Abril de 1926. Els inicis de la Jutera a Foios: Crònica d´un centenari

Daniel Corell Cabo. Foios, abril del 2026

El 15 d’abril de 1926, l’industrial alemany Hug Bacharach i els seus socis demanaren permís d’obres per a la construcció de la Jutera. Cent anys després, el cronista oficial de Foios, Daniel Corell Cabo reconstrueix les raons, circumstàncies i personatges que participaren d’aquella maniobra que tindria tant d’impacte social i econòmic. Tot amb un treball de recerca original acompanyat d’un apèndix gràfic de vint documents.

Podeu llegir el text ací mateix o obrir-lo i descarregar-lo en format PDF des d’este enllaç:

El dia 15 d’abril de l’any 1926, dos cosins, Hug Bacharach i Leo Meyer, emprenedors alemanys d’origen jueu instal·lats a les nostres terres des de principis de segle, en companyia d’un tercer soci (Alfred Walz), van sol·licitar a l’Ajuntament de Foios els permisos d’obra major preceptius per a la construcció d’un gran complex industrial. Una moderna factoria de grans dimensions localitzada dins del seu terme municipal i que havia d’elevar-se sobre uns terrenys ben pròxims a l’estació de la línia ferroviària València-Rafelbunyol. Com també molt a prop de la immediata Carretera de Barcelona.

En realitat, Foios atresorava en aquell moment tots els requisits adients per poder ubicar l’emplaçament d’un complex d’eixes característiques: disponibilitat de terreny i de sol a un preu moderat, proximitat d’altres indústries semblants o complementàries, proximitat del mercat, disponibilitat de mà d’obra qualificada i, probablement, algun incentiu fiscal. Després de barallar diverses alternatives per al seu nou projecte -com ara Meliana o El Puig a més de Foios-, els empresaris es varen decantar finalment pel nostre poble. Sens dubte que les bones comunicacions amb què comptava Foios pesaren -i prou, al meu parer- a l’hora de decidir-se per la seua localització definitiva. Però potser no foren l’element clau en la seua elecció. El factor humà també pogué jugar el seu paper en l’equació. I, molt probablement, un paper gens menyspreable.

Com a ja grans coneixedors del tràfec del port de València i dels ambients burgesos de la capital des de feia més de vint anys, Hug Bacharach i el seu familiar i soci Meier participaven de ple de la cultura empresarial local i de la intensa vida social de la València de la Belle Époque. En conseqüència, durant més de dues dècades, hagueren d’entaular relació necessàriament amb altres hòmens de negocis de la capital i del seu hinterland. Com també ho farien de segur amb polítics destacats de la ciutat i gent del món de la cultura vernacla. València era en aquell temps una efervescent urb d’uns dos-cents mil habitants on el personal de la burgesia, a la qual pertanyien els alemanys, més tard o més prompte, per un o d’altre motiu, n’estava condemnat a establir relacions de diversa índole. I més, si compartien negocis a instal·lacions comunes com podia ser la zona portuària, participaven a les mateixes associacions culturals com ara l’Ateneu Mercantil o el Casino d’Agricultura, n’assistien als mateixos espectacles teatrals, musicals o taurins o eren assidus dels cafés i restaurants més animats de la ciutat, com eren llavors el Café Martí, el City Bar o el Café Royalty, entre d’altres.

Durant dècades, s’ha parlat prou al nostre poble pel que fa a quan, com i -sobre tot- qui va poder convéncer Hug Bacharach i Leo Meyer sobre la idoneïtat de Foios a l’hora d’alçar les seues naus industrials. En eixe sentit, el rol de prescriptor el pogué protagonitzar perfectament el carismàtic tio Quico Caparotllos, vertader uomo di mondo local, amb el seu don de gents i adquirida experiència, sí. Alternativament, pogueren ser les referències proporcionades pels Maçons (de Francesc i Frederic Corell Montalt més en concret), empresaris del món dels transports i de la producció farinera, sí. Pogueren ser igualment els Artillers (especialment Antoni Corell Abad), vinculats estretament al món de l’exportació de fruites i verdures, sí. La decisió pogué ser també per les recomanacions de don Bernardo (Bernat Gómez Igual), distingit empresari, polític i veí de l’eixample capitalí que, tot i no tindre orígens foiers, posseïa una coqueta segona residència a l’entrada del poble, sí. Com, altrament, pogueren ser les facilitats que els oferiren el terratinent Manuel Sanz de Bremond i el comerciant local Joaquim Muñoz Royo (el tio Bolo) a l’hora d’enclavar els nous tallers a camps que formaven part de la seua propietat, sí. Pogué ser en efecte per mediació d’un dels citats. O de dos, o de tres… O de tots ells, per què no. De fet, la major part dels fets històrics no tenen una única explicació, la casuística acostuma a ser múltiple. No obstant, el que sí queda suficientment clar en este cas és que, la Jutera, a Foios, no li va caure del cel.

Aprovada la llicència d’obra, la constitució de l’empresa sota la forma jurídica de societat anònima es va produir el dia 5 de juny del 1926, segons escriptura atorgada davant el notari de València Josep Gaos Berea (blasquista i pare de l’actriu Lola Gaos, per cert). Seguidament, Yutera Española S.A. fou inscrita en el Registre Mercantil de València el 24 de juny del mateix 1926. D’esta manera, la companyia arrancava la seua singladura amb un capital social de sis milions de pessetes, a través de l’emissió de sis mil obligacions alíquotes per valor de mil pessetes de l’època, al 6,75 per cent  d’interés anual. Interessos que s’havien d’abonar el primer dia de gener i el primer de juny de cada any. Passats un temps, Yutera Española S.A. seria reinscrita novament en el citat Registre Mercantil el 2 de setembre del 1940, un any i mig més tard de la fi de la Guerra Civil.

En el moment de la seua arrancada, el poble veí de Vinalesa tenia ja una fàbrica jutera. Abans que Foios, sí. Sobre les instal·lacions de l’antiga fàbrica de seda dels Lapayesse adquirida per Tomàs Trénor Keating (1798 – 1858) l’any 1839. La Jutera de Vinalesa estava en funcionament des de feia quatre dècades, quan els seus propietaris decidiren -i amb prou encert- reciclar-se i substituir la producció de fil de seda per la de productes de jute i espart. Els alts preus del cànem i la limitació del seu suministre (conseqüències derivades de les restriccions al mercat lliure) dificultaven el desenvolupament d’una indústria canemera urbana. El jute, una fibra natural procedent de l’Índia britànica, fàcil de tintar i de filar, i més barata que el cànem, prompte havia de substituir-lo en la fabricació de múltiples objectes.

Durant el mateix any de 1926 es va produir la dissolució de la societat Trénor y

Cía, tot i que alguns socis decidiren continuar amb la seua activitat sota el nom de Vinalesa S.A. Però, a partir del 1927, moment en què la fàbrica de Foios començà la seua producció, la novetat que representava Yutera Española S.A. va provocar una gran fuga de capital humà cap a Foios des de l’envellida jutera de Vinalesa. D’una mà d’obra quasi exclusivament femenina, atreta per unes instal·lacions noves, unes màquines més modernes i uns salaris més alts. Uns jornals que no n’eren massa però sí que un poquet més elevats.

I a tot això caldria afegir que, a diferència de la de Vinalesa, la fàbrica de Foios tenia, de bon espai, una millor comunicació amb nombroses localitats de la seua mateixa comarca, inclosa la capital. Tots els canterets nous fan l’aigua fresca sol dir ma mare. I tant que els vents hi eren propicis per als inversors alemanys: just per eixos dies, una colla d’experimentats operaris procedents de la Vall d’Albaida i recentment despatxats amb motiu d’una vaga, farien cap a Foios i exercirien les funcions de personal encarregat a la nova fàbrica, actuant com enllaços directes entre la gerència i l’operació diària. En riu tèrbol, guany de pescadors.

Contingut i continent. Per contindre bona cosa de maquinària i de personal era del tot precís alçar unes instal·lacions ben àmplies i rotundament funcionals. I si, a més a més, n’eren vistoses, millor que millor. D’unes dimensions i unes formes que transmeteren, a primera vista, les idees de modernitat, innovació i progrés. Tant fou així que, per fer-ho realitat, els creadors de la nova societat optaren per confiar el projecte a tot un primer espasa de l’arquitectura autòctona: Enric Viedma Vidal. Nascut a la ciutat de València l’any 1889 i format a Barcelona, on va cursar els estudis d’arquitectura, va tornar definitivament a la seua ciutat el 1917, dos anys després d’obtindre la titulació i prou imbuït tant de l’estètica com de les tècniques constructives de l’estil modernista imperant a l’època. Un estil que també a València estava fent fortuna.

Viedma, poc abans de projectar les obres de gran envergadura per les quals és més conegut (la coneguda com la Finca del Xavo, l’edifici de La Unión y el Fénix, el Banc Espanyol de Crèdit, les duanes del Port, els Xalets dels Periodistes o la Finca Roja), va haver de satisfer alguns encàrrecs per a edificis particulars, com la desapareguda casa d’Àngela i Salvador Martínez o la de Lluís Carrasco, el Centre Catòlic Social de Catadau, el també desaparegut Cine Lírico i la casa del director i oficines de Vinos José Garrigós e Hijos. Fou en una segona etapa, ja avançada la dècada dels vint, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, quan l’arquitecte rebria la comanda d’esbossar els plànols de la jutera de Foios. Projecte d’Enric Viedma però obra materialitzada, comme ça devait être, sota la direcció de l’avesat mestre local Francesc Ruiz Ferrando, l’inefable tio Quico Caparotllos.

Tot i concloure la seua activitat tèxtil el 1988, des d’eixe moment, amb més o menys intensitat, l’estel de Yutera Española encara hi perdura entre nosaltres. Perquè, tant de naturals de Foios com d’altres localitats també, pocs ja a dia de hui, encara en queden de supervivents de la faena a la fàbrica tèxtil. I d’entre els qui no hi treballàrem però tenim ja una edat, qui no té o ha tingut familiars, veïns o coneguts que varen suar a la Jutera? Qui d’entre els lectors no ha jugat a futbol al seu ombrívol camí d’entrada? O a minibàsquet, a la canxa que hi havia dins del recinte de l’antic xalet dels propietaris? Qui no ha portat uns pantalons confeccionats amb dènim o pana, eixits del seus telers ja en plena època crepuscular? Qui no recorda aquells vaquers Kepton, de patró clàssic, o els més moderns Malvado?. O el dilema entre triar-ne uns de pana grossa o de pana fina?

La Jutera és Foios, Foios és la Jutera. Amb independència que unes antigues instal·lacions industrials siguen de titularitat pública o privada -com és ara el cas-, la Jutera és una part essencial del patrimoni del nostre poble, tant pel seu valor historicoartístic com pel seu copiós -i secular- aport a la memòria col·lectiva local. Raons més que suficients per evitar, per tot i per tot, que el seu testimoniatge puga caure en la nit de l’oblit. Evidència de l’esforç humà i de les dinàmiques de treball que van marcar a milers de treballadors i treballadores, la conservació del llegat industrial implica projectes integrals que combinen l’estudi, la salvaguarda i la difusió de la memòria obrera i les estructures fabrils. Conservar i preservar eixe valuós llegat és de capital importància per assegurar que les generacions futures puguen entendre els processos d’industrialització que han donat forma al Foios contemporani i la sostenibilitat dels espais on es va desenvolupar l’activitat industrial.

Barcelona, Sabadell, Terrassa i Reus. Bilbao, Barakaldo, Sevilla, Màlaga i Ferrol. Alcoi, Ibi, Onil, Elx, Elda i Crevillent. València, Ontinyent, l’Alcora, Onda, Vall d’Uixó, Bunyol i Sagunt. Com també, sense cap reserva, les veïnes Montcada, Meliana o Vinalesa. Les citades són només algunes de les localitats pioneres que van transformar significativament l’economia regional des del segle XIX a la si de l’estat espanyol. Poblacions que van tindre un paper ben destacat en la primera i/o en la segona revolució industrial. I que, a hores d’ara, duen amb orgull la seua particular història de sang, esforç, suor i llàgrimes. Per raons anàlogues i mèrits més que sobrats, Foios també en mereix figurar a eixa exclusiva llista. Per obra i gràcia de la nostra jutera.

Apèndix d’imatges

1. Anunci de la fàbrica de trenes i fils de jute per fer espardenyes Viuda de Macià Sansano iGonzálvez d’Elx en l’anuari Alicante y su provincia: artístico e industrial. Este tipus de publicacions són una valuosa ferramenta de referència històrica i comercial per detallar els teixits industrials, comercials, agrícoles i turístics d’una regió.

Pel que fa a la relació entre el jute i les nostres terres, l’any 1868 varen arribar a Elx les primeres mostres de la nova fibra tèxtil. Els assajos realitzats amb ella foren un èxit, permetent amb el seu ús augmentar la producció d’espardenyes i poder oferir-les a preus més competitius. A comparança del jute, l’ús del cànem presentava importants desavantatges: les seues fibres produïen un material de rebuig, l’estopa, de difícil aprofitament, la manipulació de la qual era tòxica, donant origen a la malaltia del cànem o cannabinosi, afecció que solia produir gran nombre de baixes.

***

2. Fins on arriba el nostre coneixement, Yutera Española S.A. no fou el primer contacte entre el jute i el personal de Foios.  Bona prova d’això és la publicitat de la fàbrica de fil i corda de jute propietat dels senyors Fayos, Corell i Alonso que mostrava una publicació valenciana l’any 1914.  El segon dels socis no és sinó Francesc, el  major de la nissaga dels Corell Montalt (els Maçons), fill de Francesc Corell Aparisi i de Rosa Bruixola Ruiz. La factoria es localitzava a Sant Vicent de fora, entre la Roqueta i la Creu Coberta, al costat d’una altra indústria, la del fabricant de mobles Ventura Feliu Rocafort, alçada el 1893.

Feliu era un dels més insignes industrials del moble corbat (l’estil Thonet en cadires i engronsadores feia furor llavors) juntament amb Lluís Suay i Salvador Albacar. Va exercir de Vicepresident de l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i l’Ajuntament de València va decidir, eixe mateix any, posar el nom de Passatge de Ventura Feliu al carrer on requeia l’entrada de la seua fàbrica. La premsa de l’època assenyala que, a més del complex de Feliu, al passatge ja hi havia aleshores altres tallers a plena producció com els de Miralles Hermanos, fabricants de cadires, timbrats i perforats, els de Vicent Ros i de Vicent Benlloch i Llorens, consagrats al moble, i la fàbrica de productes de jute dels citats Fayos, Corell i Alonso.

***

3. Publicitat a un mitjà de principis del segle XX de la societat Meyer i Bacharach, radicada ja a València -després d’una etapa inicial a Dénia- i dedicada tant a l’exportació de productes locals com a la importació de forans. A pesar de sofrir contratemps i vetos, com ara l’incendi que va afectar el seu magatzem del Grau l’any 1916 -en plena Gran Guerra i probablement perpetrat per agents britànics- o el boicot oficial a les seues mercaderies per part de les potències vencedores, Meyer i Bacharach no es varen esquallar. Davant l’adversitat, l’ampliació de la seua oferta de productes podia ser un bon antídot. I, en este sentit, la importació d’ingents quantitats de guano procedent de la façana pacífica d’Amèrica del sud els va reportar grans beneficis. Ric en nitrogen, fòsfor i potassi, era un adob natural altament efectiu i que gaudia de gran demanda al continent europeu.

***

4. Imatge del saló d’actes del Conservatori Professional de Música de València després de la seua darrera rehabilitació. Localitzat davant mateix de l’Església de Sant Esteve, al cor del barri de la Xerea, era el lloc on l’Orquestra Filharmònica de València executava el seu calendari de concerts abans de traslladar-los al Teatre Principal. Com tantes altres personalitats de la societat capitalina del moment, Hug Bacharach fou soci de l’entitat des de primera hora, des del mateix curs 1911 – 1912. En febrer de l’any 1922, en plena expansió de societat, van entrar a formar-ne part dos destacats hòmens de negocis: Manuel Aranda Alcaraz i Francesc Martí Pastor.

Manuel Aranda, empresari del sector tèxtil i antic vicepresident de l’Ateneu Mercantil, havia sigut també un dels organitzadors de l’Exposició Regional del 1909. De fet, a l’interior de la sala huitena del Palau d’Indústria van estar exposades les fàbriques de producció de jute. Les fonts històriques assenyalen que les indústries allí mostrades foren les de Valentí Bou, la de Ramon Alberola i, destacant sobre la resta, la de Manuel Aranda, gran productor de sacs i fils de jute, amb una producció de 13.000 metres diaris. I sabem també que la primera fàbrica productes de jute de la seua propietat es va localitzar a Ontinyent, un dels centres més destacats de la producció tèxtil a terres valencianes.

Francesc Martí, per la seua banda, a més de ser germà del ginecòleg Miquel Martí Pastor (1876 – 1952) era un important agent d’assegurances. Segons s’anunciava a la premsa de l’època, Martí Pastor va tindre el seu primer despatx al número 18 de la Plaça de Tetuan. Més avant, al Pla del Remei, sense especificar el carrer i, finalment a Colom, 82. En tot cas, prop de la residència dels Bacharach. Començà sent representant de l’Union, companyia d’assegurances contra incendis i La Nationale, companyia d’assegurances de vida. Amb el temps, se n’ocuparia també dels marítims, fent d’agent per a les franceses Lloyd de France i Union Universelle, la britànica London & Lancashire i la noruega Norske Alliance. Prou anys més tard, tal i com arreplega el BOE del 8 de juny de 1851, va rebre un guardó a nivell estatal por haber contraído méritos suficientes al efecto en beneficio del Seguro Privado.  En concret, la Medalla al Mérito en el Seguro en su categoría de plata, de segunda clase.

A més d’una estreta amistad, Aranda i Martí compartien interessos. Si no de dret, podem afirmar que de fet eren socis. On anava la corda, anava el poal. De ben segur que Hug Bacharach ja devia conéixer-los abans d’ingressar a la Societat Filharmònica però, el fet d’assistir a vetlades on es parlava d’alguna cosa més que de música, podia ajudar -i molt- a tancar tractes.

***

5. Fotografia que mostra el Saló d’Actes del Conservatori tal i com lluïa el 17 de maig de 1921, en el moment en què Vicent Blasco Ibáñez presentava la seua proposta de creació d’un museu etnogràfic del poble valencià. Un dels nombrosos actes d’homenatge celebrats a la ciutat en ocasió de la seua darrera visita a la seua ciutat natal.

***

6 i 7. En primer lloc, full d’entrada de l’Ajuntament de Foios pel qual Hug Bacharach Simon, amb domicili al número 14 del Carrer Gravador Esteve de València, sol·licita, el 15 d’abril del 1926, llicència per poder dur a cap la construcción de un gran edificio con las características que se detallan en el adjunto copia del plano para edificación, con propósito para destinarlo al montaje de fábrica de yute y otros en los terrenos que poseen en este término partida Camino de los Muertos. En la segona imatge, confirmació, el dia 16 d’abril, per part de la comissió municipal permanent de l’Ajuntament de Foios, de la concessió de la llicència d’obres sol·licitada la vespra per Hug Bacharach Simon. El document el signen l’alcalde, Francesc Ausina Ros (el tio Cabildo), que va ocupar el càrrec entre el 1924 i el 1930, i el secretari municipal, Lisandre Molina.

***

8. Pàgines inicials del llibre d’actes de Yutera Española S.A. En elles, es pot llegir el lloc i la data enquè es va constituir la societat i el seu primer consell d’administració (5 de juny de l’any 1926), el nom dels socis fundadors (Hug Bacharach, Leo Meyer i Alfredo Walz), el nom del notari que va actuar com a fedatari públic (Josep Gaos Berea), el nom del seu secretari (Otto R. Heilmann), el nom del propietari dels terrenys recentment adquirits (don Manuel Sanz Bremond), la localització aproximada de la superfície (cerca a la estación del ferrocarril eléctrico), el nom de la zona on es trobava (partida del Camino de los Muertos) i, per últim, les firmes dels tres mamprenedors. Pel que fa a l’anterior titular de les terres, el document fa al·lusió concretament a Manuel Andreu Sanz de Bremond Rodríguez de Cepeda (1890 – 1936), fill de l’enginyer agrònom Manuel Sanz de Bremond (1948 – 1906) i gran propietari que es va casar amb Carme Maria Frígola Noguera (1892 1972), una de les filles d’un altre terratinent de Foios: Marià Frígola Alsedo (1861 – 1913).

***

9. Esquela funerària de Carme Frígola Noguera Alcedo Aquavera, de Sanz de Bremond, nascuda el 1892. Neta de Vicent Noguera Sotolongo (1811 – 1899), IV marqués de Càceres, filla de Marià Frígola Alsedo i cunyada de Josep Maria Musoles Martín, XI baró de Mislata i de la Moreria, pel matrimoni amb la seua germana Edèsia. Traspassada el 19 de març de l’any 1972, Carme era l’esposa del propietari dels terrenys adquirits recentment per la societat Yutera Española S.A. amb la intenció d’alçar una gran edificación a partir de l’any 1926.

***

10. Retrat de l’arquitecte Enric Viedma Vidal (1889 – 1959), autor dels plànols del complex industrial de Yutera Española S.A. a Foios l’any 1926. A banda de ser l’artífex del disseny de la Jutera de Foios i de les obres citades al text principal, Viedma compartix el mèrit amb un altre arquitecte, el saguntí Àngel Romaní Verdeguer (1892 – 1973), de la finalització del Mercat Central de València entre els anys 1919 i 1928, després de la renúncia dels dos projectistes originals, els catalans Francesc Guardia Vial i Alexandre Soler March.

El 1929, poc després de l’erecció de les primeres instal·lacions de la Jutera, Enric Viedma va projectar l’edifici que estava destinat a esdevindre la seua obra cimera: la Finca Roja de València.

En ella, combinaria alguns elements del modernisme valencià amb els llenguatges de l ‘expressionisme holandés i de l’Art Déco, fent un bon ús de materials tan nostres com la ceràmica vidriada o l’atovó roig, també tant  típic d’Amsterdam. L’edifici, que ocupa la totalitat d’una àmplia illa urbana de més de quinze-mil metres quadrats, es va concloure l’any 1934 i les primeres vivendes foren adjudicades el 1935. El complex de la Jutera, tot i ser unes instal·lacions industrials, és una de les obres de Viedma on trobem més elements lligats al Modernisme

***

11. Francesc Ruiz Ferrando, el tio Quico Caparotllos (1877 – 1964), mestre d’obres local i patriarca d’una nissaga de foiers dedicats a la construcció, posant davant la càmera a la Plaça d’Espanya de Foios. Just davant d’una de les seues obres més emblemàtiques: el grup escolar conegut des de finals dels anys setanta com les Escoles Velles, inaugurades l’any 1922. I no massa lluny igualment de la seua vivenda, al Carrer dels Barons d’Alcalalí.

***

12. Gràcies a una informació publicada el dissabte 2 de juny del 1928 a la Gaceta de Madrid (elBOE a a partir del 1939) sabem que el Comité regulador de la producció industrial va publicar la sol·licitud presentada prèviament per poder efectuar el trasllat a les instal·lacions de Yutera Española S.A. de 120 telares mecánicos para yute adquiridos a D. Manuel Aranda, de València, que los tenía instalados en el barrio de Patraix. El venedor de la maquinària industrial era, ni més ni menys, que Manuel Aranda Alcaraz, de qui també sabem que, a més de la de Patraix, tenia o havia tingut una altra fàbrica a Ontinyent. Allí, la família Aranda havia fundat diversos negocis destacant el de la producció de sacs de jute i cotó, essencials per al transport agrícola i industrial.

A primeries del segle passat, al sud de la ciutat de València hi havia en funcionament un nombre considerable de fàbriques en unes àrees que aniria fagocitant la ciutat al llarg del segle XX. A més de Sant Vicent de fora i del Camí de Patraix (actual Carrer de Conca), la zona del Camí de Torrent compresa entre el Camí de Trànsits i la via fèrria de València a Utiel -actual Avinguda de Tres Forques- també s’havia transformat recentment en una  zona fabril que aprofitava les aigües de la séquia de Favara. A ella havien proliferat, a primeries del segle XX, tant indústries de paviments hidràulics com també algunes fàbriques de trenats de jute.

***

13. Aprovació pel Consell de ministres de la petició que havia fet formalment Manuel Aranda cinc setmanes abans. Sota la forma de Reial Cèdula (la número 1450) ratificada pel monarca Alfons XIII l’11 de juliol de 1928 i publicada a la mateixa gaseta de Madrid dos dies més tard, el 13 de juliol. El document autoritzava el trasllat de cent vint telers de la propietat de Manuel Aranda a la nova factoria de jute erigida a Foios.

Aranda, per afegiment, figurava com a secretari del Consell d’administració l’empresa Mosaico Nolla S.A., l’emblemàtica fàbrica del poble limítrof de Meliana, en una notícia de Las Provincias de l’any 1922 i en una altra de La Correspondencia de Valencia del 1924. Per eixe mateix motiu també devia tindre informació de primera mà sobre el potencial de Foios  a l’hora de poder instal·lar-hi una factoria de grans dimensions ben comunicada. Un prescriptor més, per tant, a tindre en compte.

La fàbrica de Patraix d’on havien de traslladar-se els cent vint telers fins a Foios devia ser la superfície que, anys arrere, va patir un incendi que afectà una indústria de seda veïna i la fábrica de sacos que el señor D. Manuel Aranda Alcaraz tiene establecida en la calle al final de la Cuenca, num. 5 (Las Provincias, 31 d’agost del 1912).

Manuel Aranda morí el 28 de desembre de l’any 1929, poc més d’un més tard de la venda del material a Bacharach i els seus socis. Deixava una viuda, Matilde Alcañiz Pastor, una fill, de nom Manuel també, i una filla. Maria de Lourdes. Una de les seues necrològiques en premsa oferix el nom del gendre, Lluís Carceller. Tot i ser Pastor un cognom prou habitual a la nostra terra, no podem descartar el fet que Aranda Alcaraz i Martí Pastor pogueren ser família, si no de sang, política. A hores d’ara tampoc sabem la raó per la qual no va continuar el 1928 amb la fàbrica de sacs de Patraix. En veritat no sabem si pogué ser per donar-li un altre ús a les instal·lacions o per no haver voluntat de continuar amb l’empresa entre els seus descendents. Com tampoc si el mateix Hug Bacharach li pogué fer a Aranda una suggerent oferta d’adquisició a la qual no es va poder negar.

A més de la maquinària, Manuel Aranda li va poder proporcionar a Hug  Bacharach el know how, és a dir, els coneixements tècnics i experiències acumulades per operar amb èxit en el sector. D’altra, el seu soci Francesc Martí Pastor li pogué oferir assessorament igualment en matèria jurídica i de finances. D’esta manera, Bacharach continuava endavant en la seua aposta per la diversificació passant ara a ser industrial a més de comerciant.

***

14. Les instal·lacions de Yutera Española circa Esta és la fotografia més antiga de què disposem mostrant bona part del complex industrial. Presa des del nord, a la mateixa partida del Camí dels Morts, molt a prop ja del Braç del Molí, la séquia que fa de límit amb Albalat dels Sorells. En ella podem vore perfectament unes successions de naus industrials amb coberta a una aigua i altres dependències rematades a dues. El fumeral de llevant ja no hi és en peu en l’actualitat. Més enllà de la fàbrica, a l’esquerra, es pot albirar la part posterior de les cases simètriques dels Artillers i, fins i tot, la façana principal del xalet de don Bernardo Gómez Igual (1866 – 1942). I, com no, sobre les teulades de les naus, a la dreta de la imatge, guaita el remat del campanar barroc de de l’Assumpció de Foios.

La imatge fou captada pel reputat fotògraf Enric Desfilis Barberà (València, 1897 – París, 1938), nebot del també retratista Vicent Barberà Masip. En morir este últim l’any 1935, l’Ajuntament de València va nomenar Enric fotògraf oficial i director del departament de reproduccions i fotocòpies. També, durant eixe mateix any, fou nomenat fotògraf del diari Las Provincias, càrrec que en veritat portava exercint de manera oficiosa des de feia quatre anys. Desfilis Barberà va treballar a més a més com a corresponsal de l’agència gala France Press i va col·laborar amb alguns dels mitjans més importants de l’època com ara el diari ABC o el setmanari Blanco y Negro.

***

15. Exemplar d’obligació o títol de deute de Yutera Española S.A. En concret, la número 5924. Unade les sis-mil emeses el 2 de gener de l’any 1956, amb un valor de 1000 pessetes cada una, a quaranta anys i al 6,75 per cent d’interés anual, reemborsables a partir de 1961. És a dir, una vegada passats cinc anys. A diferència de les accions, que representen la propietat (capital) d’una empresa, els títols de deute convertien els seus posseïdors en únicament creditors de la societat.

***

16. Il·lustració (gravat) que mostra la panoràmica del gran complex de la Jutera de Foios a finalsdels anys quaranta o principis dels cinquanta del segle passat. La vista arreplega tant les instal·lacions fabrils com els xalets adjacents a les mateixes. Així, sense massa dificultats reconeixem, d’un costat de la via del Trenet, la coqueta residència que s’havia alçat recentment al final del Carrer Rector Soucase, al nou barri de l’Estació. I de l’altre, a la dreta de la imatge, la vivenda dels Bacharach. També envoltada d’arbres i assentada a un marge del camí d’entrada a la indústria, a ella hi van residir, entre d’altres, el director de la fàbrica, l’enginyer Carles Staatsman, també d’origen alemany, i la seua família. Edificis més o menys coetanis i d’estil racionalista ambdós. Don Carlos es va fer càrrec de la direcció tècnica de l’empresa en un moment molt delicat però, amb la seua disciplina i determinació, va aconseguir redreçar la situació, fent que la Jutera tornara a un ser negoci productiu i rendible per als seus socis.

En el moment de la seua arrancada, la fàbrica concentrava aproximadament uns tres-cents treballadors. A principis de la dècada dels anys 30, en canvi, ja n’eren prop d’un miler. En els anys de més producció, el volum de matèria primera emprada ultrapassava els set milions de quilos i la capacitat mitjana de producció oscil·lava entre els 25.000 i els 30.000 quilos diaris. Ben mirat, la Jutera de Foios, en el seu gènere, arribà a ser una de les fàbriques més importants d’Espanya pel seu gran volum de negoci.

***

 

17. Entrada principal a les instal·lacions de la Jutera en l’actualitat. Igual com ocorre en altres obres que foren realitzades pel tio Quico Caparotllos a Foios, com ara les cases bessones dels Artillers, les del primer tram de Barons d’Alcalalí o les citades Escoles Velles, el conjunt fou elaborat amb materials de qualitat i encara hi presenta, a dia de hui, un aparent bon estat de conservació, a diferència de l’antic xalet dels propietaris, d’estil més modern, molt degradat des de fa ja dècades.

***

Hug Bacharach Simon (Fürth, 1877 – València, 1942)

*