja majors i hauria d’entrar gent jove.

Mercedes Soro Vela

Mercedes va faltar uns dies després de fer-li l’entrevista. Ens va atendre quan ja estava molt malalta i quasi no podia parlar, per això l’entrevista va ser tan curta, però sí ens va transmetre que quan hi havia reunió de l’associació s’afanyava el que calguera per a dinar i arreplegar, per a no faltar a la cita, a la que acudia amb molta il·lusió.

-Quan es va apuntar vostè?

Jo em vaig apuntar de les primeres, en companyia de la tia Rosario, la meua amiga Xon, una botifarreta, la tia Amparito i una filla.

-Mercedes, se’n recorda de com s’ho passava en l’associació?

Sí, això sí, clar. M’agradava molt anar a la reunió. Quan acabava de dinar m’afanyava per arreplegar prompte i ser de les primeres en arribar.

-Amb qui anava?

En companyia de la meua amiga Xon, el que passa és que primer sí, però a última hora a molts llocs ja no podia anar.

Paquita Casares Bauset

Paquita es va apuntar a l’associació per recomanació de la seua amiga La Peixa. Recorda que la primera vegada que va assistir a un acte de l’associació va ser a una caldera al carrer de l’Església on va estar molt a gust i la varen tractar totes molt bé.

-Com és que es va apuntar a l’associació?

Jo em vaig apuntar per la meua amiga La Peixa. Jo no volia però ella m’insistia que m’havia d’apuntar i al final m’apuntí. La primera vegada que vaig estar amb les dones de l’associació va ser en una caldera que es va fer al carrer de l’Església i totes em tractaren molt bé, vaig estar molt a gust. I fins ara, i pense seguir, estic molt a gust.

-Guarda algun record en particular?

El record d’un viatge que férem a Andorra i m’ho vaig passar molt bé. A més, l’oportunitat de poder estar juntes.

Paquita Saurí Mercader

Una de les activitats organitzades per l’associació que més recorda Paquita és «el partit de futbol que férem per arreplegar diners per al càncer», un partit en el que solament jugaven dones en una època en que això era molt poc, per no dir gens habitual. Va ser una activitat en la que les dones varen demostrar que eren capaces de llevar-se de damunt els prejudicis per ajudar els altres. Assenyala Paquita que «ho recorde com una època molt bona en la meua vida».

-Quin va ser el motiu que la va animar a formar part de l’associació?

Unes amigues em convidaren a què anara un dijous que anaven a fer una reunió i eixe dia em vaig apuntar. En la mateixa reunió em va tocar una safata preciosa en un sorteig. Encara me’n recorde.

-Hi ha algun moment o alguna activitat que destacaria?

¡Sí! el partit de futbol que férem per arreplegar diners per al càncer. Jo era la capitana i guanyàrem dos a u. També recorde que hi va haver alguns accidents no greus afortunadament, durant el partit. Ho recorde com una època molt bona en la meua vida.

Patrocinio Mercader Saurí

A Patro la va animar a apuntar-se a l’associació la seua amiga Xon –Presen Saurí-. Se’n recorda especialment de l’homenatge que se’ls va retre per ser de les més majors i en el que la Tuna els va cantar. També recorda especialment «quan anàrem a una caserna de soldats a Marines i dinàrem el mateix que els soldats». De l’associació, Patro diu que «m’ha agradat tot». «Vaig entrar molt jove (…) i hui potser siga la més vella de totes». Patro desitja a totes «molta felicitat i que es feu tan majors com jo en esta associació».

-Quin és el primer record que té de l’associació?

Recorde que fou Presen Saurí –la tia Xon- la que m’ho digué –m’entra pesar al nomenar-la- i jo li vaig dir que clar que m’havia d’apuntar. Si no m’ho haguera recomanat ella potser jo no m’haguera donat compte. I ens ho hem passat molt bé. Això seria l’any 85, farà ja 25 anys, encara érem joves i sobre tot he de dir que ens ho hem passat molt bé. Quan em vaig apuntar era molt jove i ara sóc molt vella i prou és que encara ho conte.

-Vosté es dóna compte que la vida de les dones ha canviat?

Dona, s’han modernitzat molt. Abans estava tot molt més antic, però ara, mare de Déu!. Jo les veig més modernitzades.

-Què els diria a les dones més joves?

Doncs que vagen a tot, i que donen suport i que es porten bé totes com a bones companyes. I vull dir-vos que us desitge a totes molta felicitat en esta vida i que es feu tan majors com jo en esta associació.

-Guarda algun record especialment?

Me’n recorde molt quan ens feren l’homenatge i el que ens donaren, que vingué la tuna, totes estàvem al carrer de l’Església i totes cantant. I pujàrem dalt de l’escenari i tot. També recorde que un dia anàrem al Picayo i després a la platja per acabar el dia. En una altra ocasió anàrem a una caserna de soldats a Marines i allí dinàrem el que menjaren els soldats. També hem anat al llac d’Anna, a Xixona, a Benidorm, a Calp, al Museu del Marqués de Dos Aigües, al cine i al Teatre.

-Què diria que és el que més li ha agradat de l’associació?

A mi m’ha agradat tot. Sols en els dos anys que el meu home, el tio Ramon, estigué malalt no vaig anar a res, però després he anat a tot.

-Creu que ha canviat des dels seus inicis?

Jo veig que se n’han apuntat moltes, a l’associació, i és una bona associació. Fan moltes cosetes, lectura tots els anys, caldera i jo vaig a tot, tots els anys. Pot ser que hui en dia siga la més vella de tota l’associació.

Maribel Peiró Martínez

A Maribel la va animar a apuntar-se sa mare quan li contava els famosos finals de curs a la piscina que organitzava l’associació, entre altres activitats. Ella diu que «he après molt» amb l’associació i ha tingut l’oportunitat de participar en activitats fetes per l’associació però per al poble. Maribel recorda especialment les campanyes de la lluita contra el Càncer i un dels reptes que creu que queden per fer és contribuir a que s’acabe la violència contra les dones.

-Què és el que et va animar a formar part de l’associació?

Ma mare feia anys que estava associada i s’ho passava molt bé, em parlava de l’associació, que feien moltes coses. Recorde que em contava d’eixos finals de curs famosos a la piscina, excursions. I en part per ella que em va animar i que vaig tindre sort de partir-me la jornada de treball i tenia les vesprades lliures, i que l’associació començà a fer balls de saló i això a mi sempre m’ha fet gràcia i vaig començar a participar i em vaig apuntar per a ser una més de les dones.

-A nivell personal què creu que li ha pogut aportar l’associació?

M’ha portat molts beneficis personals. He pogut fer alguns cursets, he après molt i he participat també en activitats per als altres, per al poble, i això també m’ha omplit i a més a més m’ho he passat molt bé i m’ho passe encara molt bé. També destacaria les amistats que he pogut fer.

-Té algun record especial d’estos anys?

Recorde especialment les campanyes de la lluita contra el Càncer que m’agradava molt com es feien, els cursets de tot tipus que he fet com el d’autoestima, d’habilitats socials i altres, que anaven dirigits al creixement de la dona i sempre han tingut molt bona acollida per part de les sòcies.

-Les dones s’han trobat amb dificultats per a dur endavant la seua tasca?

Doncs en estos 25 anys de la vida de l’associació crec que sí que han hagut de lluitar molt per a dur-la endavant, perquè és un canvi i hi ha persones que no són receptives, que estan encara falcades en lo antic i un canvi és alguna cosa nova i això costa.

-Han col·laborat els homes en este camí?

Els homes crec que no o més bé poquet. Ells són més tímids i les dones exterioritzem més tot.

-Creu que ha sigut la necessitat el que ha fet avançar les dones?

Teníem molta necessitat d’agafar este camí per expressar-nos, perquè estàvem molt tancades a casa, i teníem que fer alguna cosa, participar no només per a elles sinó també per als altres. A més jo crec que ha estat molt bé això d’associar-se les dones.

-Quins creu que podrien ser els nous reptes?

Els nous reptes de l’associació, que a mi m’agradaria, seria fer alguna cosa perquè acabara la violència contra les dones, però clar això és una «lacra», una problemàtica molt greu. I apart d’això moltes coses en el món de la cultura perquè el camí és llarg.

Pilar Monsó Peris

Quan Pilar va arribar a viure a Foios «no coneixia com s’havia creat l’associació però vaig veure que la dona tenia un paper en este poble molt important (…), vaig notar una força molt gran del grup de dones de l’associació». El resultat, per a Pilar és, sobre tot que «les dones funcionen a nivell de grup i a nivell personal també van creant-se la seua independència dins de la societat. A més, les dones a nivell personal també han crescut molt».

-Quina va ser la seua impressió sobre la societat de Foios quan va vindre a viure ací?

Això va ser fa 13 anys. Jo venia d’un poble que estava més prop de la ciutat, però a nivell de la dona vaig trobar una vida molt forta, com que ací s’havia produït alguna cosa per a que fóra així. Jo no coneixia com s’havia creat això de l’associació però vaig veure que la dona tenia un paper en Foios molt important. Vaig tindre l’oportunitat d’acudir a algunes coses que feren, com xerrades i el que em va sorprendre molt fou com mostraven la capacitat que té la dona i la creativitat per a fer les coses. Això va ser una de les coses que més em va impactar. Vaig veure algun festival, un homenatge a les dones més majors, i quan l’associació prepara alguna xerrada està tot molt ben organitzat, té molta vida i és pel temps que heu estat en l’associació i heu tret el que la dona, tal vegada durant molts anys, ha tingut amagat. Heu fet veure que podia estar en el carrer, que podia fer moltes coses i ací s’ha vist la creativitat de la dona. Per exemple quan anava a un espectacle de l’associació les dones es trobaven en el hall, totes arreglades preparant el «picoteo» i a lo millor es posaven una flor, el davantal,… Una altra cosa que pense que té molta creativitat és la degustació dels menjars. Ací hi ha una vida. Totes, en els davantals blancs, les safates que arriben cap ací i cap allà, a mi em sorprén perquè això segurament ha sigut un treball de molts anys, això no es produeix de hui per demà. Un treball que entre totes heu tingut la força suficient per a dir: – estem ací i podem mostrar la nostra creativitat i això de veres que sempre m’ha impactat. Encara que jo no he participat molt. He acudit als actes però fins fa uns anys no he format part de les activitats i quan puc col·laborar ho faig, però sí que vaig notar una força molt gran del grup de dones de l’associació.

-Creu que la millor eina de la dona ha sigut la seua facilitat per a relacionar-se?

Els primers anys de l’associació no els he viscut, me’ls han contat i sé que han sigut durs en alguns aspectes. El que jo he vist és el resultat, i no sols és que les dones funcionen a nivell de grup, a nivell personal també van creant-se la seua independència dins de la societat –si vivim a Foios doncs a Foios-, no sols elles tenen eixa força quan estan totes juntes sinó que a nivell individual també això cala. Les dones a nivell personal també han crescut molt.

-Diria que la posada en comú de les seues inquietuds és un resultat?

Clar. El treball en equip sempre és molt més fructífer però el que vull dir és que la dona no funciona lliurement només quan està en grup, sinó que va agafant consciència que la dona té un dret dins de la societat, dins de Foios, si parlem de Foios.

-Creu que la nostra societat comença a comptar amb les dones?

Sí. Crec que l’associació en Foios en este moment és respectada. Tal vegada quan va començar, que és el que jo no conec, no ho fóra, però en este moment comptem com associació i se’ns respecta.

-Recorda especialment algun moment en particular de la seua vida d’associada?

Els berenars de Nadal, en els que es fa alguna representació. Jo només he actuat dues vegades, però es crea un ambient molt agradable i és molt bonic veure la resposta de la gent, perquè es fa amb molta estima, tant per part de les que ho preparen com de les que ho reben.

-Com sabem que vosté canta, volem demanar-li que ens recite la seua última creació.

Per a totes vosaltres «La bien timá»:

A les onze del migdia
m’enfile de pressa i entre en el banc
I entre el maremàgnum de gent excitada
Donen la notícia que el banc ha quebrat…
No pot ser, què ha passat, tots els meus estalvis allí s’han quedat.
I ara què farem, sense una aguilleta, pagar la hipoteca ja no podrà ser.
M’han timat, socorro que m’han timat, …
Casi m’agafa un atac. Perquè no puc ni pagar…
La compra feta al mercat. M’han timaaat m’han timaaat …
I jo, m’ha quedat… pelà.

Asunción Bolufer Sala

Les amigues d’Asunción s’apuntaren de seguida a l’associació: «la tia Amparito Liseta, Fineta, la tia Consuelo -pobreta que ja no està-, la tia Rosario, érem una quadrilla molt gran». Asunción recorda que «estàvem tan a gust allí que pensàvem: que parlen tot el que els done la gana!» referint-se a qui parlava malament de les dones que s’associaven. Quan vaig a l’associació, diu Asunción «sóc la més feliç del món». Abans, assegura l’entrevistada, «estàvem com si visquérem en un puny i ara som més lliures».

-Quin és el primer record que guarda de l’associació?

Recorde la primera vegada que vaig sentir parlar de l’associació. Estava Fina, que era la presidenta, i Xonin que era la segona. Les meues amigues s’apuntaren primer però enseguida vingueren a dir-m’ho i em vaig apuntar també. Totes les meues amigues: la tia Amparito Liseta, Fineta, la tia Consuelo –pobreta que ja no està-, la tia Rosario, érem una quadrilla molt gran.

-En aquell moment era de valentes apuntar-se a una associació de dones?

Valentes érem valentes i s’ho passàvem de meravella.

-Recorda en aquells moments si la gent entenia este fet?

Parlaven molt. El millor que ens deien era que si no teníem feina, que érem unes manteres, però a nosaltres ens donava igual. Estàvem tan a gust allí que pensàvem: que parlen tot el que els done la gana!

-Té algun record en especial d’algun moment que li haja marcat?

En general de l’associació m’ha agradat tot perquè quan vaig sóc la dona més feliç del món. Sempre he assistit asseguda a la primera fila, he anat la primera, menys una vegada en 25 anys que ens informaren a última hora que en feien de reunió. I on hem anat, als viatges per exemple, sempre m’ho he passat molt bé. Una altra cosa molt bona és que ens mirem totes com si fórem família.

-Pensa que ha canviat molt la situació de la dona?

Ja ho crec que sí. Abans estàvem com si visquérem en un puny i ara som més lliures i més de tot.

-Què els diria vosté a les dones joves?

Que s’apuntaren perquè moltes de nosaltres ja…. ara que jo estaré a l’associació fins que Déu m’ho permeta.

-S’imaginava que l’associació podia ser el que ha sigut?

Quan t’apuntes no ho penses, però conforme va passant el temps doncs sí i a cada any més a gust.

-Què pensa que li ha pogut aportar a vosté l’associació?

Molta satisfacció i molta felicitat.

-Què és el que més li agrada de l’associació?

A mi m’agraden molt les desfilades de models. La última va ser per a morir-se… i el teatre. I el que va ser una meravella fou l’homenatge a les més majors. Va vindre la Tuna i tot. Érem 27 o 28 i va ser molt emocionant.

-Coneix els pròxims plans de l’associació?

Jo sé que estan fent moltíssim, i nosaltres a recolzar en tot el que faça falta perquè en els meus anys poc puc fer però almenys estar allí per recolzar.

Amparo Vicent García

Amparo Vicent «havia perdut el contacte amb la gent del poble –en anar-se’n a viure a Sagunt- i, en tornar a Foios, a la majoria de les persones ja no les coneixia». L’associació la va ajudar a fer amigues. Les coses eren molt diferents abans. Quan entraves al bar, explica, «estava tot ple d’homes i et miraven de dalt a baix i t’entrava vergonya. Era així la cosa, fins que la canviàrem».

-Per què es va decidir a formar part de l’associació?

Ma mare i la meua germana m’insistien que m’apuntara però no ho vaig fer perquè me’n vaig anar a viure a Sagunt al casar-me. Però després en vaig quedar vídua i de seguida ma mare em va apuntar a l’associació. Ella i ma germana em comentaven que era una cosa molt bona, i a més jo havia perdut molt el contacte amb la gent del poble i a la majoria de les persones jo ja no les coneixia. En apuntar-me me’n vaig adonar que havia fet molt bé, perquè en les reunions i en els actes que fèiem jo ja anava contactant amb la gent, anava coneixent-la, ja sabia el seu nom, i a poc a poc sabia cada una com era, i això a mi m’agradava. Em pareixia molt important la tasca que feia l’associació.

-A nivell personal què li ha pogut aportar l’associació?

Ui!!! per suposat que hem donat molts passos, xicotets, poquet a poquet, però a molts nivells hem tret moltes coses. Abans una dona es ficava a casa, tenint cura dels xiquets i de l’home, però ens feia falta eixir un poquet i conèixer més coses, en qüestió de treball per exemple i de tot. I que poquet a poquet hem anat aconseguint. Ara quasi dóna ganes de riure que diguem això del cafè, però eixe espai també ens l’haguérem de guanyar. Ara tenim el baret de la plaça en el que sempre hi ha més dones que homes, però clar, dóna igual. Però era ben diferent el que estem recordant, que quan entraves al bar estava tot ple d’homes i et miraven de dalt a baix i t’entrava una vergonya i deies –Déu meu, açò què és?. I al mateix temps pensaves: – Bé, si estan ells, per què no podem anar nosaltres? Quin mal fem?. Però era així la cosa, fins que la canviàrem.

-Estar juntes els donava força per a fer-se preguntes?

Clar que sí. Estar juntes fou fonamental, perquè una deia –I per què no hem d’anar? Una altra era més vergonyosa però l’altra l’animava, i una per l’altra ens fèiem valentes i eixa unió ens feu guanyar posicions.

Amparo García Salva

Amparo García està «contenta de tot el que s’ha fet perquè he anat en companyia de les xiques de Foios», però recorda especialment el viatge a París al que «anàrem el meu home i jo, i quedàrem molt contents». Amparo diu que «jo anava a tot el que es feia. Quan feien algun viatge en autobús, si podia anar anava, i molt contenta».

-Recorda els primers moments de l’associació?

Jo anava a tot el que es feia. Quan feien algun viatge en autobús, si podia anar anava i molt contenta. A París anàrem el meu home i jo, i estiguérem allà 8 dies. Recorde que en l’hotel en el que estàvem per la nit teníem ball. En eixe hotel teníem de tot i quan eixíem a ballar el meu home i jo s’amagaven tots i ens deixaven ballant als dos sols en la pista. S’amagaven els japonesos, els negres que n’hi havia, perquè allí hi havia de totes les races, allò va ser meravellós. I he trobat tot el que hem fet molt bonic, mai no hem discutit i sempre hem estat d’acord i molt contentes i quan ens vèiem pel carrer érem doble amigues i ens dèiem: –Ah, quin viatge hem fet!

-Vosté ha sigut una gran viatgera. Creu que l’associació ha servit per conèixer altres llocs, altra gent?

Jo estic contenta de tot el que s’ha fet perquè he anat en companyia de les xiques de Foios i quan podia anàvem a tots els viatges, el meu home i jo. Ell anava també molt content i s’ho passàvem molt bé.

-El tio Ramon ha sigut un home que recolzava el que vosté estiguera en l’associació?

Uijij del meu home no cal parlar perquè no n’hi havia altre en el món com ell, perquè m’ha volgut tant, i que estiguera tan conforme en el que jo feia i molt content de tot.

Mari Carmen Vicent García

Per a Mari Carmen «els primers records –de l’associació- són d’haver començat a eixir al carrer en companyia d’altres dones». Abans no podies dir «-me’n vaig a fer-me un cafè. Estava molt mal vist això». Ella assegura que «l’associació ens va obrir un camí per a que nosaltres, poquet a poquet, anàrem anant» i «este camí que hem fet totes juntes ha valgut molt la pena».

-Què la va dur a formar part de l’associació?

Va ser perquè ma mare ja estava apuntada i perquè ens feia il·lusió, perquè les dones mai en la vida havíem fet res. No podies eixir ni a fer-te un cafè, estava mal vist que isqueres a un bar a fer-te alguna cosa. I això de l’associació ens feia il·lusió perquè ens ajuntàvem, fèiem reunions, anàvem a llocs diferents i ja començàvem a poder eixir. Els primers records són d’haver començat a eixir al carrer en companyia d’altres dones.

-En aquells moments les dones començaven a guanyar altres espais?

Doncs sí, perquè fins el moment el nostre àmbit era més la casa. Si t’apetia fer-te un cafè te’l tenies que fer a casa, no podies dir: – me’n vaig a fer-me un cafè. Estava molt mal vist això. I en eixos moments ens n’adonàrem que no passava res, que podíem tranquil·lament fer el que calguera, que no passava res.

-Creu que l’associació ha reforçat estos pensaments?

L’associació fou un reforç molt important per a nosaltres perquè et senties recolzada, anant a fer-te un cafè o a qualsevol lloc. L’associació ens va obrir un camí per a que nosaltres, poquet a poquet, anàrem anant.

-Recorda especialment alguna activitat?

Jo no he pogut participar molt activament, per circumstàncies, però recorde que un any preparàrem nosaltres el berenar dels jubilats amb molt d’afecte, preparàrem les taules, els entrepans i sempre vaig pensar que allò era molt bonic, guarde molt bon record. A més pense que este camí que hem fet totes juntes ha valgut molt la pena.

Carmen Saurí Roig i Carmen Roch Roch

Carmen Saurí destaca especialment la bona companyia que va trobar a l’apuntar-se a l’associació i els balls, perquè «m’agrada molt ballar». Per a ella «l’associació i tot el que hem fet és un record per a tota la vida. (…) En l’associació s’ha après molt». Carmen recorda que «ens deien desfeinades» i que abans d’associar-se «jo no havia entrat en un bar en la vida. Era pecat, i després ja ho trobàrem com normal (…) Ara, mira, ja no és pecat».

Carmen Roch vivia a Bonrepòs i Mirambell i es va associar en vindre a viure a Foios. «Era molt agradable, totes les setmanes feien reunions (…) i es passava molt bé. Allí s’arreglaven viatges i apreníem moltes coses». Recorda que «anàrem a París» i «també anava al ball, amb la meua parella de ball Xon Saurí». Carmen té «molts bons records» de l’associació i conèixer gent «m’ha ajudat un muntó».

-S’en recorden per què es varen apuntar a l’associació?

SAURÍ: Sí, perquè m’agradava molt la companyia que n’hi havia, es raonava el que a les dones els agradava i crec que ens vam apuntar de les primeres.

ROCH: No, Carmen. Crec que de les primeres no. Jo em vaig apuntar quan vaig vindre a viure ací, perquè jo no sóc d’ací, jo vivia a Bonrepòs, i m’agradà i em vaig apuntar. Era molt agradable, totes les setmanes feien reunions, crec que era dimecres i es passava molt bé. Allí s’arreglaven viatges, apreníem moltes coses i es passava molt bé.

-S’en recorden d’algun viatge en especial?

ROCH: A París, anàrem a París, i després anàrem a Itàlia.

SAURÍ: Sí, però a Itàlia anàrem amb les monges.

-Era la primera vegada que eixien d’Espanya?

SAURÍ: Jo no, perquè vaig estar treballant allí fa molts anys.

ROCH: Jo tampoc perquè abans havia estat a Itàlia. Quan mirem les fotos ens alegrem molt al recordar-ho.

-Recorden algun moment especial en l’associació?

SAURÍ: Sí, els sopars que feien en els que després es ballava, jo ballava amb Xulla perquè el meu home no sabia ballar (rialles).

ROCH: I jo ballava amb Xon Saurí, i ara Rosario tot és dir-me: –Té que vindre, té que vindre. Però jo li dic que per a què si no puc ballar, si ja no tinc la companya que tenia.

SAURÍ: Doncs mira jo sí que hi vaig i em buscaré un company per a ballar i ja està (rialles)

ROCH: Quan hem d’anar les dues, a estes hores…?

SAURÍ: Ja buscarem una estoneta, ja. I també férem un cor i cantàvem. Xaro Carretero és única…

ROCH: Doncs escolta que quan estava Xonin de presidenta també anava molt bé allò, escolta…

SAURÍ: És que són tal per qual. Pel mateix estil.

-Se’n recorden vostés del teatre, dels playbacks, dels homenatges?

SAURÍ: Mare meua!, doncs no n’han fet, però és que en una temporada grandeta no hem pogut anar.

ROCH: Des que tinc la meua filla malalta que no hi puc anar. Però tinc molts bons records, vaig conèixer a molta gent que no coneixia quan vaig vindre ací i quan ens trobem sempre comentem coses. Per exemple recorde «el Maig» que es canta pels carrers i ens treien unes convidaetes de coca cristina i aiguardent i s’ho passàvem molt bé.

SAURÍ: Per a mi l’associació i tot el que hem fet és un record per a tota la vida.

ROCH: Per a mi el més important ha sigut conèixer a la gent perquè jo ací en el poble no coneixia a ningú i conèixer-la m’ha ajudat un muntó.

Vicenta Mira Huesca

Abans d’associar-se, diu Vicenta, «estava a casa i tenia un ambient molt apagat» i va pensar que en l’associació podria raonar amb altres persones que allí coneguera» i està molt contenta del resultat. Li agraden molt les xerrades a les que ha assistit i el viatge a París, que, explica, «allò va ser alguna cosa inoblidable per a mi». «Va ser tot preciós, mira que ho comente jo vegades amb gent que va anar. Amb la tia Tonica, per exemple, que també vingué, mira que s’ho passàrem bé; amb la tia Maria la del forn, totes del poble, això no es pot oblidar».

-Recorda què és el que la va portar a formar part de l’associació de dones?

Que estava a casa, feia les coses de casa com tot el món, però tenia un ambient molt apagat, creia que si formava part d’una cosa així tindria més llibertat, podria raonar amb altres persones que allí coneguera i que sent del poble quasi no les coneixia. I vaig pensar que m’interessava i em vaig apuntar. I estic molt contenta.

-Què creu que li ha aportat personalment l’associació?

Crec que ser més decidida, pensar per mi mateixa sense estar preocupada pel què diran, pel què faré, encara que el que diga la gent a mi no m’ha importat massa.

-En l’aspecte personal a vosté li ha sigut útil l’associació?

A mi sí. Perquè he anat a molts llocs, hem parlat, hem discutit sobre moltes coses, i a mi m’ha agradat molt l’ambient.

-Recorda algun moment en especial?

M’han agradat molt les xerrades que han fet. M’he enterat del que han dit, que es parlava de temes de les dones. I de les reunions que han fet m’he quedat en moltes coses i molt bones sensacions.

-D’eixes sensacions, pot ser que en guarde una en especial?

Sí, del viatge a París. Allò va ser alguna cosa inoblidable per a mi, l’he nomenat, l’he recordat. Tinc fotos i les mire i recorde el meu home encara en vida, lo bé que s’ho passàrem. És que això va ser una cosa que és irrepetible ja. No crec que es poguera tornar a fer un viatge com aquell. Recorde la companyia tan bona que dúiem, el viatge tan bo que férem, va ser tot preciós, mira que ho comente jo vegades amb gent que va anar. Amb la tia Tonica, per exemple, que també vingué, mira que s’ho passàrem bé; amb la tia Maria la del forn, totes del poble, això no es pot oblidar. N’hem fet altres però per a mi com eixe cap, és la veritat.

-Voldria afegir alguna cosa?

Afegiria que tinc molts bons records i que no puc criticar a ningú. Jo vaig perquè m’agrada el que fan, i necessite anar. Si no és que se m’oblida algun dia, a les reunions jo vaig i que conste que m’ha agradat molt tot el que han fet.

Carmen Vicent Ruiz

En l’associació «m’ensenyaren que no només era fer la feina de casa sinó que hi havia més coses, i tant de bo hi haguera més coses encara que fer». Carmen explica que «tres o quatre vegades he llegit -en activitats de l’associació- i això que jo era molt tímida, però em va passar la timidesa i em vaig sentir això que diuen ara, realitzada, amb autoestima».

-Recorda per què es va associar?

Vaig estar 15 anys ocupant-me de la meua germana i quan ella va faltar em vaig veure molt desemparada. El meu home em va animar que m’apuntara a l’associació de dones perquè em deia que em distrauria. I en l’associació em varen rebre amb palmes. En aquell temps Xonin era la presidenta, que era meravellosa i després va ser Xaro, que encara és, i «chapeau». M’ensenyaren que no només era fer la feina de casa sinó que hi havia més coses, i tant de bo hi haguera més coses encara que fer. Jo he fet tomata confitada per a «Els nostres menjars», tres o quatre vegades he llegit i això que jo era molt tímida, i em va passar la timidesa i em vaig sentir això que diuen ara, realitzada, amb autoestima. I això que jo em pensava que no valíem per a res, només que per a estar a casa i tindre cura de la família. I l’associació m’ha donat molta vida en tot moment i desitge que tots els mesos facen coses. També he fet tres anells en un taller, meravellosos, i encara estaria fent-ne. No pensava jo que poguera fer anells de bijuteria; també he fet viatges, he anat a sopars de fi d’any, de categoria. Això és el que jo puc dir d’esta associació, que «chapeau» per elles i per tot el que estan fent.

-Hi ha alguna activitat que li haja agradat especialment?

El que més m’ha agradat ha sigut la festa de la Mare de Déu del Patrocini, que vam fer 70 dones, 70 festeres de la Patro, una cosa que en Foios no s’ha conegut i encara que tenia la casa en obres no vaig pensar només que en servir a la Mare de Déu que m’ha ajudat a dur endavant totes les creus.

Carmen Montalt Montalt

Quan Carmen va arribar a Foios, després de molts anys fora, i va pensar a muntar un estudi de ceràmica, l’associació la va convidar per a que explicara a les dones el seu projecte. Ella no oblidarà mai l’ajuda que les dones li varen oferir. Carmen pensa que «lluitar per la igualtat a les de la nostra edat ens va ser molt difícil. Com tinc una neteta, moltes vegades pense que almenys la meua neta gaudirà d’allò pel que jo estic lluitant».

-Quin és el primer record que guarda de l’associació?

El primer record que tinc va ser relacionat amb la ceràmica. Vaig vindre a Foios a viure i vaig pensar a muntar-me un estudi per tindre alguna cosa a fer per les vesprades. No ho feia per diners sinó per sentir-me capaç de posar en marxa una iniciativa i com m’agradava tant la ceràmica, vaig pensar en esta idea. I el primer contacte que vaig tindre amb l’associació va ser quan vaig anar a explicar, a totes les que estaven reunides de l’associació en l’ajuntament, el que jo volia fer, per a que vingueren a pintar a casa. En aquells moments estava Xon de presidenta i no vaig tenir cap dificultat. Li ho vaig contar i em va animar a que anara a la reunió a explicar-los-ho a les dones. Per a mi va suposar un poc d’ensurt perquè parlar així a tantes dones, quan jo feia molts anys que no vivia en Foios i no les coneixia però al final vaig anar i va ser ideal. Perquè es posaren totes de seguida en cua, totes volien apuntar-s’hi. Fins i tot em va donar un poc de por perquè vaig pensar si seria capaç de complir tot el que m’estava comprometent. No oblidaré mai com es portaren amb mi, perquè l’associació, per començar, abonava un tant per cada persona que venia a les classes, per a que totes pogueren pagar-se la classe. Érem tantes que quasi no cabíem en l’estudi. L’associació no em va defraudar, al revés, trobí a moltes dones, moltes no eren de Foios i jo no les coneixia, com Maria, Fermina, Pilar. A elles també els resultà molt divertit. Venien a hores i era molt innovador perquè mai havien fet res de ceràmica. Les dones tenien moltes ganes de fer coses i d’aprendre i jo estic molt contenta d’estar en esta associació, perquè sóc molt «protestona», m’ha passat la vida protestant, reivindicant a casa des que tenia quatre o cinc anys. Lluitar per la igualtat a les de la nostra edat ens va ser molt difícil. Tinc la il·lusió que com tinc una neteta, moltes vegades pense que almenys la meua neta gaudirà d’allò pel que jo estic lluitant. Perquè jo estic lluitant tots els dies a casa. Pense que em vaig a morir reivindicant però això de reivindicar et manté jove i estar en una associació també és reivindicar.

Mercedes Saurí Dolz

Mercedes ha estat una de les fundadores de l’associació. Ha participat pràcticament en totes les activitats que s’han organitzat i recorda especialment quan les dones, moltes d’elles per primera vegada, entraren al bar Capri totes juntes per fer-se un cafè. En aquells moments allò va ser un fet insòlit que probablement sense el recolzament del grup hagueren tardat molt a fer.

-Quin és el primer record que té de l’Associació de Dones de Foios?

El primer record és que jo vaig ser una de les fundadores. Era un moment que no hi havia res per a que les dones ens trobàrem i poguérem fer coses juntes, i recorde haver-ho comentat amb Conxa Martínez i que ella em diguera que una de les possibilitats era la de fer una associació.

-I es va trobar una bona resposta de les dones del poble per poder constituir-la?

Sí. Molt prompte, totes volien estar apuntades.

-Crec recordar que en els dos primers mesos s’hi varen apuntar 450. Es va constituir el 7 de febrer de 1985 i a finals de març ja hi havia més de 400 sòcies. És així?

Sí.

-I com ho veu?

Les dones entre elles i les xiques joves no es coneixien. Recorde les primeres reunions que tinguérem al saló, quan em vaig girar cap arrere i vaig veure eixa cua de xiques joves tan guapes que varen vindre i jo no les coneixia.

-Com era la Mercedes d’abans de l’associació, la que vosté recorda, i com és la Mercedes d’ara? Creu que l’associació ha servit per a que eixos canvis es produïren?

L’associació ens ha valgut molt a totes. Jo n’he conegut a moltes, abans i ara, perquè ja sóc molt major, i va molta diferència del caràcter que tenen ara al d’abans. Abans quasi ni ens saludàvem i ara som totes amigues.

-Així que l’associació ha servit també per a que les que han vingut de fora i les que ja estaven a Foios es conegueren?

Sí.

-Hi ha molta gent de fora que es va integrar des del principi en l’associació?

Moltíssima, sí.

-Quins canvis ha observat en el poble i en les dones del poble en estos 25 anys?

He notat molts canvis en els matrimonis, perquè abans els homes ens volien tindre sempre dins de casa i ara ja saben ells que els dies que ens toca reunió ens anem a la reunió, si ens toca viatge ens anem al viatge, si hi ha un sopar a sopar i on siga menester. I ells també venen, que això està molt bé.

-Vol afegir alguna cosa?

Estic contentíssima amb la Junta Directiva de l’associació, perquè treballen molt. Crec que la dona que no està apuntada s’hauria d’apuntar. L’associació ha tingut moltes inquietuds que ens han ensenyat a les dones moltíssim per a poder estar a casa i per a poder conviure amb els homes. A més he participat en pràcticament tot. He eixit en les desfilades de models, he fet teatre –que feia d’àvia sorda-, he fet d’artista, he cantat en la coral, he participat en les calderes, he anat a París, he participat en les «xirigotes», tantes que són difícils de recordar totes. Recorde especialment quan anàrem al bar Capri totes les dones, moltes per primera vegada, a fer-se un café. Els homes ens miraven de dalt a baix. I ens deien que les dones érem malfeineres. L’associació ha fet moltes activitats quan en Foios no hi havia res. Totes les xerrades ens han ensenyat a estimar-nos més. Abans estàvem com si fórem àvies de 100 anys i amb l’associació ens reunim tots els mesos i sempre hi ha una activitat bona i molts cursets variats. Jo si puc participar he participat, encara que ara ja estic molt major, com al ioga o la dansa del ventre que farem, perquè a mi m’agrada molt la gimnàstica.

EL TEATRE I LES DONES
Grup de Teatre «Riure és viure»

Carmen Real Tomás

A Carmen l’associació li va facilitar desenvolupar la seua faceta d’artista. La primera obra en la que va tindre un paper fou «Querer es poder» i en ella Carmen va fer famosa una cançó que deia així: «Quien tenga rabia, que rabie, / Quien tenga rabia que rabie. / Que cuando yo la tenía, no me la quitaba nadie».

-Què li aporta l’associació?

Em va aportar la il·lusió en la meua vida de ser artista.

-Conten les artistes que elles no ho han tingut fàcil, que han sigut unes incompreses. És este el seu cas?

Doncs sí (rialles). Bé, els meus fills molt contents, perquè tornava a casa millor, amb molt bon humor.

-I el teatre, què t’ha aportat personalment dins de l’associació?

Molt, molt. Fer la primera funció m’aportà molt, perquè en l’obra tenia a la meua germana Rebeca a la que vull molt. Es deia «Querer es poder» i jo cantava una cançó que es va fer molt famosa i que es deia «La rabia». Allò va ser un èxit i vaig quedar de meravella. Vaig a veure si us cante una estrofeta. Tot i que fa molts anys que la vaig cantar encara està vigent. Diu així:

«Quien tenga rabia, que rabie, que cuando yo la tenía, no me la quitaba nadie».
Obra de teatre Querer es poder

Emilia Fernández Candel

Emilia ha sido de la Junta Directiva de la Asociación y también está en el grupo de teatro. Cuenta que «mi marido me apoyaba mucho y me decía que me fuera tranquila a los ensayos que él cuando se hiciera tarde se acostaría». Su debut en el teatro fue muy sonado porque en la primera obra tenía que presentar a las artistas y se le olvidó mencionar a una de ellas «pero improvisé, volví al escenario y dije: – Perdonen, se me olvidaba Maruja la Chata».

-¿Qué es lo que la animó a usted a formar parte del grupo de teatro?

Yo llevaba muchos años en la asociación, estaba muy a gusto, y en un momento dado me pidieron que entrara a formar parte de la junta directiva. Así lo hice y al estar más tiempo con ellas, pues empezaron a animarme con el teatro y yo, de maravilla.

-¿Cómo se sentía usted con este nuevo reto?

Muy bien, porque yo sabía que en mi casa me apoyaban. Mi marido me apoyaba mucho. Me decía: tú vete tranquila que yo me acuesto, y mis hijos igual. Porque claro los ensayos siempre eran por las noches y aunque llegara tarde a casa nunca tuve problemas.

-¿Salir a un escenario le ha servido también para la vida?

La verdad es que no tenía un papel muy largo, hice la presentación, nombré a todas las artistas y luego tuve un pequeño fallo, que se me olvidó nombrar a una artista pero improvisé, como pude. Yo siempre iba cargada con todos los bártulos, preparaba todo, mi papel era especialmente el de comodín. Luego hice otra que se llamaba Eva, que era sacada de las crónicas locales, en la que hacía de maestra, una maestra de las de armas tomar, de las de antes, y en esa me lo pasé sensacional. Me dio mucha energía.

-¿En qué registro se encuentra usted más cómoda?

Por mi carácter, en la comedia.

-¿Recuerda alguna frase?

No podría decir una. Son muchas, pero recuerdo que se me olvidó nombrar a una de las artistas y volví a salir al escenario como si formara parte del guión y dije: –Perdonen, se me olvidaba Maruja la Chata. Y la gente se rió mucho.

-¿Cómo le sonaban los aplausos, si los tuvo?

Sonaban a gloria. Los aplausos suenan a gloria.

«Perdonen se me olvidaba Maruja la Xata».
Obra de teatre Querer es poder

Amparo Olmos Ruiz

Amparo recorda que «a la gent li agradava molt el que fèiem perquè les obres les escrivíem i les dirigíem i interpretàvem nosaltres». Encara continuen fent-ho i s’ho passen molt bé. Per a Amparo «començar a fer teatre va ser com entrar en un món diferent». El que més li agrada «és fer de pallasso. Si em donaren un paper seriós no sé si el faria».

-Recorda què la va animar a apuntar-se al grup de teatre?

Jo formava part de l’associació de dones des que es va fundar i començàrem amb el teatre quasi de broma. Pensàrem en fer una obra de teatre i començàrem per una «xirigota», poquet a poquet ens anàrem animant, i a la gent li agradava molt el que fèiem perquè les obres les escrivíem i les dirigíem i interpretàvem nosaltres.

-Com van ser per a vosté els inicis de l’associació?

Només eixir de casa ja era tot un repte per a mi, per la meua situació personal. Normalment només eixia de casa per anar a treballar i entrar en l’associació i començar a fer teatre va ser com entrar en un món diferent.

-Què ha significat per a vosté el teatre?

Per a mi ha significat molt, perquè a part que m’encanta, encara que sempre anàvem molt enfeinades, m’ho passava i m’ho passe molt bé.

-L’associació l’ha ajudat a valorar-lo més?

Clar, quan fas teatre i després vas al teatre ho fas d’una altra manera, vas a fixar-te per veure si aprens alguna cosa.

-En quin registre es troba més còmoda?

El que m’agrada més és fer de pallasso, que és el que em va. Si em donaren un paper seriós no sé si el faria. Lo meu és la comèdia.

-Com s’organitzen per a muntar les obres?

Nosaltres començàvem a inventar i al final eixia.

-Li ve a la memòria alguna frase especial que haja hagut de dir?

En la primera obra jo deia una poesia de Museros que és així:

«Travesando campos y barrancos hasta cerca de Museros galopan 10 burros flacos y un cabo de consumeros», i segueix més però això és una altra història.
Obra de teatre Querer es poder

Rosa Xirivella Rausell

Rosa, que ha sigut membre de la Directiva de l’Associació, pensa que muntar el grup de teatre «va ser una iniciativa molt bonica perquè no teníem experiència de res». La segona obra, «Eva», va ser sobre vivències reals del poble, la mestra que moltes havíem tingut, el ball que va detenir la Guàrdia Civil,… «Teníem ganes de demostrar-nos a nosaltres mateixes que la dona era alguna cosa més que mare i dona del seu home. Necessitàvem traure el que teníem dins».

-Quin motiu la va dur a formar part del grup de teatre «Riure és viure» de l’Associació de Dones de Foios?

Al principi quasi totes les que estàvem en el teatre érem membres de la directiva de l’associació. Després es va apuntar més gent però al principi, com a directiva, havíem de començar a fer coses i pensàrem en un grup de teatre. Havíem de donar exemple encara que eixe exemple fora un poquet fortet perquè imagina el que teníem nosaltres d’actrius. Va ser una iniciativa molt bonica perquè no teníem experiència de res.

-Com va sorgir exactament la idea de fer el teatre?

Nosaltres sabíem que volíem fer un grup de teatre i ho vàrem comentar amb la persona de l’Ajuntament que portava els assumptes de la dona i ens enviaren a una persona per a que ens guiara en eixe tema, per a que ens donara una classe magistral del que ella sabia i ens va proporcionar una obra. Anàrem 8 o 10 atrevides. I aquella dona potser sabia molt de teatre però quan anàrem coneixent-la i vérem la seua forma de fer teatre vérem que allò no anava amb nosaltres. A més nosaltres estàvem en un moment molt important en el que volíem obrir-nos, ser lliures en allò que fèiem, realitzar-nos i les classes d’aquella dona no ens convenceren. Així que diguérem –Xiques, mans a l’obra! I nosaltres som atrevides, ens vam seure un dia en la taula i un dia sorgia una idea, un altre dia una altra, una contava una anècdota, fins que una va dir: –Xiques, jo sempre he volgut ser artista però no he pogut per circumstàncies i d’ací i d’allà isqué l’obra «Querer es poder».

I després vingué la segona, que es deia «Eva». Recorde que eren tot vivències que havien passat al poble i al voltant. Férem diferents quadres, un d’ells era una mestra, interpretada per la senyora Emília, que realment fou molt significativa en les dones de la nostra època. A Carmen la va enviar a la carnisseria del Pinano a per un «seso» i Carmen demanà un «hueso» i quan la mestra el va veure –a més era de genoll- li’l va envolar al cap. Jo feia de xiqueta, que per cert per culpa d’una «acusona» que li diuen Xonin i que es va xivar: «Doña Piedad, Rosa ha tirado un papel», me’l tinguí que tragar per seguir el guió fidelment, com era en l’època. Ella era de les que pensava que «la sangre con sangre entra».

També eixia un «rogle» de dones que estaven cosint en la portalada i es contava el cas d’una amiga meua que es va casar i no n’hi havia manera i li ho contà a la sogra que era de València i li tenia molta confiança i li deia: –Mire que Luis no…, que no hay manera… debo de tener un hueso. I la sogra la tragué de l’error: –No hija, no, en ese sitio todo es molla. I la meua amiga quasi em mata perquè això eixia en el teatre. Tota l’obra era així. A més també representàrem que en Foios, com en quasi tots els pobles, manava l’alcalde i el rector, el rector quasi més que l’alcalde i per això en Foios no deixaven fer ball. I un dia per festes els xicons varen aprofitar quan baixaven el sant i començaren a dir: –»volem ballar, volem ballar», i, el que passava allà pels 60, la banda de música començà a tocar un pasdoble i la gent va començar a ballar. Algú va cridar a la Guàrdia Civil i allà te’ls veus a tots en el «quartelillo», o quasi tots perquè sempre hi ha algun que se’n salva. Un desastre i tot això es va escenificar amb banda de música i tot. Érem unes atrevides.

-Això no serà per la necessitat que tenien de formar part activa de la societat?

Segur que era això. Teníem ganes de demostrar-nos a nosaltres mateixes que la dona era alguna cosa més que mare i dona del seu home. Necessitàvem traure el que teníem dins.

-Atrevir-se a xafar un escenari dona seguretat?

Em sembla que sí. Jo no havia fet mai teatre abans d’entrar en l’associació i m’ha servit moltíssim. Encara continue, no m’ho he deixat. És com un verí que si t’entra en la vena és molt difícil deixar-ho, ja forma part de mi per a sempre.

«Escolta el que estiga casat amb el més ric de Carpesa i jo haja viscut al carrer Major, para més senya, això no fa que les meues xiquetes no puguen vindre al concurs de la ràdio de Foios».
Obra de teatre Història de la ràdio

Elvira Bendicho Sultan

Elvira va entrar en l’associació quan estaven muntant la primera obra de teatre. Es va seure al pati de butaques i es va dir «jo en la pròxima estic allí dalt». I així va ser. Creu que amb el teatre s’ha llevat moltes vergonyes i tabús de damunt. Destaca que «sempre hem buscat que les nostres obres reflectiren alguna problemàtica social relacionada amb la dona. Hem procurat fer obres de denúncia, tot i que sempre a través de la ironia». Elvira pensa que l’associació ha contribuït que hui a Foios hi haja més afició pel teatre i una escola de teatre.

-Què és el que la va animar a formar part del grup de teatre?

Jo tenia una vena artística de sempre. I va ser entrar en l’associació de dones i en eixe moment estaven muntant la primera obra de teatre. Jo estava seguda al pati de butaques, i va ser veure-la, i dir-me: jo en la pròxima estic allí dalt. I va ser així.

-Recorda la seua primera experiència en el teatre?

Recorde llevar-me moltes vergonyes, molts tabús que portava damunt. Jo no era major, però portava moltes coses a les meues esquenes.

-La seua família li va donar suport?

Sí, molt. Sobre tot la meua germana Ana que també havia fet teatre. Ella em va ajudar moltíssim i ha col·laborat alguna vegada amb nosaltres. I sobre tot ma mare, a la que li sobra l'»artisteo» pels quatre costats, i mon pare.

-Quina obra de les que ha fet li ha impactat més?

«Comisaria de Mujeres». Era la primera obra escrita que representàrem que no naixia del grup, perquè abans nosaltres ho fèiem tot, el guió, la direcció…. Esta era una obra seriosa. El meu paper era el d’una iaia que vivia en companyia del fill, però que cada dia eixia de casa i com les amigues se li havien mort quasi totes, en el barri no sabia on anar i entrava a la comissaria que havien acabat d’obrir al barri i més o menys s’anava enterant de la problemàtica de les dones que entraven a denunciar fets que per desgràcia encara continuen.

-Què li ha aportat treballar en un grup de teatre, li ha servit per a la vida?

Sí perquè canvies la teua vida a través del personatge. Et fiques en el paper i et canvia el xip. Només eixes de casa ja no eres Elvira, eres Palmira o el personatge que vas a interpretar. Jo he arribat a fer fins i tot de guàrdia civil perquè com no tenim quasi mai homes et toca fer de tot, però eixe paper no m’agradà molt. Sempre hem buscat que les nostres obres reflectiren alguna problemàtica social relacionada amb la dona. Hem procurat fer obres de denúncia tot i que sempre a través de la ironia.

Recorde una altra obra, «Revolta de Bruixes», que quan jo entrava en escena, deia: – «deixeu-me que m’asente» i encara que la frase era molt seriosa perquè jo anava al treball acovardida de la vida i eixa frase ho reflectia molt bé, el públic es reia per a donar-nos ànim. Encara que poquet a poquet s’adonaven que la cosa no era per riure. A través de les nostres obres pense que hem parlat de quasi tota la problemàtica de les dones.

-El públic aplaudia molt?

Moltíssim.

-El grup de teatre ha crescut?

Sí. Igual que jo vaig dir: –En la pròxima obra jo estic allí. Això els ha passat a moltes que han anat incorporant-se al grup. De fet hui Foios té una escola de teatre i molta més gent amant del teatre. Pense que d’alguna manera nosaltres les arrossegàvem, i riem per a viure.

-Com li sonen els aplaudiments del públic?

Això és meravellós, tant rebre’ls com donar-los, perquè nosaltres des de l’escenari aplaudíem tant com ens aplaudien.

«deixeu-me que m’asente»
Obra de teatre Revolta de Bruixes

Encarna García Moreno

Encarna recorda que «quan em vaig assabentar que s’estava formant una associació em va semblar molt interessant» i afegeix que abans «els assajos, per exemple, eren de nit i no m’ho posaven gens fàcil, però jo sabia el que volia i tenia clar que posant en una balança em resultava millor que quedar-me a casa fent la ‘tortilla'». A més, diu Encarna, encara que estiguem parlant de fer teatre a nivell casolà, el que tu en realitat vols és reivindicar-te a tu mateixa.

-Què la va motivar a formar part del grup de teatre?

El primer de tot va ser entrar en l’associació, perquè fins eixe moment la meua marxa era de casa a la feina i de la feina a casa. Quan em vaig assabentar que s’estava formant una associació em va semblar molt interessant el que estaven fent eixes dones –jo llavors tenia 26 anys- i sentia sobre tot curiositat i em vaig apuntar. I va sorgir des de l’associació el grup de teatre i, clar, més curiositat encara. Quan vaig arribar al grup no hi havia ni director, ni guionista, ni res i totes volien manar.

La primera obra va eixir molt bé, la gent isqué molt satisfeta i a mi cada vegada m’agrada més i com totes les obres eren reivindicatives de la problemàtica de cada moment de la dona, allò cada vegada m’interessava més. Reivindicàvem l’associació i el grup de teatre. El nom també m’agradava molt perquè «Riure és viure» sona molt bé i és molt important per a la vida. També m’agradaven molt els monòlegs i els diàlegs, encara que em costa molt aprendre el text.

-Com va acollir la seua família el fet que es volguera dedicar al teatre?

Tot no puc contar-ho. Per a mi no ha sigut gens fàcil perquè en ma casa hi havia uns horaris que havia de complir, no és com ara que podem triar uns altres horaris. Abans era tot de nit –els assajos per exemple- i no m’ho posaven gens fàcil però jo sabia el que volia i tenia clar que posant en una balança em resultava millor que quedar-me a casa fent la ‘tortilla’.

-Pujar a un escenari i enfrontar-se a les seues pors li ha valgut per a la vida?

Sobre tot estar en diferents grups t’ensenya, perquè encara que estiguem parlant de fer teatre a nivell casolà el que tu en realitat vols és reivindicar-te a tu mateixa, dir a les altres persones el que tu vols, que al mateix temps elles poden fer igual. Recorde en la primera obra la diferència d’edat que hi havia en el grup. Recorde a Amparo, que ja no està entre nosaltres, a la senyora Emília, que era major, i a la tia Mercedes, també major, i tot i la diferència d’edat recorde amb molta estima lo bé que ho passàvem totes les dones juntes. Per a mi va ser molt bonic.

-La interpretació t’ha aportat més coneixement sobre el teatre?

Per suposat, si estàs acostumada a llegir, quan més lliges més coneixement tens sobre literatura i en el teatre passa igual. Això no vol dir que dues persones vegen una obra i cada una tinga una opinió però sí, sí que aprens. I també a valorar més el treball dels actors i actrius. Per a saber que en este món no es regala res.

«Bienvenidos queridos espectadores de teatro, hoy estoy aquí para hablarles del teatro y del porqué salimos de casa para venir aquí, si es que lo hacemos. En cualquier caso ustedes ya lo han hecho así que, bienvenidos»

Maribel Burón Flores

Per a Maribel «la meua vivència en l’escenari és com la vida, perquè si alguna de nosaltres en un moment té algun error que no sap per on va, i s’ha quedat en blanc, allí estem totes per tirar-li una maneta i en la vida jo entenc que ha de ser igual». Recorda que «quan vaig vindre a viure a Foios em digueren que l’Associació de Dones anava a fer teatre» i «m’agradà tant que vaig fer el possible per formar part del grup». En la següent obra, «Revolta de bruixes», «em donaren el paper de protagonista, Aurora. I li estic molt agraïda al personatge perquè em va aportar molt». «Va ser el meu «destape» i em va anar molt bé» explica Maribel.

-Què la va animar a integrar-se al grup de teatre de l’associació?

A mi sempre m’ha agradat el teatre. Quan jo vivia a Estivella feia teatre a l’Institut. Quan vaig vindre a viure a Foios em digueren que a l’Associació de Dones anaven a fer teatre, i jo creia que seria un sainet o alguna cosa així i quan les vaig veure vaig quedar meravellada. L’obra es deia «Eva» i m’agradà tant que vaig fer el possible per formar part del grup. En la següent obra que feren m’oferiren un paperet, perquè jo volia alguna cosa curta, i em digueren que anara a llegir i llegint em vaig donar compte que era la que més llegia. Em donaren el paper de protagonista, AURORA. I li estic molt agraïda a Aurora perquè em va aportar molt. L’obra es deia «Revolta de Bruixes», eren sis dones que netejaven en unes oficines, cada una d’elles tenia una personalitat molt marcada i Aurora era un poc lleugereta, va ser el meu «destape» i em va anar molt bé.

-Com acolliren en sa casa este fet?

En ma casa molt bé, la veritat. I ma mare i mon pare molt bé, perquè en ma casa la faràndula sempre els ha agradat.

-Què ha significat per a vosté el teatre?

Per a mi el teatre és la vida i la vida és el teatre. La meua vivència en l’escenari és com la vida, perquè si alguna de nosaltres en un moment té algun error que no sap per on va, que s’ha quedat en blanc, allí estem totes per tirar-li una maneta i en la vida és com en el teatre, crec que ha de ser així, jo, de fet, la vida l’entenc així. Estem per ajudar-nos els uns als altres.

-Les situacions difícils que ha trobat en l’escenari, creu que li han servit per a la vida?

Sí. Jo confie moltíssim en les persones que estan al meu costat i confie perquè sé que si alguna cosa falla alguna em tirarà una maneta. El monòleg no és igual. Allí estàs tu sola, en canvi en grup saps que les que estan al teu costat et van a tirar una maneta. El món del teatre és eixe, a banda de passar-t’ho bé, que t’ho passes.

-Li han servit els seus personatges per a conèixer-se millor?

A mi sí, jo vaig descobrir que tenia alguna cosa d’Aurora. I en «Comisaria de Mujeres», que feia el paper d’una sindicalista feminista «a tope» també em va marcar, perquè simplement de baixar el quadre del Rei i posar el de la Reina en el meu despatx jo tenia un «subidón». Tu deixes alguna cosa teua als personatges i els personatges també et deixen alguna cosa a tu.

-Recordaries alguna frase d’algun dels teus personatges?

Quan entrava a l’escenari anava cantant i la primera frase que li dic al vigilant així tota coqueta és: – Bona nit, sóc la primera?, quina sort! (insinuant). I ara de vegades entre a casa i si està el meu home sol li dic: –Bona nit «carinyo», sóc la primera?, ….. recordant a Aurora.

-Els aplaudiments què han significat per a vosté?

És la satisfacció de la feina feta, et deixa una cosa que no sabria com expressar-ho, seguir que les que han pujat a un escenari saben de què parle, sobre tot si ha sigut una obra que ens ha costat de traure. Et queda una satisfacció molt gran, en veure que tu has aportat alguna cosa a la gent que ha anat a veure’t, i s’ha divertit. És una sensació d’eufòria, i et dóna pena que haja passat, encara que d’altra banda acabes fins el monyo perquè els assajos es fan tard i has de memoritzar. Però quan acabes tens un «subidón» que ja estàs pensant en la següent obra. Els aplaudiments tenen màgia, perquè el so dura poc, però les sensacions es queden per sempre.

«Bona nit, sóc la primera, quina sort!»
Obra de teatre Revolta de bruixes

Xon Berbegal Saurí

El teatre, a l’igual que quantitat de coses, m’ha servit enormement en el descobriment del propi jo. «Riure és viure», isqué perquè li teníem que fer necessàriament honor al que significaven els nostres assajos. Començàvem rient-nos i era una pura rialla, però de les bones, de les que ixen de dins, de les que ixen amb força. Volíem reivindicar un lloc, unes apetències i, en definitiva, volíem formar part activa de la societat, que està composta per homes i dones, encara que una cosa tan natural ens haja costat tant d’aconseguir. – Madam, lo mio és muy sexual i muy temperamental. I jo li ho feia repetir tres o quatre vegades perquè no li isqués mai sensual, això formava part del riure i de passar-s’ho bé, que és el que comentàvem.

-Recorda el motiu que la va animar a formar part del grup de teatre?

Jo diria que a mi em dugueren a la força, perquè jo estava llunyíssim de formar part d’un grup de teatre però clar, com no s’havia fet mai i era difícil animar a les dones per a que es començara una cosa així, em vaig incorporar. Esperanza, que era una mestra de teatre mexicana i la nostra directora, pretenia que férem una cosa que ella tenia escrita. Després d’un parell d’assajos diguérem: –Açò no pot ser, anem a fer el ridícul més espantós. I com ja estàvem animades a fer alguna cosa, perquè jo les vaig seguir animant –encara que jo pensava quedar-me fora-, continuàrem donant-li voltes per a fer una altra obra. I va passar el que havia de passar, que no em vaig poder escapar. En eixe moment nosaltres no ho sabíem, però ben cert és que per a fer la primera obra vam seguir una tècnica que després hem sabut que era la que seguien molts grups importants. Tancar-se en un lloc, exprimir cada una les seues idees i gravar. I a partir d’ací anar posant en comú allò que havíem tret, escrivíem en fulles soltes, en calendaris passats i així eixia el guió.

-Com va eixir el nom del Grup?

«Riure és viure», isqué perquè li teníem que fer necessàriament honor al que significaven els nostres assajos. Començàvem rient-nos i era una pura rialla, però de les bones, de les que ixen de dins, de les que ixen amb força. Et senties bé, pel que estàvem fent d’un no-res. No hi ha cap vitamina coneguda que ens donara el que ens donaven aquells assajos. No sabíem si al final s’anaven a convertir en obra, però de moment nosaltres al riure vivíem i, clar, a l’hora de buscar un nom per al grup isqué «Riure és viure», perquè s’ho mereixia.

-M’agradaria que fóra sincera i ens contara si va trobar facilitats per a ser artista.

Els meus fills estaven encantadíssims. Jo crec que havia passat ja aquell moment que la dona havia de ser, sobre tot, ama de casa i entràvem en una altra etapa on la dona s’havia de realitzar i jo notava que en ma casa estaven contents.

-El teatre què ha significat per a vosté, li ha servit per a la vida també?

El teatre, a l’igual que quantitat de coses, m’ha servit enormement en el descobriment del propi jo, que estava amagat i vaig necessitar recursos perquè aflorara i un dels recursos va ser el teatre. Perquè en tractar d’interpretar alguns personatges anava descobrint aspectes de mi mateixa que m’eren desconeguts. Pel moment històric que ens va correspondre viure, a la força haguérem d’interpretar un paper en el que moltes no estàvem d’acord. Per això quan poguérem trencàrem eixe guió i passàrem a interpretar el paper que ens corresponia.

-Hi ha alguna obra en especial que l’haja marcada especialment?

La primera. Després de quasi 25 anys, supose que és pel que degué de significar d’obertura, en eixa recerca que comentava, i també pels esforços que va significar, que no era que volíem enlluernar a ningú ni molt menys. Volíem reivindicar un lloc, unes apetències i, en definitiva, volíem formar part activa de la societat, que està composta per homes i dones, encara que una cosa tan natural ens haja costat tant d’aconseguir.

-Hi ha alguna anècdota que vulga contar-nos?

Serien moltes, però m’agradaria fer-li un xicotet homenatge a una companya que ja no està entre nosaltres, que feia de Sara Montiel. En la nostra primera obra, quan jo li preguntava –¿cuál es el género que usted domina? I ella em deia: – Madam, lo mio és muy sexual i muy temperamental. I jo li ho feia repetir tres o quatre vegades perquè no li isqués mai sensual, això formava part del riure i de passar-s’ho bé, que és el que comentàvem.

-Què han previst representar per a celebrar el 25é aniversari?

En l’obra que estem preparant en el nostre 25 aniversari, pretenem fer-li un xicotet homenatge a l’atreviment que fou crear el grup «Riure és viure» i al mateix temps a totes aquelles dones que malgrat les adversitats seguiren els seus propis impulsos, sent el que volien ser. A través d’una de les nostres actrius pretenem reivindicar, a la nostra manera, a totes les dones que s’han atrevit a ser elles mateixes.

«Riure és viure», isqué perquè li teníem que fer necessàriament honor al que significaven els nostres assajos. Començàvem rient-nos i era una pura rialla, però de les bones, de les que ixen de dins, de les que ixen amb força».

HISTÒRIA FOTOGRÀFICA DEL GRUP TEATRAL «RIURE ÉS VIURE»

Obra de teatre Querer es poder

Obra de teatre Eva

Obra de teatre Revolta de les bruixes

Obra de teatre Comisaría de mujeres

Obra de teatre Història de la ràdio

EL PARTIT CONTRA EL CÀNCER

FÚTBOL FEMENINO PARA RECAUDAR FONDOS CONTRA EL CÁNCER

A l’associació se li va ocórrer la genial i revolucionària idea de jugar un partit en el qual es lluitara amb força per a recaptar fons contra el càncer. L’àrbitre era el rector de Foios i l’alcaldessa la portera. Com a dada curiosa afegir que el camp de futbol mai ha tingut un aforament tan complet com en aquest divertit i solidari dia.

Text de la notícia transcrit:

La sensibilidad de todo un pueblo en la lucha contra el cáncer se puso de manifiesto en la población de Foyos que asistió masivamente a un partido de fútbol benéfico disputado entre mujeres de la corporación municipal reforzadas y la Associació de Dones de la localidad.

El trascendental choque fue arbitrado por el cura párroco de la localidad, Juan Luis Peyró Zarzo, al que reemplazó su hermano Vicente, a cuyas órdenes los equipos presentaron las plantillas de jugadores siguientes:

Selección Ayuntamiento: Concha, María, Julia, Charo, Paquita, Paqui, Pilar, Amparo, Merche, Tona, Sara, Elvira, Mara, Maru y Lolita.

Associació de Dones: María, Dora, Maru, Chonín, Paquita, Amparo, La Pixa, Pilar, P. Abad, Fermina, Amparo y Merche.

Numeroso público

Trescientas pesetas la entrada y gentío en los graderíos del municipal. Sin duda, la mayor de su ya dilatada historia.

Algunas firmas de la localidad colaboraron en el evento. La farmacia de Manuel Jordán Ligorit regaló los equipajes. La empresa de espejos M.G.B., Caja Rural y el presidente del Foyos C.D., que donó el balón para disputar el encuentro.

Enriquito fue el titular en las labores de masaje, actuando a sus órdenes las ayudantes Emilia Fernández y Rosa Chirivella. Sin embargo, en algunas fases del encuentro resultaban insuficientes para atender tanto músculo dolorido yaciendo sobre el césped. La estrategia planteada por los técnicos, Ignacio Gil por el bando municipal y Manuel Gimeno por les Dones de Foyos, se vino abajo por el fuerte calor y los estragos que supusieron para las protagonistas salir con tanto pundonor.

Los goles de Paqui, dos de Tona y Lolita dieron la victoria a las mujeres del Ayuntamiento por 4 tantos a 1.

Ismael Ejarque

HOMENATGE A LES DONES QUE JA NO ESTAN AMB NOSALTRES

Al llarg de la nostra trajectòria, hem estat acompanyades per unes Dones excel·lents, que malauradament ja no hi són entre nosaltres, però que ens han deixat la seua saviesa i experiència.

El seu pas per la nostra associació, ha sigut productiu i exemplar. Potser sense el seu inestimable i incondicional suport no haguérem pogut traure tanta força per a recórrer esta trajectòria de 25 anys que tant ens enorgulleix a totes. La seua ensenyança en les nostres vides ha quedat en el nostre record.

A totes, qui ens heu deixat de presència, però no d’esperit, rebeu el més sincer homenatge i entranyable aplaudiment.

Teniu la nostra estima i sempre vos tindrem en el record. Dones Grans en la nostra xicoteta història de 25 anys.

PREMI A LA DONA EXTRAORDINÀRIA

L’Associació Dones de Foios atorga des de fa 2 anys el Premi Dona extraordinària a les dones que s’hagen distingit per la seua labor en defensa dels drets de la dona i per la seua iniciativa per a superar reptes en altres temps difícils per a les dones.

En la primera edició –2008- el Premi es va atorgar a la periodista i sòcia de l’Associació Dones de Foios, Anna Gimeno Berbegal.

En la segona edició –2009-, el Premi es va atorgar a la psicòloga i sòcia Mª Luz Alamán Novella.

[foto] (Pàgina 154: «Anna Gimeno Berbegal» i «Mª Luz Alamán Novella»)

AGRAÏMENTS

A la Direcció General de la Dona de la Conselleria de Benestar Social, a l’Ajuntament de Foios, a la impremta Valiente, especialment a les sòcies, i a tota la gent que ha col·laborat per fer d’este projecte d’il·lusió una realitat.